Art

La casa Gomis es fa estimar

Bea Sarrias i Morrosko Vila-San-Juan exposen al LAB36 de la galeria Senda el seu treball pictòric i fílmic sobre l’obra mestra de l’arquitectura moderna

És el lloc on tothom voldria viure. Però no hi pot viure ningú per culpa del soroll dels avions

La casa Gomis, obra mes­tra de l’arqui­tec­tura moderna cata­lana, té un mag­ne­tisme pri­vi­le­giat difícil d’expli­car amb parau­les. Amb el llen­guatge de l’art tras­llu­eix millor. Ho saben la pin­tora Bea Sar­rias i el cine­asta Mor­rosko Vila-San-Juan, que se’n van ena­mo­rar boja­ment el 2014 i, des de lla­vors, l’han con­ver­tit en un dels seus temes pre­di­lec­tes. Sem­bla­ria que volen com­pren­dre la seva ànima, pin­tant-la i fil­mant-la tan per­sis­tent­ment, però més aviat el que pre­te­nen és rete­nir-la per pro­te­gir-la, sabe­dors de la seva fra­gi­li­tat.

Ben­vin­guts a la Ricarda, el nom amb què popu­lar­ment és més cone­gut aquest habi­tatge del Prat de Llo­bre­gat, és l’expo­sició que dime­cres obrirà aquesta pare­lla d’artis­tes al LAB36 de la gale­ria Senda, un espai rela­ti­va­ment nou del car­rer Tra­fal­gar cen­trat en “la cre­ació artística feta a Bar­ce­lona”, diu el seu direc­tor, Car­los Durán. Casu­al­ment, la mos­tra coin­ci­deix amb la polèmica del pro­jecte de l’ampli­ació de l’aero­port, que fins que no es va para­lit­zar, aquest dime­cres, trin­xava sense com­passió la finca que allotja la residència que l’engi­nyer i mece­nes Ricard Gomis va con­fiar a l’arqui­tecte Antoni Bonet Cas­te­llana el 1949, per pas­sar-hi els estius i els caps de set­mana. Però no va estar aca­bada fins molt temps després, el 1963.

Gomis i Bonet van com­par­tir el llarg procés amb mol­tes com­pli­ci­tats, que és també com tre­ba­llen Sar­rias i Vila-San-Juan, en diàleg amb els seus res­pec­tius suports. El tàndem d’artis­tes s’han obse­dit aquest cop amb els colors de la Ricarda, cus­to­dis dels “sen­ti­ments que tens quan hi entres”. De pau, d’escalf i de com­pe­ne­tració total amb la natura. L’inte­rior comença a l’exte­rior i l’exte­rior acaba a l’inte­rior.

És el lloc on tot­hom vol­dria viure. Però no hi pot viure ningú. El soroll, la pol·lució i les vibra­ci­ons dels avi­ons l’han fet inha­bi­ta­ble. Té la ter­cera pista de l’aero­port a 400 metres. El mar, a 150. Sense platja, i n’havia tin­gut una de pre­ci­osa. El des­vi­a­ment del riu Llo­bre­gat i altres acci­ons de l’home obse­dit amb una idea insos­te­ni­ble de progrés l’han devo­rat per com­plet. No queda ni un centímetre de sorra, ni bona part de les escul­tu­res fetes amb tubs d’ura­lita que va crear Moisès Villèlia per mar­car el camí que duia fins a aquell paradís.

“En compàs d’espera”. Així és com se sent la família Gomis després que s’hagi des­car­tat el pla de crei­xe­ment de l’aero­port. No les tenen totes. L’experiència els fa des­con­fiar. “Con­ti­nuem fent tro­ba­des fami­li­ars a la casa, però des de finals dels anys noranta ja no hi hem tor­nat a dor­mir”, explica Bea­triz, una de les sis filles i fills que van tenir Ricard Gomis i Inés Ber­trand. Al març es va des­fer­mar la feli­ci­tat en els pro­pi­e­ta­ris: la casa va ser decla­rada bé cul­tu­ral d’interès naci­o­nal. Però l’ale­gria va durar poc. I han pas­sat un mal estiu. “Ara... ja veu­rem.” No les tenen totes, no.

Els ger­mans estan molt com­pro­me­sos en la pre­ser­vació d’aquesta joia arqui­tectònica que el món mira (això sí que s’ho mira) amb admi­ració. Ame­na­ces de l’aero­port a part, els porta un munt de mal­de­caps el seu man­te­ni­ment i les cos­to­ses res­tau­ra­ci­ons. “No hem rebut mai cap ajuda.” Per poder-ho afron­tar van deci­dir obrir la casa al públic i llo­gar-la per a rodat­ges publi­ci­ta­ris. Les visi­tes s’han de con­cer­tar i poden durar hores que es fan minuts guia­des per Marita Gomis, una sàvia de la història i les anècdo­tes de la casa. S’ha lle­git de dalt a baix les car­tes que es van inter­can­viar el seu pare i l’arqui­tecte durant els anys que va durar l’aven­tura de la cons­trucció. Bonet va dei­xar la seva pet­jada en tots els detalls. Del mobi­li­ari al color de les cor­ti­nes.

Sí, la casa Gomis es va eri­gir a distància perquè Bonet vivia exi­liat a l’Argen­tina des del 1938. Va fer-hi algu­nes visi­tes, però a Cata­lu­nya no hi va tor­nar defi­ni­ti­va­ment fins al 1963, just quan la Ricarda, de planta única, estava a punt d’estrena. “Tot hau­ria sigut dife­rent si no l’hagués con­ce­but ell. De fet, la pri­mera idea del meu pare va ser Josep Lluís Sert, però no va accep­tar l’encàrrec perquè no volia fer cap obra a Espa­nya”, indica Marita. Tot hau­ria estat dife­rent sense la inter­venció de la seva mare, hi afe­geix. Bonet va dis­se­nyar un pri­mer pro­jecte “massa pompós per al seu gust”, amb una segona planta que, per cert, hau­ria permès que la casa tingués vis­tes al mar.

Sert era molt Sert, però vet aquí que la dic­ta­dura va aca­bar tenint en la casa Gomis de Bonet un ene­mic a les seves encar­ca­ra­des doc­tri­nes cul­tu­rals. Gomis va con­ver­tir la Ricarda en un oasi de moder­ni­tat, allot­jant-hi acti­vi­tats de tot tipus orga­nit­za­des pel Club 49, l’enti­tat que va repren­dre la cul­tura lliure i des­perta dels anys repu­bli­cans. Aixo­plu­gats per les vol­tes cata­la­nes de les cober­tes, un dels trets més emblemàtics junt amb els grans fines­trals i les gelo­sies en força casos de vidre (pràcti­ca­ment no hi ha parets), la casa Gomis va ser un espai amic de Miró, Tàpies, Car­les San­tos i de figu­res inter­na­ci­o­nals com John Cage i Merce Cun­ning­ham. En pocs més llocs de Cata­lu­nya van pas­sar coses tan “al·luci­nants” durant aquells temps de fos­cor.

Qui al·lucina en recor­dar-les és el gale­rista Car­los Durán, pre­o­cu­pat, com tants altres, per la recu­lada cul­tu­ral actual en una ciu­tat que en els pit­jors moments va ser capaç d’ima­gi­nar altres rea­li­tats. Ben­vin­guts a la Ricarda és “una cele­bració i un agraïment als seus artífexs”, remar­quen Sar­rias i Vila-San-Juan. L’expo­sició es podrà veure al LAB36 fins al 9 d’octu­bre i l’endemà mateix es tras­lla­darà durant dues set­ma­nes a la casa Gomis. L’art, amb art s’entén. Una excel·lent ocasió per visi­tar-la i per fer-se una idea del que està, estava o pot tor­nar a estar en qual­se­vol moment, en risc: un patri­moni únic.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia