L’artista i la constel·lació

Teòrica­ment és un celler, però en rea­li­tat és una cre­ació artística que rein­ter­preta un pai­satge i des de la sen­si­bi­li­tat, la sub­jec­ti­vi­tat, el conei­xe­ment de les per­cep­ci­ons ama­ga­des de la història, les olors, la fauna, la flora o les sim­bo­lo­gies d’una serra de fron­tera acos­tu­mada a les guer­res i pri­va­ci­ons, Pep Admet­lla i Ramon Ripoll han bas­tit un refugi en què el vi dels Aspres enve­lleix i madura pro­te­git per la pau d’unes parets nas­cu­des d’un trac­tat d’arqui­tec­tura i la sobri­e­tat. Envol­tada d’oli­ve­res i vinyes de gar­natxa, cari­nyena, caber­net sau­vig­non, syrah, mer­lot i un xic de pica­poll, que plan­ten les arrels en sòls antics i pedre­go­sos domi­nats pel gra­nit i la pis­sarra, el mur esgra­fiat per les lla­tes de fusta, que tanca la cons­trucció, no és sinó una sim­bi­osi que intenta lli­gar el pre­sent recu­pe­rat per Xavier Albertí, amb el pas­sat quan can Bat­lle era casa prin­ci­pal que va aco­llir, entre d’altres, el vio­li­nista Edu­ard Toldrà. Men­tre que a pocs metres de l’entrada encara hi ha la taula de pedra on, les tar­des d’estiu, el músic com­po­nia, a l’inte­rior del celler es res­pira una atmos­fera aus­tera, car­re­gada de pro­pos­tes i sug­ge­ri­ments que tant pot trans­por­tar al pas­sat, quan el vi s’emma­gat­ze­mava en una gran tina d’obra reco­berta de ceràmica, o als tres dipòsits pels quals es decan­tava l’oli del trull abans de ser usat, com entrar en el futur, a l’espai dis­se­nyat per Admet­lla, on el ciment, el ferro, el vidre, la llum o el cas­ta­nyer de les botes estruc­tu­ren una pro­posta hermètica, però alhora llu­mi­nosa, que fa de la con­tra­dicció la força dinàmica amb què s’asso­leix l’equi­li­bri. Aca­ro­na­des pels blaus i els grocs que es fil­tra pels espi­ells, pro­te­gi­des pel gran òcul que s’obre manu­al­ment com un objec­tiu fotogràfic i, quan el sol cau, marca sobre el terra de ciment l’ull maçònic de la pro­vidència, l’artista ha trans­for­mat el buit en una obra glo­bal, en què hi tenen un paper tant les cons­tel·laci­ons ama­ga­des que guar­den els punts prin­ci­pals, com les sèries numèriques –el més repe­tit és el tres– que mar­ca­des sobre el ferro –en espe­cial a l’escala– estruc­tu­ren un relat paral·lel. Si Joan Miró va con­ver­tir les seves cons­tel·laci­ons en la repre­sen­tació sub­cons­ci­ent del desig d’evasió que sen­tia quan els nazis avançaven impla­ca­ble­ment sobre França, les d’Admet­lla són el mis­satge. La recons­trucció del celler de les Vinyes dels Aspres s’estruc­tura sobre la recu­pe­ració d’un pou de dos-cents anys, amb els murs de pedra i guix, con­ver­tit en el punt zeni­tal on con­flu­ei­xen les línies de força. Paco Tor­res Monsó –per cert, seria interes­sant que Girona celebrés el cen­te­nari l’any que ve quan fa un segle del seu nai­xe­ment– deia: “A mi sem­pre m’ha agra­dat superar rep­tes. Si una peça em pre­senta difi­cul­tats i les puc vèncer, m’ho passo molt més bé que si m’enfronto a una obra aca­bada.” El celler dels Aspres és una rea­li­tat en per­ma­nent mutació. Com diu Admet­lla, no és un edi­fici sin­gu­lar, és una per­di­go­nada de llum.