“Tots som únics”

Dime­cres al matí, un noi d’uns 10 anys que havia assis­tit a un assaig de Gold pre­gun­tava de què anava l’espec­ta­cle? Roberto Oliván li va pre­gun­tar “I per a tu, què ha sig­ni­fi­cat?” “Que tots som dife­rents i que tots som únics”, res­po­nia. Així doncs, defi­nia el coreògraf la intenció d’un mun­tatge, que s’estrena demà i es podrà veure només fins diu­menge al Mer­cat de les Flors . Gold, pen­sada per a un públic a par­tir de 9 anys, fa un cant a la diver­si­tat, a fer evi­dents les limi­ta­ci­ons de cadascú i, alhora, a enten­dre que tot­hom té una part dins seu que bri­lla i que és recon­for­tant escol­tar.

Roberto Oliván és un coreògraf que va debu­tar de ballarí pro­fes­si­o­nal a Brus­sel·les a Rosas, d’Anne Teresa de Keers­ma­eker. El 2001, va crear la seva pròpia com­pa­nyia i la va tras­lla­dar al seu poble natal de Del­te­bre anys més tard, on ha lide­rat el Del­te­bre Dansa i, recent­ment, una fàbrica de cre­ació. Gràcies a aques­tes dar­re­res ini­ci­a­ti­ves, s’ha obert a un públic gens habi­tuat a la dansa con­tem­porània que ha des­mi­ti­fi­cat del tot la mirada.

La selecció de balla­rins de Gold par­teix d’una cerca de 400 can­di­dats en línia. Durant el tre­ball “intuïtiu com sem­pre”, s’ha mirat de trac­tar tot­hom com si fos un ballarí pro­fes­si­o­nal, de cons­truir la core­o­gra­fia a par­tir del mate­rial de cada intèrpret. Al final, al cos­tat del mateix Oliván, hi haurà Maria Arro­nis (Bar­ce­lona, 2000), una noia que “fins fa dos mesos no s’atre­via a retra­tar-se a les xar­xes soci­als perquè això la feia sen­tir-se jut­jada contínua­ment”; Ilies Benyahya-Ounich (París, 1995) té una dis­ca­pa­ci­tat que no l’allu­nya de l’esce­nari, i Encarni Sánchez Mesa (Bar­ce­lona, 1982), que rei­vin­dica la con­vivència de totes les ètnies i que recorda com la seva àvia ballava fla­menc a la sorra, quan ella era una nena. D’aquests tes­ti­mo­nis, jun­ta­ment amb el mateix Oliván (a punt de cele­brar els 50 anys), es desprèn una metàfora que mos­tra la diver­si­tat de la huma­ni­tat. El coreògraf insis­teix que, mal­grat la noto­ri­e­tat del repar­ti­ment, ell la defensa com una peça de dansa, sense neces­si­tat de posar-hi cognoms que en rela­ti­vitzi l’exigència artística. Tot i que només hi ha pre­vis­tes tres fun­ci­ons al Mer­cat, Oliván con­fia que l’obra farà una gira perquè ha aixe­cat molt d’interès entre els pro­gra­ma­dors i és una peça fàcil de moure.

Hindú i electrònica

L’obra es cons­tru­eix a par­tir de la música de Ric­cardo Nova (col·labora amb el ballarí des de fa quinze anys), que trans­forma la música tra­di­ci­o­nal hindú en música electrònica. Segons li ha expli­cat Nova, la mito­lo­gia hindú parla de qua­tre eres. Actu­al­ment, estem vivint una ter­cera època que mos­tra el col·lapse de la soci­e­tat. Per sort, la mito­lo­gia pre­veu una quarta era, en què res­sor­geix una soci­e­tat molt més empàtica i que refa­ran allò que ara està en declivi. Això per­met que en l’obra hi hagi una cançó final que ins­piri a l’espe­rança de la huma­ni­tat. Oliván, que es defi­neix com una per­sona posi­tiva per natu­ra­lesa, admet que veu un pre­sent molt fosc. Per això s’interessa per la mirada dels joves, els que (“tot sem­bla estar escrit”) recons­trui­ran els ponts soci­als i les sen­si­bi­li­tats.