“La poesia és excés, desmesura”

La poe­sia és excés, des­me­sura. Encara que sigui aforística o mini­ma­lista, sem­pre serà excés i des­me­sura. Perquè el silenci també parla, els espais en blanc també par­len.

El vers en qüestió diu exac­ta­ment “mirar de sor­tir-ne sense feri­des”, és a dir, inten­tar-ho. El poema que el conté porta per títol Devas­tació. Gai­rebé n’hi hau­ria prou per res­pon­dre a la seva pre­gunta. Escriure poe­sia fa ferida, perquè els poe­tes escri­vim a tot o res, no hi ha terme mitjà. Ten­sem la paraula, ten­sem els sen­tits últims de cada paraula tri­ada i l’arte­facte resul­tant podria escla­tar en qual­se­vol moment. Lle­gir poe­sia també deixa un ras­tre pro­fund en l’ànim del lec­tor. I escol­tar algú que recita poe­sia no ens hau­ria de dei­xar indi­fe­rents. No, no és pos­si­ble sor­tir de la poe­sia sense feri­des.

Tot era molt mar­gi­nal, els reci­tals sem­bla­ven gai­rebé clan­des­tins sense ser-ho abso­lu­ta­ment, però érem pocs i solíem ser sem­pre els matei­xos. Era com si tots ple­gats ens coneguéssim sense conèixer-nos. Tot això pas­sava a Bar­ce­lona, en una ciu­tat més bruta, i enten­gui’m el sen­tit lite­ral i metafòric de la paraula bruta. Però la Bar­ce­lona dels noranta era menys hipòcrita, encara era una ciu­tat no fran­qui­ci­ada i estava plena de locals amb per­so­na­li­tat on tenien lloc reci­tals, per­for­man­ces o con­certs que s’esde­ve­nien sense maqui­llatge, a pèl.

No sé si for­men part d’un tot en l’ofici de poeta. Hi ha poe­tes que només escri­uen poe­mes. Ser poeta és ter­gi­ver­sar el codi com­par­tit que és el llen­guatge. És sen­tir la llen­gua, la nos­tra matèria pri­mera, molt pro­fun­da­ment, perquè ens caldrà domi­nar-la i dur-la on volem dur-la. En poe­sia entra en joc la força poten­cial del verb i la pos­si­bi­li­tat de ten­sar la sin­taxi per fer-la esde­ve­nir vers, poe­sia.

Cada àmbit té la seva pecu­li­a­ri­tat. M’agrada la gestió cul­tu­ral perquè em per­met ima­gi­nar actes rea­lit­za­bles (i irre­a­lit­za­bles) i fer con­ne­xi­ons entre dis­ci­pli­nes diver­ses. Escriure poe­sia és per a mi un acte de lli­ber­tat extrema, en tots els sen­tits. Em llevo en plena negra nit i tre­ba­llo fins que surt el sol. Llauro cada dia, tre­ba­llo la meva terra, la meva pàgina, com un pagès. Hi ha dies que en neix una flor pre­ci­osa, un poema rodó, però hi ha dies que només adobo o esporgo i pre­paro la vinya. No intento agra­dar, quan escric poe­sia, només intento ser cohe­rent i fidel a mi mateixa. Poso tots els meus dub­tes i totes meves con­tra­dic­ci­ons sobre el poema i els trec a ballar. Tra­duir, en canvi, és un acte molt més com­plex, que implica una certa fide­li­tat al text de par­tença i un altíssim conei­xe­ment de la llen­gua d’arri­bada. Escriure tea­tre equi­val a ver­te­brar uns codis dra­matúrgics i tenir una certa gràcia a l’hora d’escriure diàlegs. Un text tea­tral és una par­ti­tura escènica, gai­rebé tri­di­men­si­o­nal. S’hi arti­cula la paraula, el gest i, per sobre de tot, el silenci, que, com he dit abans, també parla. Tre­pit­jar esce­na­ris d’arreu dels Països Cata­lans i d’Europa i mirar el públic als ulls i notar que el micròfon m’ampli­fica la veu i la pro­jecta enfora em fa ser l’ani­mal més afor­tu­nat que hi ha sobre la capa de la terra. La vida té sor­pre­ses molt agra­da­bles.

Vaig idear l’(H)ori­gi­nal, el vaig con­cep­tu­a­lit­zar i jun­ta­ment amb una colla d’homes i dones del Raval el vam ende­gar. De seguida vaig aban­do­nar la cri­a­tura, però ha anat crei­xent i ha fet els seus pas­sos, com ha de ser. Després de mi, Josep Pedrals i Fer­ran Gar­cia van coor­di­nar durant anys els reci­tals. I sí, ha sigut un espai refe­ren­cial. Oi que abans em pre­gun­tava on em sen­tia més còmoda? Doncs pot­ser li hau­ria d’haver dit que em sento còmoda obrint camins.

Estan gra­va­des a la meva memòria amb lle­tres d’or. Em sen­tia artífex i alhora part d’un expe­ri­ment poètic al marge d’ins­ti­tu­ci­ons i sub­ven­ci­ons. Va ser una experiència àcrata i feliç que no tenia futur, només pre­sent. Cada ves­pre era una aven­tura que no sabíem com aca­ba­ria. Vaig conèixer cre­a­dors extra­or­di­na­ris, els aco­llia i mirava de fer-los fer alguna cosa. Perquè l’(H)ori­gi­nal va néixer com a cau de poe­tes, com a lli­bre­ria espe­ci­a­lit­zada en poe­sia (tot emu­lant, sal­vant les distàncies, la mítica lli­bre­ria Millà, dedi­cada al tea­tre), com a pla­ta­forma per a noves veus i veus con­so­li­da­des de la poe­sia cata­lana i d’arreu, però també, des dels ini­cis, com un espai amb una funció social en el con­text d’un barri pecu­liar. Al Raval d’aquell moment hi vivien gita­nos, joves i vells que hi havien vis­cut tota la vida, i nou­vin­guts del Pakis­tan o del Mar­roc, al cos­tat de nou­vin­guts del Bra­sil o de Suècia, per citar-ne uns quants exem­ples. Acollíem el barri i rebíem qual­se­vol pas­sa­vo­lant. Recitàvem fins que ens quedàvem sense veu, fèiem espec­ta­cles de petit for­mat, con­certs, expo­si­ci­ons, fes­tes. Editàvem un fan­zine i home­natjàvem els nos­tres pares poètics: Hac Mor, Papas­seit, Palau i Fabre, i molts més.

Encara hi crec, en els reci­tals. Però cal pen­sar-los bé a pri­ori. És a dir, cal saber què pre­te­nem trans­me­tre amb aquell reci­tal que ens pro­po­sem d’orga­nit­zar. Perquè pot ser una rei­vin­di­cació inti­mista d’un poeta des­co­ne­gut o pot ser un acte mul­ti­tu­di­nari per des­ta­car el valor de les llengües que vehi­cu­lem a través de la poe­sia. Un reci­tal de poe­sia és un acte únic i irre­pe­ti­ble. No n’hi ha dos d’idèntics. He plo­rat com a públic de poe­sia, per exem­ple, escol­tant Enric Casas­ses i Pas­cal Come­lade en aquells glo­ri­o­sos anys que ja no tor­na­ran. I m’emo­ci­ono cada cop que veig l’enre­gis­tra­ment que Pere Por­ta­be­lla va fer del Price dels Poe­tes, el Pri­mer Fes­ti­val Popu­lar de Poe­sia Cata­lana, l’any 1970, amb un Pere Quart solemne, un Gabriel Fer­ra­ter tre­molós, i amb aque­lla màgia sobre­vo­lant-ho tot.

La poe­sia és, abans que res, ora­li­tat. Després, en tot cas, pot esde­ve­nir lli­bre. Pri­mer és paraula dita; després, paraula estam­pada.

Un divorci total. La lec­tura per­so­nal és intrans­fe­ri­ble. La lec­tura pública té un com­po­nent per­for­ma­tiu on entren en joc uns altres ele­ments: el to, l’acti­tud escènica, la pro­jecció, la pulsió.

El destí pre­fi­xat, l’ine­lu­di­ble fat, el tenim a sobre, amb tota la seva com­ple­xi­tat, abraçant-nos i col­pe­jant-nos alhora. Penso que s’ha de saber viure esqui­vant els embats i cele­brant tot el que ens agradi. En el meu cas, ho lligo amb la meva acti­vi­tat poètica, amb l’escrip­tura, amb la lec­tura, amb la música, i amb les mol­tes ves­sants de la meva vida per­so­nal, que pro­curo pre­ser­var de la mirada pública.

Visc poètica­ment, jo. Biel Mes­quida diu sem­pre que lle­gir poe­sia fa tor­nar guapo. Jo dic que lle­gir poe­sia de nits ens fa dor­mir més bé, perquè no cal enten­dre res, només tenir fe en la força de la paraula i entrar en el mis­teri. No sé si es pot viure sense poe­sia, no ho he pro­vat mai. Vaig debu­tar la nit de Nadal de l’any 1976, quan tenia tres anys, dient un vers de Josep Maria de Sagarra.

Gua­nyar el premi va ser un honor perquè els inte­grants del jurat eren tra­duc­tors que valoro en gran manera. Sento que he con­tribuït a fer popu­lar a casa nos­tra Alda Merini. Va ser tan intens el tre­ball de tra­ducció i de difusió de la seva poe­sia, que pot­ser sí que és cert que al final vam esta­blir una mena de comunió poètica. Però un dia Martí Sales em va fer veure que jo era més Ginz­burg que Merini, i em sem­bla que té raó. Ho deia perquè de Nata­lia Ginz­burg he traduït una de les seves grans novel·les, La ciu­tat i la casa (2017), i Tot el tea­tre (2018), que són onze peces dramàtiques.

És un frag­ment de l’ober­tura de La volu­me­tria del neguit. Jaume Pont, amb la seva gran visió analítica i històrica de la poe­sia, m’ha rega­lat un post­faci que és un tre­sor. M’agrada la con­dició d’estran­ge­ria per­ma­nent pes­so­ana d’Álvaro de Cam­pos, aquest no saber ben bé cap on anem però flir­te­jar amb l’ins­tant pre­sent i no negar-se mai a una nova fugida, a una nova cons­trucció d’un mateix. El poema se’ns pre­senta així, també, estran­ger a les nos­tres mans, a les mans de qui l’ha escrit, com si fos un graó més d’una escala que no sabem on ens durà.

La poe­sia ha de ser men­tida. Perquè la poe­sia és lite­ra­tura i la lite­ra­tura és men­tida. Però la lite­ra­tura és també una cele­bració de l’aven­tura de viure a par­tir de la ficció. Hi ha qui creu que només són ficció les novel·les, i que els poe­mes can­ten veri­tats. La poe­sia posa en joc la impos­tació i l’expe­ri­men­tació men­tre es qüesti­ona uns dog­mes no abso­luts inhe­rents a la con­dició humana.

La poe­sia és al car­rer, per des­comp­tat! Sobre l’asfalt, però també sobre la terra asse­de­gada. El pri­mer pas és sem­pre l’escrip­tura men­tal a par­tir d’una idea o una visió que ens assalta. De vega­des faig qua­tre notes en un qua­dern o a les guar­des d’un lli­bre, i després, al des­patx, només endreço les parau­les, les poleixo.

Per a mi l’espai de cre­ació reque­reix el buit i la pau extrema, la tena­ci­tat i la per­se­ve­rança. Es neces­sita una mena d’illa, un tros de terra que pot estar envol­tat d’aigua o de boira, per exem­ple. Això la ciu­tat no ho per­met, però a ciu­tat hi ha senyals mul­ti­for­mes que ens aju­den a enten­dre el bullici de l’existència humana. No puc viure sense el soroll de la ciu­tat ni sense el silenci del poble. La meva poe­sia també s’impregna de la dua­li­tat, com m’ho ha fet veure Jaume Pont.