Aturar-se a mirar un arbre

Tots els peri­o­dis­tes, que a vega­des som uns obses­sos de l’obvi­e­tat, vam córrer a ano­tar a la lli­breta el nom de l’àvia de Jean Marie del Moral perquè el fotògraf aca­bava de dir-nos que havia inclòs un retrat seu a l’expo­sició del Palau Sol­terra, sense iden­ti­fi­car-la, com a encar­nació de tan­tes repu­bli­ca­nes exi­li­a­des que van fer front a l’infor­tuni “amb for­ta­lesa, dig­ni­tat i bon­dat”. Pren­dre’n nota era trair la volun­tat del fotògraf, però ens va con­so­lar que, en acom­pa­nyar-nos davant aquest ros­tre que havia vol­gut anònim, va fre­gar el vidre amb la mà com si l’ama­nyagués. Per Jean Marie del Moral, la seva àvia no és una exi­li­ada com les altres, però el valor de la seva foto­gra­fia és haver après a mirar els des­co­ne­guts com si no ho fos­sin. “Hem d’atu­rar-nos a mirar un arbre, a dedi­car temps als altres, sobre­tot, perquè amb aquesta mania d’estar-nos fent contínua­ment sel­fies, mori­rem tots idi­o­tes”, va dir en un català endol­cit pel francès que ha here­tat de la terra on van refu­giar-se els seus pares, andalús ell, llei­da­tana ella, després de la Guerra Civil. For­mat en el foto­pe­ri­o­disme al diari comu­nista L’Huma­nité i reco­ne­gut com un dels millors retra­tis­tes d’artis­tes al seu estudi, Jean Marie del Moral (Mon­toire-sur-le-Loir, 1952) pre­senta fins a l’1 de maig la pri­mera mos­tra antològica del seu tre­ball al Museu de la Foto­gra­fia de la Fun­dació Vila Casas, a Tor­ro­e­lla de Montgrí, amb un títol que expressa l’humor seriós que batega en mol­tes de les seves imat­ges.

Life vest under your seat, que asse­nyala als avi­ons la loca­lit­zació de les armi­lles sal­va­vi­des en cas de catàstrofe, reflec­teix al mateix temps la passió viat­gera d’aquest fotògraf que ha recor­re­gut mig pla­neta els últims cin­quanta anys (i que ha assis­tit, per tant, al dal­ta­baix de les grans ide­o­lo­gies), i la neces­si­tat de sal­var alguna cosa del món cone­gut mirant cap als llocs que pas­sen des­a­per­ce­buts, com ara sota el seient, que és com fixar-se en els dar­re­res d’allò que era obvi. Com l’ombra d’un arbre escar­ran­sit damunt un mur, a través d’una ober­tura del qual es dis­tin­geix l’espessa fron­do­si­tat que s’estén a l’altra banda, o el mateix retrat de l’àvia, amb les mans ple­ga­des damunt la panxa exac­ta­ment igual com la dona turca que Del Moral va foto­gra­fiar a Tur­quia al cap de tretze anys. Alguns paral·lelis­mes són deli­be­rats, com la dels via­nants apres­sats sota la pluja a Nova York, en un home­natge a la famosa imatge del transeünt sal­tant una bassa de Car­tier-Bres­son, però el seu for­ma­lisme, com va dir el comis­sari, Pere Antoni Pons, “mai no és fred, sinó aco­lli­dor”.