Altres

Necrològica

Rafael Aracil, mestre d’historiadors

Va saber donar ple sentit a l’expressió Països Catalans concretant-la en allò que gosaria denominar “el factor humà”

[Com un record d’infan­tesa // Sem­pre recor­daré // A la Teresa // Ballant el vals]

Dime­cres pas­sat, 13 d’abril. vam donar l’últim adeu al mes­tre, com­pany i, sobre­tot, amic Rafael Ara­cil i Martí (1941-2022), en Rafa, amb els ver­sos d’Home­natge a Teresa en la veu d’un altre alcoià, l’Ovidi Mont­llor. Aque­lla Teresa que va acom­bo­iar el des­per­tar a la vida de molts xiquets de la pri­mera ciu­tat indus­trial del País Valencià. Una indus­tri­a­lit­zació tan pri­me­renca que quan visita la ciu­tat el pro­fes­sor Emili Giralt i Raventós els anys sei­xanta la va com­pa­rar amb Cata­lu­nya en veure la pro­li­fe­ració de fàbri­ques i la desim­bol­tura rei­vin­di­ca­tiva dels seus obrers i obre­res.

Tota una pre­mo­nició aque­lla Teresa dels qua­ranta, embo­gida a causa d’un bom­bar­deig fran­quista, puix que una de les dar­re­res obres del Rafael Ara­cil, que va arri­bar a la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona el 1971 amb el dei­xe­ble de Jaume Vicens Vives després d’haver par­ti­ci­pat en el Pri­mer Congrés d’Història del País Valencià aquell mateix 1971, va ser jus­ta­ment El País Valencià sota les bom­bes, 1936-1939 (2010, amb en Joan Villar­roya).

En Rafa va roman­dre per sem­pre més a Cata­lu­nya, on, sense dei­xar aquell pòsit alcoià i aque­lla sor­ne­gue­ria valen­ci­ana que sem­pre el van carac­te­rit­zar, va fer arrels i va esde­ve­nir ciu­tadà de ple dret per les seves pro­fun­des con­vic­ci­ons democràtiques –repu­bli­ca­nes, gosa­ria dir–, per la radi­cal defensa de la llen­gua i la cul­tura cata­la­nes, sense renun­ciar a l’espe­rit cos­mo­po­lita, con­reat amb lec­tu­res d’autors tan diver­sos com Albert Camus, Jean-Paul Sar­tre, Edward Pal­mer Thomp­son, James Joyce, molta poe­sia i, per què no, la geni­a­li­tat nar­ra­tiva d’un John le Carré, i una sin­cera soli­da­ri­tat inter­na­ci­o­na­lista here­tada del seu pas de joven­tut per la militància en el mar­xisme més hete­ro­dox i reno­vada per la seva dedi­cació a l’anàlisi del món actual –ha estat un dels prin­ci­pals intro­duc­tors d’aquesta dis­ci­plina històrica que avui figura en els plans d’estu­dis de les facul­tats cor­res­po­nents– i de les crei­xents desi­gual­tats que carac­te­rit­zen l’actual capi­ta­lisme depre­da­dor, men­tre assis­tim a la renúncia de la soci­al­de­mocràcia de can­viar l’estat de les coses i al fracàs de l’esquerra de con­ver­tir-se en alter­na­tiva.

Tot això no estava pas renyit amb una pro­funda estima per la vida i per con­si­de­rar la història de la nutrició i de l’ali­men­tació com un dels fona­ments de la cul­tura, la qual cosa el va por­tar a esta­blir el 1997, con­jun­ta­ment amb els pro­fes­sors Jesús Con­tre­ras i Antoni Riera, el premi Sent Soví de lite­ra­tura gas­tronòmica patro­ci­nat per la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona, la Fun­dació Fer­rer Sala-Frei­xe­net i RBA.

Esta­blert a Bar­ce­lona amb la seva com­pa­nya inse­pa­ra­ble de tota la vida, Mila García Bonafé, catedràtica de l’Ins­ti­tut Naci­o­nal d’Edu­cació Física de Cata­lu­nya (INEF), en un pri­mer moment i de forma pro­vi­si­o­nal a casa de l’Ernest Lluch i la Dolors Bra­mon, amb qui havien coin­ci­dit a València, Rafael Ara­cil, com a catedràtic d’història con­tem­porània de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona des de 1986, va dur a terme una intensa vida acadèmica alhora que tei­xia una extensa xarxa d’amics i dei­xe­bles que de ben segur recor­da­ran sem­pre el seu mes­tratge.

