Misteri, bellesa i terror

Ho diré d’entrada: al Gran Tea­tre del Liceu , fins al 18 de març vinent, s’hi pot veure un espec­ta­cle extra­or­di­nari amb el mun­tatge de l’òpera Pelléas et Mélisande. Ho és, sens dubte, per la música de Debussy, que, amb la con­vicció que la dra­matúrgia moderna encar­nada per Mau­rice Mae­ter­linck (del qual va adap­tar el drama homònim) reque­ria unes for­mes equi­va­lents, va con­ce­bre una par­ti­tura que enceta els camins de l’òpera con­tem­porània explo­rats per Berg i Schönberg: el cant es con­ver­teix en decla­mació men­tre que la música és plena de ten­si­ons, tan exi­gent com hipnòtica. Ho és també per la deli­ca­desa i la pro­fun­di­tat amb què, conduïda pel seu direc­tor titu­lar, Josep Pons, l’Orques­tra del Liceu inter­preta aquesta música tan sub­til, fosca i enigmàtica que demana atenció. També pels seus intèrprets. Tan­ma­teix, trac­tant-se d’una repre­sen­tació, ho és de manera fona­men­tal per la con­cepció escènica d’Àlex Ollé, que, repo­sada al Liceu amb la col·labo­ració de Susanna Gómez, compta amb una magnífica esce­no­gra­fia d’Alfons Flo­res. Es fa estrany que aquest mun­tatge no s’hagués tor­nat a repre­sen­tar des de la seva estrena fa set anys a la Sem­pe­ro­per de Dres­den.

Mélisande, cri­a­tura mis­te­ri­osa inter­pre­tada esplèndi­da­ment per la soprano Julie Fuchs, apa­reix en un bosc encar­nat amb una estruc­tura metàl·lica laberíntica. Després que la corona de la jove cai­gui a l’aigua, un ele­ment recur­rent en el mun­tatge, Mélisande és tro­bada per Golaud, assu­mit pel baríton Simon Keenly­side amb tanta força com matís. Fas­ci­nat, Golaud se l’endú cap a la cort d’Alle­monde (un regne ima­gi­nari, intem­po­ral) dema­nant abans permís per fer-ho (amb la inter­venció del seu ger­ma­nas­tre Pelléas davant de l’avi de tots dos: el rei Arkal) sense que se sàpiguen els motius del des­ter­ra­ment. Tota l’obra està plena d’enig­mes i con­vida a pre­gun­tes sense res­posta.

Pélleas (el tenor Stas­nis­las de Bar­bey­rac, tan con­sis­tent com lleu­ger) i Mélisande s’ena­mo­ren només de veure’s: un amor pro­hi­bit i mor­tal (en la tra­dició de Tris­tany i Isolda) que trans­gre­deix l’ordre patri­ar­cal que el mun­tatge evi­den­cia: Mélisande es con­ver­teix en una pre­so­nera de Golaud, que arriba a agre­dir-la posseït per la gelo­sia, i fins és asset­jada per Arkal, encar­nat de manera impe­ca­ble pel baix Franz-Josef Selig.

La idea que Mélisande viu sot­mesa i atra­pada en un món reclòs es repre­senta amb una caixa negra de vuit metres d’alçada que va girant i va obrint-se mos­trant l’inte­rior: un palau que, amb un exte­rior que a vega­des té l’apa­rença d’un ossari gegant, sem­bla escul­pit en una roca. A dins, fent-se visi­bles, hi ha els espais domèstics: el món real en què Mélisande és con­tro­lada i espi­ada. Tan­ma­teix, també pas­sa­dis­sos i coves que duen a un món ima­gi­nari, cap a on fuig Mélisande amb el seu esti­mat Pelléas fins que aquest, just quan es decla­ren el seu amor, cau vora l’aigua assas­si­nat per Golaud. En morir també Mélisande, després de parir un fill, hi ha un des­do­bla­ment: el seu jo autèntic mor junt amb l’espe­rit de Pelléas men­tre que una doble sent les dis­cul­pes hipòcri­tes de Golaud i Akal. Molta bellesa. I també molt de ter­ror.