Denúncia sense ràbia

“La pin­tura i la lite­ra­tura són espais de lli­ber­tat”, afirma Paula Bonet (Vila-real, 1980), i ho demos­tra amb les seves obres. Com a pin­tora i il·lus­tra­dora té una fructífera car­rera amb reco­nei­xe­ment inter­na­ci­o­nal. Des que va debu­tar el 2014 amb Qué hacer cuando en la pan­ta­lla apa­rece The End, ha publi­cat sis lli­bres de for­mats i con­tin­guts diver­sos.

Ara s’ha deci­dit, després d’anys de distància amb uns fets “que no volia escriure des de la ràbia”, a debu­tar en novel·la amb L’anguila (en cas­tellà a Ana­grama i en català a Uni­vers). “Quan vaig lle­gir el pri­mer bloc traduït per Vicent Usó al català, de manera excel·lent, em vaig emo­ci­o­nar, em va tor­nar la veu dels meus avis”, comenta Paula Bonet.

Fa uns vuit anys que donava vol­tes a l’obra i els dos dar­rers han estat els de redacció. “La major part del temps va ser per deci­dir l’estruc­tura d’una novel·la que és ficció, però amb ele­ment auto­bi­ogràfics, no me n’amago, tot i que de fet és una carta d’amor a un home, el meu avi... I es va fer exten­siva a la meva àvia, que tenia molt obli­dada”, hi afe­geix.

Amb tot, “és una obra de denúncia” en què relata la relació de la pro­ta­go­nista amb tres homes tòxics, com ara un pro­fes­sor vint anys més gran que la mani­pula i un premi naci­o­nal de poe­sia que la viola. Una denúncia femi­nista i valenta en clau glo­bal. “Jo no importo, impor­ten els fets i les con­duc­tes que cal erra­di­car de la nos­tra soci­e­tat.”

L’obra és coral, sobre­tot amb per­so­nat­ges feme­nins, feta de mate­ri­als diver­sos i que juga molt bé amb la metàfora de les angui­les, que han de fer un recor­re­gut molt llarg per saber qui són, que solen fer angúnia però que Bonet trans­met amb bellesa i talent. “Mos­tro el cos de la dona com un camp de bata­lla del patri­ar­cat, que agre­deix de mol­tes mane­res.”

Una part impor­tant de l’obra té a veure amb Xile. “Un país preciós on vaig anar a estu­diar belles arts, tan lluny de casa com vaig poder, i vaig ser feliç.”

La novel·la va acom­pa­nyada d’una expo­sició pictòrica que explora el mateix i que s’inau­gu­rarà aviat a la sala La Nau de la Uni­ver­si­tat de València. “Ha estat un procés pla­ent, però també molt dolorós.” “M’ha cos­tat molt enten­dre que l’última cosa que importa en una obra soc jo”, con­fessa, tot i que això ho com­pensa amb el fet que no pensa en el lec­tor ni en el que ningú opini d’ella. El millor espai per crear, sens dubte.