De cop, un miracle

Com és pos­si­ble fil­mar encara com si es des­cobrís la capa­ci­tat del cinema per regis­trar (i així reve­lar) la bellesa d’uns nens que cor­ren, d’un ros­tre que som­riu, del fluir de l’aigua flu­vial, del movi­ment de les fulles, d’una pedra o d’un cel? I fer-ho amb una sen­zi­llesa que, cosa que també sem­bla increïble, tras­pua innocència men­tre que la pel·lícula va donant indi­cis d’una auto­consciència (i uns refe­rents fílmics) fins a fer-se meta­ci­ne­ma­togràfica? Això, com­bi­nat amb una volun­tat nar­ra­tiva (i una reflexió sobre la nar­ració) que es des­plega en diver­ses línies a vega­des només esbos­sa­des i així, doncs, en múlti­ples relats amb una dife­rent foca­lit­zació i desen­vo­lu­pa­ment. Com és pos­si­ble que el cinema encara pre­senti noves for­mes amb les quals mos­trar-se com a docu­ment i ficció nar­ra­tiva entre el rea­lisme i el mera­vellós, la matèria i allò invi­si­ble que hi pal­pita?

El cas és que un jove cine­asta georgià, Ale­xan­dre Kobe­ridze, demos­tra que encara és pos­si­ble amb ¿Qué vemos cuando mira­mos al cielo?. Que ho acon­se­gueixi, fa creure en els mira­cles. Tan­ma­teix, no es qüestió de treure mèrit al direc­tor. Per acon­se­guir aquest mira­cle, s’ha de creure en el cinema i així, doncs, en la seva capa­ci­tat per cap­tu­rar l’extra­or­di­nari de l’ordi­nari. A par­tir d’aquí, s’ha de fer atenció als éssers i les coses, con­ce­dir-se temps per obser­var què hi pot haver d’interes­sant i fer que l’espec­ta­dor se’n con­ce­deixi per veure-hi més en les imat­ges i ima­gi­nar allò que no és dins de l’enqua­dra­ment: és admi­ra­ble com el film juga amb el fora de camp men­tre que el mun­tatge rela­ci­ona amb fluïdesa ele­ments hete­ro­ge­nis.

Kobe­ridze, a més, creu que a la vida apa­rei­xen mira­cles, com ara el d’un ena­mo­ra­ment sob­tat. El film comença en un regis­tre docu­men­tal amb el bullici d’uns nens a l’entrada d’una escola. Tot seguit, un cop els nens han entrat, en aquell mateix espai s’intro­du­eix la ficció (i amb ella el mera­vellós) quan un jove (Giorgi, fut­bo­lista) i una jove (Lisa, estu­di­ant de medi­cina que tre­ba­lla en una farmàcia) enso­pe­guen diver­sos cops (deso­ri­en­tant-se, equi­vo­cant tots dos el sen­tit res­pec­tiu del tra­jecte) i, al cap d’unes hores, es retro­ben de nou casu­al­ment i, mal­grat que ella diu que l’atzar és prou fia­ble, acor­den una cita l’endemà en un bar vora un pont del riu Rioni, que passa per Kutaïsi, la ciu­tat geor­gi­ana de la qual Kobe­ridze vol cap­tar la vida. Després, qua­tre “amics” de Lisa, que la veuen pas­sar cada dia, l’avi­sen: un brot li diu que s’hi ha fixat un ull maligne; una càmera de vigilància hi afe­geix que li ha fet una male­dicció; una cano­nada d’aigua con­creta que, l’endemà, es lle­varà amb l’aspecte can­viat; però un cotxe impe­deix que escolti allò que li diu el vent: que l’altre també can­viarà. Què és l’ull maligne? El cinema? Si és així, també li cor­res­pon ser benigne i fer pos­si­ble que es retro­bin o, més aviat, que es reco­ne­guin.

Entre­mig, pas­sen mol­tes coses, algu­nes de les quals amb els peus. Al començament només veiem els peus de Giorgi i Lisa. Però els peus també tenen a veure amb el fut­bol, omni­pre­sent al film. El cinema fa pos­si­ble que l’Argen­tina de Messi gua­nyi un mun­dial de fut­bol, però encara és més mera­vellós com Kobe­ridze mos­tra l’ale­gria, la bellesa, d’uns nens i unes nenes jugant a fut­bol men­tre sona la cançó Un’estate ita­li­ana. Pura màgia.