Entre les seves obres cal des­ta­car la pri­me­renca Indus­tri­a­lit­zació al País Valencià (el cas d’Alcoi), publi­cada el 1974, rea­lit­zada con­jun­ta­ment amb Màrius García Bonafé amb pròleg de Joan Fus­ter, i, poste­ri­or­ment, mul­ti­tud d’obres, algu­nes de les quals he tin­gut el pri­vi­legi de com­par­tir, entre les quals des­ta­quen Lec­tu­ras de His­to­ria Económica, s.​XX (1976-77), Història econòmica mun­dial i d’Espa­nya (1993), El mundo actual. De la Segunda Guerra Mun­dial a nues­tros días (1995), Empre­sa­ris de la post­guerra (1999), els impres­cin­di­bles sis volums de Memòria de la tran­sició a Espa­nya i a Cata­lu­nya (edi­tor, 2000-2007), Espai, art i memòria: el Pavelló de la República, París 1937/ Bar­ce­lona 2007 (2008) i Diari d’una post­guerra. La Van­guar­dia Española, 1939-1946 (2010).

A la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona va ser degà de la Facul­tat de Geo­gra­fia i Història entre 1992 i 1998 i també res­pon­sa­ble de la divisió d’huma­ni­tats, però, sens dubte, on va posar tot el cor i tots els seus anhels com his­to­ri­a­dor va ser en la vigo­rit­zació del Cen­tre d’Estu­dis Històrics Inter­na­ci­o­nals del Pavelló de la República, el CEHI, fun­dat per Jaume Vicens Vives el 1949. Seguint les pas­ses del seu fun­da­dor –i també del Dr. Giralt– el va con­ver­tir en un cen­tre de reno­vació i d’estruc­tu­ració de la inves­ti­gació històrica, sobre­tot cen­trada en Cata­lu­nya i, en la mesura del pos­si­ble, en els Països Cata­lans.

El CEHI, en efecte, sota la seva direcció (1998-2005), no només ha estat una referència en la reno­vació dels estu­dis sobre la història més recent, sinó que ha estat també bres­sol de joves his­to­ri­a­dors molts i mol­tes dels quals exer­cei­xen avui com a pro­fes­sors del depar­ta­ment d’Història i Arque­o­lo­gia de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona. Entre les ini­ci­a­ti­ves més impor­tants que va impul­sar i lide­rar és just des­ta­car la incor­po­ració de nous fons docu­men­tals –per­so­nals i d’orga­nit­za­ci­ons polítiques i sin­di­cals–, els cur­sos sobre memòria de la tran­sició a Espa­nya i Cata­lu­nya i sobre con­flic­tes i con­vergències en el món actual, els con­gres­sos i lli­bres sobre la Segona República, la guerra civil, la dic­ta­dura i la tran­sició, així com diver­ses expo­si­ci­ons, algu­nes de gran impacte, com la que es va dur a terme en el Museu d’Història de Cata­lu­nya el 2006, República!: Car­tells i car­te­llis­tes (1931-1939), rea­lit­za­des en col·labo­ració amb la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya, la Dipu­tació o l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona.

En suma, amb en Rafael Ara­cil des­a­pa­reix un dels his­to­ri­a­dors més impor­tants de casa nos­tra de les dar­re­res dècades, que va saber donar ple sen­tit a l’expressió Països Cata­lans con­cre­tant-la en allò que gosa­ria deno­mi­nar el “fac­tor humà” i en saber avant­po­sar les rela­ci­ons i les fide­li­tats per­so­nals a l’hora de fer front a tot allò que ens pot sepa­rar. Tota una lliçó de luci­desa pels moments d’incer­tesa política actu­als. Que vagi bé mes­tre d’his­to­ri­a­dors, mes­tre de vida, com­pany i amic.

*His­to­ri­a­dor



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia