Arts escèniques

L’Arturo parla en català

La Cubana estrena al Coliseum ‘Adeu, Arturo’, un espectacle que fa tres anys que volta per l’Estat i que la companyia ha trigat dos mesos i mig a adaptar

L’epitafi d’Arturo Cirera Mompou diu: “No sumis anys a la vida; suma vida als anys”
Abans d’arribar a Barcelona, ja havien vist la comèdia més de 300.000 espectadors

La Cubana és una de les com­pa­nyies més espe­ra­des a Bar­ce­lona, des de fa dècades. Aquest ves­pre estrena al Coli­seum Adeu, Arturo, una peça en què bona part dels per­so­nat­ges par­len en català (en els xous de La Cubana, sem­pre hi ha molta vedet inter­na­ci­o­nal, que es defensa par­lant amb el que pot). Per poder rever­si­o­nar el mun­tatge (que van estre­nar el 18 de maig del 2018 a l’Olym­pia de València) han estat dos mesos i mig assa­jant. Un temps con­si­de­ra­ble, si es té en compte que un espec­ta­cle de gran for­mat comer­cial triga, habi­tu­al­ment, dos mesos entre els pri­mers assa­jos i l’estrena. La Cubana és de foc lent i, a la pri­mera versió, li van dedi­car qua­tre mesos de cre­ació. I de què va, Adeu, Arturo? De la mort i de com aquest per­so­natge (tan his­triònic com fan­tasiós) ha dema­nat que sigui el seu enter­ra­ment. Com que no els dei­xen fer-lo en cap cen­tre espi­ri­tual, els de La Cubana s’han ofert per ofi­ciar aquesta cele­bració al Coli­seum i han fet bo l’epi­tafi de l’Arturo: “No sumis anys a la vida; suma vida als anys.”

La tem­po­rada arriba a Bar­ce­lona setze mesos més tard del que s’havia pre­vist. Perquè el tan­ca­ment dels tea­tres ha obli­gat a repro­gra­mar les sales de més afo­ra­ment per donar cabuda a totes les pro­pos­tes. Aquest cop, adver­tei­xen, ho fan en una tem­po­rada com­pri­mida de setze set­ma­nes. Qui esperi una pròrroga aquesta tem­po­rada es lamen­tarà quan ja sigui massa tard, avi­sen. Per poder-hi enca­bir el màxim de públic, faran sessió doble els dis­sab­tes i una de mati­nal els diu­men­ges (a més de l’habi­tual, diu­menge a la tarda).

Onze actors (Xavi Tena, Filo­mena Mar­to­rell, David Ramírez, Anna­bel Totu­saus, Núria Benet, Àlex González, Montse Amat, Toni Sans, Virgínia Mel­gar, Miquel Arnau i Víctor Gómez) inter­ve­nen en aquesta cele­bració, que també inte­grarà l’actu­ació del públic pun­tu­al­ment, i sem­pre seguint les advertències per evi­tar el con­tagi de la covid. Sota la idea i direcció de Jordi Milán, hi ha un con­vi­dat d’honor, el lloro Ernesto. Segons Milán, va ser el mateix Fidel Cas­tro que el va rega­lar a l’home­nat­jat Arturo i és ben pos­si­ble que l’ocell faci alguna prèdica tot esti­rant el coll.

La peripècia d’Adeu, Arturo és ben sim­ple: Arturo Cirera Mom­pou, nas­cut a Andorra la Vella, ha mort recent­ment al seu pis de Bar­ce­lona, a la ram­bla de Cata­lu­nya, 23, als 101 anys d’edat. Vivia en un pis dels seus pares, que es tocava “cul a cul” amb el Coli­seum. La figura artística de l’Arturo ha vis­cut totes les eta­pes del segle XX. De cada experiència, segons es desprèn de l’obi­tu­ari far­sesc que La Cubana ha transmès als mit­jans de comu­ni­cació fa unes set­ma­nes perquè se li valori la seva insòlita ver­sa­ti­li­tat artística (lite­ra­tura, cinema, tea­tre, pin­tura...), n’extreu una cre­ació. El pro­ta­go­nista va néixer dos anys abans que inau­gu­res­sin el Coli­seum.

Tot i els mesos d’atu­rada forçada per la pandèmia, Adiós, Arturo s’ha vist en 30 ciu­tats de l’Estat espa­nyol. Abans d’arri­bar a Bar­ce­lona, acu­mu­la­ven 480 fun­ci­ons i més de 300.000 espec­ta­dors. A Bar­ce­lona, les fun­ci­ons de prèvia (que es fan abans de l’estrena per ajus­tar l’obra abans de donar-la per defi­ni­tiva) van començar dime­cres pas­sat. Adeu, Arturo no és un espec­ta­cle musi­cal, tot i que són contínues les incur­si­ons de cançons i core­o­gra­fies, amb par­ti­tura de Joan Vives. No hi ha orques­tra en directe; segu­ra­ment, com una prova més del seu tea­tre de peripècia, fet per sem­blar molt excel·lent, però amb els pro­duc­tes més barats pos­si­bles.

‘40+1’, al Palau Robert

Una bona prova d’aquest enginy en l’esce­no­gra­fia i el ves­tu­ari es va poder veure en l’expo­sició La Cubana. Un viatge del no-res al 2021, 40+1 anys. El Mira­mar Cen­tre Cul­tu­ral de Sit­ges va donar cabuda a aquesta expo­sició durant gai­rebé set mesos, que va pror­ro­gar fins al 9 de gener. Milán cal­cula que han superat les 20.000 visi­tes. I en la pre­sen­tació d’Adeu, Arturo al Coli­seum, ja va avançar la pos­si­bi­li­tat de tras­lla­dar l’expo­sició al Palau Robert de Bar­ce­lona (una altra vegada a tocar del Coli­seum) el 2023.

Els teatres ‘amics’ de La Cubana

D’entrada, caldria aclarir que La Cubana va començar fent actuacions al carrer. Però les grans temporades a Barcelona sempre les han fet sota sostre. Si ens endinsem en la seva trajectòria, es van estrenar al Romea amb una insòlita versió de La tempestad (1986). El 1989, van aconseguir el favor del Mercat de les Flors perquè els avancés els ingressos previstos de taquilla per comprar vestuari a unes vedets que ja havien aparcat la vida artística i van triomfar amb Cómeme el coco, negro (1988). Posteriorment, van fer funcions al Teatre Victòria (els va arraconar l’entrada de Mar i cel) i van acabar fent funcions al Club Capitol, encara en obres de reforma.

El Mercat de les Flors tornaria a acollir-los amb el Marathon dancing (1992, molt abans que el teatre municipal fos considerat casa europea de la dansa). Des de Cegada de amor (1993), han actuat sempre dins de les sales del grup Balañá, només amb l’excepció d’Equipatge per al 2000 (2000), que va ser una gran festa al CCCB. El 2001, La Cubana repetia al Tívoli amb Una nit d’òpera. Van saltar a l’altra banda del carrer (Teatre Novedades) el 2003 amb Mamá, quiero ser famoso. En aquest teatre van fer la gala dels seus 25 anys de trajectòria. El 2007, un altre cop van reconvertir un antic cinema en teatre, el Coliseum, amb la reposició de Cómeme el coco, negro. Allà mateix van fer un homenatge al Paral·lel, completant la temporada del 2008.

L’últim cop que han trepitjat el Tívoli ha estat amb la celebració de Campanades de boda (2012). Feien broma en les funcions al Coliseum de Gente bien dient que estaven de pas al Coliseum, abans de rebentar temporada al Tívoli (que no estaria mai prevista, en realitat).

La Cubana encara ha fet un altre format d’espectacles: les sèries i programes de televisió com ara Els Grau (1990), Teresina, SA (1992) i Me lo dijo Pérez (1999) per a Telecinco.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia