Exèrcit de derrotats
La Zaranda proposa al Romea ‘La batalla de los ausentes’, una peça mordaç amb la societat actual
La Zaranda, amb més de quatre dècades de trajectòria que els ha dut –encara avui– a voltar pel món, fa una breu aturada al Teatre Romea de Barcelona aquesta setmana. Hi presenten fins diumenge set funcions de La batalla de los ausentes, coproduïda pel teatre com les dues anteriors (El desguace de las musas i Ahora todo es noche). La forma teatral artesanal d’aquesta insòlita companyia andalusa ha inspirat artistes com ara Sergi López i Jorge Picó, Loscorderos.sc i Gabino Diego, entre molts altres. Entren a la sala d’assaig amb una idea i no la donen per bona fins que ningú s’imaginava aquella sortida. “És llavors quan sabem que s’ha manifestat el teatre”, comenta el dramaturg Eusebio Calonge. Són, doncs, una milícia artística que va de derrota en derrota. Però la vàlua artística els situa com un dels grups capdavanters en l’avantguarda teatral, tot i la seva estètica bruta, volgudament pobra, apel·lant a un to popular.
La Zaranda aprofundeix en la crítica política en aquest últim passatge. Farts dels “bombardejos de discursos puerils” –en paraules de Calonge–, pretenen traslladar del cor de l’escena al cor de cada espectador un punt de llum en aquest món banal d’entreteniment. Ells aspiren, tot i això, a ser populars i, per això, l’escena va carregada de personatges patètics en situacions de comicitat i farsa que es barregen en un plantejament metafísic d’una certa transcendència a partir d’una imatge acurada. El discurs, admet el dramaturg, és més crític que mai: “Mai complaent, crític, fins i tot amb la mateixa crítica.”
Els tres actors sols
Per a aquesta nova peça –a la qual s’han dedicat tot aquest any, sense poder fer les seves habituals gires a causa de la pandèmia–, han optat per ser els tres actors originaris: Francisco Sánchez, Gaspar Campuzano i Enrique Bustos. El director, Paco de la Zaranda, és en realitat l’actor Francisco Sánchez, a qui li agrada desdoblar-se jugant a l’equívoc. En la seva concepció gairebé mística del teatre, hi compta l’ànima dels objectes que utilitzen i també de l’espai que habiten i, per això, se senten molt agraïts de repetir al Romea –on ells perceben l’esperit de Margarida Xirgu.
El teatre convoca els actors en una trinxera en què van rescatant piles de persones absents, morts d’una batalla sorda i silenciosa. Pretenen celebrar una mena de commemoració, tot i que en realitat tothom sembla haver oblidat aquella guerra. Ells es declaren derrotats, però no vençuts, i projecten una esperança final.
Hi ha alguna referència a la pandèmia? Calonge respon, murri: “El teatre hi és per avançar-se, per parlar del futur.” Les mascaretes i els personatges amb un respirador ja es van veure en el treball anterior, del 2019, El desguace de las musas. “Vam ser premonitoris”, comentava irònic ahir al migdia en la roda de premsa. Deia Joan Oliver que acostumava a alinear-se amb els perdedors, que li semblaven més honestos. El poeta sabadellenc era un incorruptible compromès amb la cultura, els obrers i Catalunya.