“El color és com demanar a un peix què sent nedant”

Per l’experiència que tinc crec que això els passa als afi­ci­o­nats. El pri­mer que foto­gra­fies és el que et crida l’atenció perquè emet una mena de valors que són els que tu estàs espe­rant o bé són els que d’entrada sur­ten de la nor­ma­li­tat. És interes­sant veure que en foto­gra­fia digi­tal molta gent falla perquè es refia del que ha fet a través de la pan­ta­lleta i en rea­li­tat es queda amb la superfície. Tot depèn de la neces­si­tat de que­dar-te amb el tòpic i l’estètic, la pela, o, com he des­co­bert amb el temps, anar més enllà; sobre­tot quan tre­ba­llava amb pel·lícula, que t’havies d’ima­gi­nar el que havies fet i no et solies que­dar amb la pri­mera foto. Explo­ra­ves. Recordo fer un repor­tatge sobre trens per a Des­co­brir Cata­lu­nya. Tenia uns hora­ris i arri­bava un quart d’hora abans, ima­gi­nava l’enqua­dra­ment, però a mesura que espe­rava el tren anava can­vi­ant perquè el cer­vell veia més ampli i eli­mi­nava els ele­ments que no apor­ta­ven res al que volies expli­car, fixant-me en ele­ments que m’havien pas­sat des­a­per­ce­buts del con­junt.

És fona­men­tal. És impos­si­ble escriure una crònica en un minut, com ho és fer una foto en un minut. El temps és el gran ingre­di­ent –en qual­se­vol feina– si es vol sor­tir del tòpic majo­ri­tari. Si tens un quart d’hora no facis 200 o 300 foto­gra­fies i bus­quis la que ha que­dat millor, és erroni. Dedica el quart d’hora a ana­lit­zar el que bus­ques i ales­ho­res fes la foto. No neces­si­tes fer-ne tan­tes!

És al revés. També la raó per la qual molt poca gent ha vis­cut de la foto­gra­fia de viat­ges. Fixa’t que no hi ha fotògrafs de viat­ges. A l’Estat som dos o tres només que en vivim, més aviat que hem vis­cut de la foto­gra­fia de viat­ges, perquè ara és impos­si­ble. La gent asso­cia el viatge amb la foto­gra­fia i que és fàcil de fer. Si ho fos, per què tanta gent tre­ba­lla en una ofi­cina? El temps és fona­men­tal, el més difícil és acon­se­guir la sen­sació que has estat molt temps en un lloc havent-hi estat el mínim de temps pos­si­ble. Quan tre­ba­llava a Nati­o­nal Geo­grap­hic em dona­ven molt de temps, però amb molta feina per fer. La foto­gra­fia de viat­ges és molt tòpica i per això també és difícil sor­tir d’aquests paràmetres. Però espontània­ment costa treure fotos bones.

No, és dife­rent. Seria com com­pa­rar pin­tura amb esque­mes. És com quan mires les vinye­tes que feia Hergé amb aquells esbos­sos o el còmic publi­cat. Tot depèn del que vul­guis expres­sar. Nor­mal­ment el color té molt més èxit, que és el que explico al lli­bre, perquè el color reque­reix molta més atenció de l’espec­ta­dor. Al sec­tor de la publi­ci­tat es van ado­nar que els bene­fi­ci­ava: a una imatge en color la gent li dedica uns dos segons de mit­jana, en canvi, si és en blanc i negre, li dedica una sisena part. Quan els dia­ris eren en blanc i negre deien que era una boge­ria posar les foto­gra­fies en color, quan tota la vida ho havien estat en blanc i negre. Però quan van veure que al final de l’any la publi­ci­tat els havia pujat un 60%, van començar a impri­mir en color. Fins al punt que ara un anunci en blanc i negre es con­si­dera un 62 per cent menys eficaç que un en color.

