Arrenca el Festival Internacional de Benicàssim

El Fes­ti­val Inter­na­ci­o­nal de Benicàssim(FIB) pro­posa a par­tir d'avui, en com­pa­ració d'edi­ci­ons prèvies, un car­tell de per­fil mig for­mat per un cen­te­nar de grups, can­tants i DJ's que trac­tarà d'acla­rir un dels prin­ci­pals dub­tes que pla­neja sobre aquest cer­ta­men: segueix sent la música el seu major reclam?

A hores d'ara, negar l'aspecte lucra­tiu i legítim del FIB és tant incon­gru­ent com obviar que dista cada vegada més dels ide­als alter­na­tius que van pro­cu­rar el seu nai­xe­ment.

Actu­al­ment, el cer­ta­men navega per una “diver­si­tat” musi­cal que voreja la inde­fi­nició, capaç de sos­te­nir en un mateix esce­nari a Tri­an­gle d'Amor Bizarro i a Lily Allen.

Molt lluny queda aquell agost de 1995 en el qual un lla­vors ano­me­nat Fes­ti­val Inde­pen­dent de Benicàssim va con­gre­gar 8.000 joves cadas­cuna de les seves tres nits en el velòdrom muni­ci­pal per a escol­tar a grups com The Jesus and Mary Chain, Super­grass o Els Pla­ne­tas.

Els “indies” de lla­vors van cele­brar tres dies de grans cançons en directe i preus mode­rats en un ambi­ent gai­rebé fami­liar que, gràcies a la seva loca­lit­zació, les seves dates i la seva aposta musi­cal es va con­ver­tir, per mèrits pro­pis, en un refe­rent.

El seu prin­ci­pal atrac­tiu era la música inde­pen­dent i va arri­bar a cons­ti­tuir l'única opor­tu­ni­tat de veure a l'Estat grups com Blur o The Stone Roses, con­ver­tint-se en un punt de reflexió i cre­ació artística.

Aquesta pri­mera etapa, va anar, tal com la van defi­nir els ger­mans Morán en la seva carta de comiat després de quinze anys al cap­da­vant d'aquest pro­jecte “que va començar com un somni i que a poc a poc s'ha anat con­ver­tint en un fes­ti­val de referència din­tre i fora de les nos­tres fron­te­res, superant totes les nos­tres expec­ta­ti­ves”.

Aques­tes van començar a dis­pa­rar-se el 1998, quan el fes­ti­val es va mudar a un recinte major situat als afo­res de la població que va mul­ti­pli­car les seves pos­si­bi­li­tats cre­a­ti­ves i monetàries i que va trans­mu­tar la «i» d'Inde­pen­dent en la «i» d'Inter­na­ci­o­nal que sos­te­nen les seves actu­als sigles.

Més espai, més grups, més gent, més acti­vi­tats, més peri­o­dis­tes, més pas­sa­des VIP, més patro­ci­na­dors, més sub­ven­ci­ons ins­ti­tu­ci­o­nals..., però sem­pre un ele­ment comú: l'altíssim nivell musi­cal.

Des de lla­vors, el FIB va ser ani­qui­lant pro­gres­si­va­ment els seus rècords d'assistència gràcies a la com­bi­nació d'artis­tes emer­gents i con­so­li­dats de totes les naci­o­na­li­tats amb estre­lles de l'uni­vers inde­pen­dent menjo The Cure, Radi­o­head, Paul Weller, Mor­ris­sey, Pixies, Franz Fer­di­nand, Bjork, Beth Gib­bons, Mad­ness, Arc­tic Monkeys, Wilco, Sonic Youth, Mas­sive Atack, Pulp o Pla­cebo, entre molts altres.

També ha explo­rat un camí que altres fes­ti­vals havien inju­riat: les lle­gen­des del pop-rock i de l'electrònica. Aquesta via que ha collit escas­sos -encara que nota­bles- fra­cas­sos, com el d'Art­hur Llig man­te­nint l'equi­li­bri i la beguda voci­fe­rant notes que no exis­tei­xen, i espec­ta­cu­lars èxits com els de Devo, Kraftwerk, Lou Reed, Brian Wil­son, Iggy & The Sto­o­ges o Leo­nard Cohen.

Aquests cri­te­ris van començar a difu­mi­nar-se qua­tre anys enrere, amb una direcció enco­rat­jada per l'afluència mas­siva de “fibers” més pro­cliu a l'aspecte lúdic del fes­ti­val que a les pro­pos­tes musi­cals, el que va obrir la porta del car­tell a fenòmens comer­ci­als com Depeche Mode o Mika.

La nova orga­nit­zació ha dis­se­nyat un car­tell per a 2010 que sem­bla per­llon­gar la tendència a la baixa en l'apar­tat musi­cal, però aquesta vegada amb un pen­dent més pro­nun­ciat.

Els seus prin­ci­pals reclams són The Pro­digy (banda que encara viu dels sin­gles de «The fat of the land», publi­cat en 1997), Vam­pire Weekend, Kasa­bian i Gori­llaz, l'únic -aquest últim- amb veri­ta­ble al·lici­ent per les seves escas­ses actu­a­ci­ons en directe i per ser la pri­mera vegada que es puja a un esce­nari a l'Estat espa­nyol.

Els dub­tes sobre el futur musi­cal del FIB aug­men­ten quan l'empre­sari irlandès Vince Power, nou amo del fes­ti­val, comenta que el car­tell podria obrir-se a les «músiques del món» i tenir fins i tot una carpa pròpia, segons va dir en una entre­vista.