Bebe, és clar que sí

Dub­tava. No tenia clar si era de veri­tat o men­tida. De si n'hi havia per tant o per tan poc. Crítics i amics seus me n'havien expli­cat mol­tes: que era genial, que estava sobre­di­men­si­o­nada, que era bona noia però neuròtica, que anava d'alter­na­tiva i no ho era tant, que es va reti­rar perquè no podia supor­tar entrar de ple en la llista dels més venuts d'Espa­nya, que en rea­li­tat era per una depressió, per un atac de pànic als esce­na­ris... El cas és que ja fa temps que volia escol­tar-la en directe, però mai tro­bava el moment. Cada cop que la Bebe actu­ava prop de casa apa­rei­xia alguna raó que m'impe­dia des­co­brir-la. El male­fici, final­ment, es va tren­car dime­cres, al Poble Espa­nyol, i m'hi vaig pre­sen­tar amb els ulls oberts.

Amb poques parau­les puc resu­mir-ho: una bèstia de directe. Una can­tant que es menja l'esce­nari i sedu­eix el públic amb la natu­ra­li­tat de les grans estre­lles que no van de pre­ten­si­o­ses. Bebe no va de guapa però ho resulta, no llu­eix una gran veu però bri­lla inter­pre­tant. Sona a Bebe, i prou: per les lle­tres que arri­ben, ple­nes de lírica quo­ti­di­ana, amor i desa­mor, ànima i sen­ti­ments; per l'estil, que par­teix del pop, la cançó d'autor, el fla­menc, el reg­gae i el mes­tis­satge, i tot s'ho fa seu. Només se m'acut defi­nir-lo com un ven­tall entre dos noms ini­mi­ta­bles: Albert Pla i Rosa­rio Flo­res. Entre la des­ca­rada visió mar­gi­nal de l'un i el deix i l'ale­gria vis­ce­ral de l'altra. Afe­gint-hi una immensa marca per­so­nal que li per­met atre­vir-se a tocar qual­se­vol gènere, perquè sem­pre se'l fa seu. Un mons­tre. La Bebe m'ha con­fir­mat totes les expec­ta­ti­ves. Ara ja no tinc deute pen­dent. I que consti que quan espero tant, nor­mal­ment en surto dece­but.