Art per meravellar-se

Benet Ros­sell (Àger, 1937 - Bar­ce­lona, 2016) detes­tava que l’eti­que­tes­sin com a artista con­cep­tual. La defi­nició que més li agra­dava era la de “clàssic con­tem­po­rani”, explica la seva vídua, Cris­tina Giorgi, que fa un parell d’anys va pren­dre una decisió fidel al gust ros­se­llià pels parènte­sis: donar part de les seves obres al Museu Naci­o­nal d’Art de Cata­lu­nya (MNAC). El parèntesi l’obren les pin­tu­res romàniques de l’antiga església de Sant Pere d’Àger i el tan­quen la sei­xan­tena de peces dels anys sei­xanta, setanta i vui­tanta del segle pas­sat que Ros­sell va dei­xar amb una cura màxima al seu estudi.

Cloure aquest parèntesi és la gran aspi­ració del museu de capçalera de l’art català per difon­dre, aquí i arreu, l’efer­ves­cent escena cre­a­tiva que va emer­gir a la post­guerra. Els pro­ble­mes per fer-ho, vells cone­guts: no té espai i té pocs diners per a adqui­si­ci­ons. Però sí que té un equip que hi tre­ba­lla, amb Àlex Mitrani al cap­da­vant, i va expo­sant tem­po­ral­ment epi­so­dis d’aquesta història recent lamen­ta­ble­ment pen­dent de museïtzar. Ros­sell ha estat un d’aquells regals massa temp­ta­dors per no ser oberts tot d’una. I ara s’exhi­beix en una petita mos­tra, Escrip­tu­res i tra­jec­tes (fins a l’11 de setem­bre), que Mitrani està con­vençut que “mera­ve­llarà” el públic.

Si més no és la sen­sació que ell va tenir quan va començar a esco­dri­nyar l’estudi de Ros­sell i es va tro­bar amb obres icòniques de la seva tra­jectòria (força es van veure a l’expo­sició que li va orga­nit­zar el Macba el 2010) però també amb des­co­ber­tes. Comen­cem per les tro­ba­lles. Unes poètiques màsca­res de paper que va crear per fer les seves per­for­man­ces, i que també van fer ser­vei a altres artis­tes cata­lans que feien colla a París. Quina delícia. Unes vinye­tes que va publi­car a La Codor­niz, en què aflora el cre­a­dor que feia “una obser­vació fresca, lleu­gera, sarcàstica i intel·lec­tual del món social que l’envol­tava”, sosté Mitrani. I un parell de pro­to­tips del que va ano­me­nar Dibui­xos de cec, tan minúsculs que hi adjun­tava una lupa per veure’ls. Els va expo­sar el 1970 a la Gale­rie Baza­rine de París, la mateixa ciu­tat que, un any després, va inte­grar la seva vena humorística en una mos­tra a la Bibli­o­teca Naci­o­nal de França que l’entron­cava amb una gene­a­lo­gia que par­tia de Goya i que l’igua­lava a noms tan con­sa­grats com el de Stein­berg.

“No som prou cons­ci­ents del reco­nei­xe­ment inter­na­ci­o­nal de Ros­sell, ni que a França és més cone­gut que aquí”, es dol Pepe Serra, direc­tor del MNAC. A París hi va arri­bar el 1963, quan l’infor­ma­lisme estava esgo­tant la seva fórmula, per fer-hi estu­dis de cinema i de tea­tre. És a la tor­nada d’un viatge a l’Índia, el 1966, que fa “una mutació” que l’obrirà als nous com­por­ta­ments artístics que s’han ads­crit a aquest genèric que a ell tant el moles­tava, el con­cep­tual. El clàssic con­tem­po­rani troba el seu lloc en “els dos para­dig­mes d’aques­tes dues èpoques, per­tany tant a l’una com a l’altra” i no tindrà mai pre­ju­di­cis amb la tria de mit­jans per expres­sar-se, sigui una càmera o un paper. O sigui un pin­zell, als anys vui­tanta, cosa que no tot­hom va pair bé. “Ros­sell no s’apunta a la moda de la pin­tura, no s’abur­gesa de cap de les mane­res. Tota la seva obra té una coherència total perquè totes les face­tes estan con­nec­ta­des”, raona Mitrani. I el punt en què tot con­flu­eix és “el movi­ment.”

De qua­dres també en pen­gen alguns a l’expo­sició del MNAC i el cas és que amb ulls nets i sen­si­bles no gri­nyo­len al cos­tat de les peces més entro­nit­za­des de la seva pro­ducció, com els mítics Glaçons, de resina, en els quals inse­ria micro­gra­fies, foto­gra­mes, emprem­tes i fins i tot retrats seus. Aquest Ros­sell, altre cop en mini­a­tura, con­ce­bia aquests tre­balls com una “expo­sició portàtil” que sem­pre duia a la but­xaca i mun­tava quan li donava la gana. I a qui li donava la gana, com a un John Cage que va que­dar, ell també, mera­ve­llat.

El MNAC sap prou bé que ocupa una posició pri­vi­le­gi­ada en el sis­tema museístic català, però per això mateix no l’entoma amb alti­vesa. I encara menys ho podria fer en el cas d’aquesta donació. En el seu tes­ta­ment, Ros­sell va fer hereu de les seves obres el Museu Morera de Lleida, com a agraïment a una ciu­tat que li era tan pro­pera en la seva geo­gra­fia física i emo­ci­o­nal i que a més el va tenir sem­pre pre­sent. L’ope­ració del MNAC s’ha fet con­jun­ta­ment amb el museu llei­datà i la col·labo­ració s’estendrà en el lli­bre que es publi­carà en breu, amb tex­tos que posa­ran l’èmfasi en el Ros­sell cali­doscòpic, el que ens va pro­veir “d’imat­ges fas­ci­nants que trans­por­ten a un altre món”. “Ros­sell ens ha dei­xat tra­ces d’una mirada irònica, afec­tu­osa i fantàstica del com­por­ta­ment humà”, rebla Mitrani, que insis­teix que la pre­sen­tació del seu lle­gat sor­prendrà un públic ampli, no només l’entès, i ho fa defen­sant una paraula que estra­nya­ment el món de l’art té des­ter­rada del seu voca­bu­lari, per pur esno­bisme. “És diver­tit.” Ho és.