El color és més sub­til, reforça els mis­sat­ges subli­mi­nars. És un tema fas­ci­nant. Com que hi veiem en color, no li donem importància. És com dema­nar-li a un peix què se sent nedant. El que he inten­tat fer en aquest lli­bre, i és difícil, és expli­car que enten­gui per quina raó podem apro­fi­tar els colors per millo­rar el nos­tre tre­ball. Ha cal­gut molta inves­ti­gació prèvia i nou mesos per escriure’l. He des­co­bert coses com que la pri­mera foto­gra­fia en color que es va fer en la història no va ser el llaç de seda de l’escocès Maxwell (1861), sinó una dècada abans, pel rabí Lewis Levy, que va fer retrats en color. El pro­blema és que era gar­repa i no va voler expli­car el mètode i, segu­ra­ment, es va morir perquè va fer ser­vir ingre­di­ents com el cia­nur i aspi­rant tot això va morir de càncer. Va que­dar obli­dat perquè es pen­sa­ven que pin­tava les fotos. Fins fa poc no s’ha sabut!

Sí, això és apas­si­o­nant, perquè el color no exis­teix, és un invent del cer­vell. És men­tida, per tant. Nosal­tres en rea­li­tat tot el que veiem només és la inter­pre­tació de tota la infor­mació que rebem al dos lòbuls del cer­vell del que veiem a través dels ulls. El que veiem és com si aga­fes­sis un cul de got de vidre grui­xut. És com si tinguéssim un mapa borrós que res­pon remo­ta­ment al que apre­ciem i el cer­vell ho refà tot: inventa el movi­ment, la pro­fun­di­tat, la defi­nició, la tex­tura i el color. Un pro­fes­sor de psi­co­lo­gia expe­ri­men­tal d’Inns­bruck va pro­var amb els seus aju­dants por­tar ulle­res que feien veure tot tal com es per­cep al cer­vell, defor­mat, i al cap d’una set­mana, en treure-se-les, el cer­vell havia cor­re­git totes aque­lles aber­ra­ci­ons i, per tant, hi veien millor amb les ulle­res, aber­rants. Amb això va demos­trar que el cer­vell cor­re­geix totes les aber­ra­ci­ons.

El més mínim. El meu lli­bre parla molt per sobre del Pho­tos­hop, a mi m’avor­reix. Pre­ci­sa­ment dedico 300 pla­nes sense fer-ne esment. A l’enten­dre el color i sor­tir del tòpic, l’apli­ques menys. Tots els trac­tats del color diuen que el ver­mell és el color de la força, l’ener­gia, de la guerra, i en rea­li­tat no s’han parat a pen­sar que el ver­mell aug­menta el ritme cardíac i quan l’obser­vem el cor s’acce­lera. En el moment que ho saps, con­tro­les molt més fins a quin punt t’interessa col·locar aquest ele­ment a la com­po­sició.

No és que “ha de ser”. La meva ho és, però no de manera genèrica. Si ho defensés, en Joan Font­co­berta em diria: “De què vas?”

Per a mi, sí. Però és la meva manera d’enten­dre-la. Jo que soc repor­ter, doncs el que he fet és ges­ti­o­nar la càmera com si fos un qua­dern d’un explo­ra­dor, que reco­llia les notes fona­men­tals.

Si et refe­rei­xes entre un afi­ci­o­nat i un pro­fes­si­o­nal, la diferència és que la foto­gra­fia per a la gran majo­ria és allò que suc­ce­eix en el moment que el dit pitja el dis­pa­ra­dor. El meca­nisme que genera la foto­gra­fia. Per als que ens hi hem dedi­cat pro­fes­si­o­nal­ment, la foto­gra­fia és el resul­tat de tot allò que has lle­git, tot allò que has cone­gut, esti­mat, refle­xi­o­nat, après, i tots els dub­tes que tens.

És clar. En rea­li­tat l’art és el mètode de l’alumne que imita el mes­tre. Més enda­vant l’alumne genera el seu propi llen­guatge. En la foto­gra­fia no hi ha tanta diferència amb la pin­tura; fins que no va arri­bar al segle XX, la imi­tava. És molt difícil, quan foto­gra­fies la rea­li­tat, crear rea­li­tats dife­rents, perquè la rea­li­tat és una. Per tant, és pràcti­ca­ment impos­si­ble ser ori­gi­nal. En foto­gra­fia no rein­ven­tem res, només redes­co­brim. Jus­ta­ment és el que et deia sobre els pro­fes­si­o­nals, que con­si­de­rem la foto­gra­fia el de menys, l’impor­tant és tota la resta: allò intan­gi­ble és el que aporta valor a la foto­gra­fia.

El que ha matat segur de moment són les intermèdies, aques­tes càmeres pràcti­ques de but­xaca. “Si tinc el mòbil, per què haig de por­tar una càmera d’aques­tes?”, pensa la gent. A efec­tes pràctics l’ha matat total­ment. El mòbil ha matat mol­tes més coses. Ara quan passa una cosa tens 200 per­so­nes amb un mòbil enre­gis­trant-ho, fent fotos que mai van enlloc.

I encara ho con­si­dero generós! Abans, que ana­ves amb una càmera de pla­ques, feies dues fotos i una estava bé. Amb una càmera analògica en feies dotze i una estava bé. Després amb car­rets de 36 una estava bé i ara que en pots fer milers i milers, amb sort, una està bé. La resta és pura brossa digi­tal.

Hi ha milers de mili­ons de fotos perquè en prin­cipi es pen­sa­ven que seria un negoci, com Bill Gates, que va creure que la gent pen­ja­ria marcs de fotos digi­tals que ani­rien can­vi­ant cons­tant­ment la imatge a par­tir de grans bancs de dades. Va crear Cor­bis i va com­prar tots els bancs de foto­gra­fia del món menys Getty. Tots els arxius eren a les dues mans. Amb tot, el negoci va ser ruïnós fins al punt que tenen mili­ons de fotos en coves, no tenen per­so­nal per docu­men­tar-les i els marcs per deco­rar les cases de tot el món no hi són. Getty va com­prar per un dòlar Cor­bis, i els xine­sos Getty. El gran fiasco de les pre­vi­si­ons mun­di­als entorn de la foto­gra­fia. Tot s’ha degra­dat. El pro­blema rau en el fet que ens hem acos­tu­mat a no valo­rar les foto­gra­fies. Una por­tada t’engan­xava. Ara ja l’has vista, perquè abans de lle­gir el diari n’has vist cen­te­nars com aque­lla a les xar­xes soci­als. És com quan estàs empat­xat i et ser­vei­xen el plat bo. Ja ho diuen que la millor manera de desin­for­mar la gent és emple­nar-los d’infor­mació. Reben­tar el valor que podia tenir la foto­gra­fia –infor­ma­tiu, cre­a­tiu, cre­di­bi­li­tat– ha estat inun­dar-la de fotos.

Encara diria més: no només han bana­lit­zat la foto­gra­fia, sinó que han bana­lit­zat la infor­mació i les nos­tres vides. La majo­ria de vida que expressa són vides super­fi­ci­als. Només sem­bla impor­tar l’últim par­tit de fut­bol o el meme que t’han pas­sat al xat de jubi­lats.

Negre no, negríssim. Mira Nati­o­nal Geo­grap­hic, és un ninot del que havia estat. La seva pres­ti­gi­osa agència de fotògrafs ja no exis­teix. Ho va com­prar Fox, que és pro-Trump i de Mur­doch, que és nega­ci­o­nista! Després de fer neteja de per­so­nal, va i la ven a Dis­ney, i què fan aquests? Es que­den el qua­dra­det groc com a marca de pres­tigi, però menys els docu­men­tals vide­ogràfics els importa tot tres raves.

El ratolí Dis­ney i Dis­ney­land!