Quadern d'art
Des dels anys cinquanta el Japó ha creat una rica cultura popular, fidel a la seva essència però molt permeable a les influències exteriors
Fills de Godzilla
Reconeguem-ho, som fills de Godzilla. Jo vaig créixer amb els saltirons de la Heidi, les llàgrimes de Marco, els cops de puny letals de Mazinger Z. Estudiava el romànic de Taüll i, quan descansava, ho feia amb el primer Bola de Drac, quan no amb la divertida Arale. Encara avui m'apunto a la passió de les meves nebodes pel Shin Chan.
A casa, tenia un Mazinger Z de plàstic i mides considerables, que enfrontava als Clicks de Famobil –ara Playmobil–. I a la tele vaig assistir a la reposició dels gloriosos Godzilla. No era pas conscient, quan jugava al bar als Space Invaders, Galaga, Donkey Kong, i més tard, a casa, amb Pokémon i The Legend of Zelda, que la majoria del meu oci i de la meva formació visual procedia del Japó.
Ens cal una reconversió industrial en el nostre imaginari artístic. Som hereus d'una concepció nascuda al segle XIX segons la qual prima l'art per l'art, l'obra realitzada per un sol autor més enllà dels gustos del mercat, exemplars artístics en tiratge únic o reduït... I oblidem que l'art no té límits, que una obra mestra pot multiplicar-se en milions d'exemplars, ser popular, col·lectiva, barata i fins i tot d'usar i tirar.
I reflexiono en aquests termes mentre sóc en una magnífica exposició, al Museu del Manga de Kyoto, titulada Genealogia de les figuretes: de les figures Dogu de pisa de fang a les figuretes de Kaiyodo. El recorregut d'aquesta ens explica l'origen de les nines al Japó, emprades com a joguina a partir de l'era Edo, al segle XVI.
La cultura japonesa és un curiós model: manté la seva essència sota una pell immensament permeable. Les dues explosions atòmiques del 1945 van fer taula rasa i van obrir el camí a la invasió cultural nord-americana. L'imperi va perdre les seves colònies, va abandonar la carrera armamentista i, lliure de lligams, va absorbir els còmics Marvel, el beisbol i els films de Disney.
Quan les nostres mares jugaven amb la Mariquita Pérez, la quitxalla japonesa emparellava la Barbie amb el GI-Joe. El 1952 Osamu Tezuka crea el primer personatge manga contemporani, Astro Boy. I el 1954 neix Godzilla, un monstre ecologista avant-la-lettre, de moralitat indefinible.
Amb la crisi del petroli, el Japó, país altament dependent d'aquest preuat producte, decideix retallar la mida de les joguines. La resposta local a les nines nord-americanes és una mena de ninots semitransparents, de plàstic, amb l'interior farcit de peces industrials: el cyborg s'anava instal·lant, lentament, a la cultura popular.
Si l'Astro Boy és un robot amb aparença de nen, Mazinger Z –Go Nagai, 1972– és un Mecha, o vehicle industrial sovint d'aparença humanoide controlat per un humà, pilotat per Koji Kabuto. I la simpàtica però eixelebrada Arale –Akira Toriyama, 1980, autor també de Bola de Drac– és un altre robot ara amb aparença de nena. Espiritualitat i tecnologia són u. Original i rèplica, també.
A la dècada dels vuitanta, els otaku japonesos estan tan absorts en la cultura popular del manga, l'anime, el videojoc i el cinema, que decideixen crear les seves pròpies figuretes. Es tracta de figuretes que no pot produir la indústria, ja sigui per raons de mida, detall o caprici estètic. És el naixement de la cultura de garatge japonesa, en la qual sobresortirà Kaiyodo.
Kaiyodo és el principal paradigma de com la cultura popular funciona en ambdós sentits. La gran indústria ens proposa productes, com Star Wars, Transformers o Pokémon, i els mateixos aficionats en modifiquen l'imaginari, l'alliberen i ens el retornen tot reconvertit en quelcom nou.
La darrera moda és la creació de figures femenines amb anatomies impossibles, fruit de la curiosa repressió sexual japonesa: no es pot representar pèl púbic, la pornografia està prohibida, però a canvi pots comprar en una botiga calcetes de col·legiala acabades d'usar... Si ens fixem en aquestes figuretes, presents a les nostres botigues, mantenen característiques pròpies de l'escultura budista tradicional, com ara el tractament dels cabells i els plecs de la roba. És com si aquí els fabricants de sants d'Olot s'haguessin reconvertit en minifallers de silicona...
