Duros a 4 pessetes
Tot i l’arribada del fons de la capitalitat cultural, es manté una aportació estatal residual als equipaments catalans mentre que és cabdal a la capital espanyola
L’Estat espanyol ha recuperat el fons de la capitalitat cultural de Barcelona. Un privilegi que sobre el paper pretén reduir les grans diferències de finançament amb els equipaments de Madrid. Barcelona ja va disfrutar d’aquesta categoria entre els anys 2006 i 2011. Tot i compartir rang de nou, les aportacions continuen sent molt desequilibrades. Són duros a quatre pessetes.
Des de l’any passat, sota aquest concepte es destinen 17,5 milions d’euros a institucions culturals i 2,5 a iniciatives de l’àmbit científic. En total, doncs, 20 milions. L’anunci es va fer coincidir amb la visita que el president espanyol Pedro Sánchez va fer a Barcelona en el marc d’iniciar l’agenda per al retrobament entre Catalunya i l’Estat, el febrer del 2020.
D’aquí a poques setmanes, segons fonts municipals, el ministre de Cultura, Miquel Iceta, i l’alcaldessa Ada Colau donaran a conèixer el repartiment dels 20 milions corresponents a aquest 2022.
El febrer passat, l’exregidor socialista de l’Ajuntament, exconseller de Cultura de CiU i exrepresentant del govern català a Madrid, Ferran Mascarell, remarcava en una trobada del col·lectiu Cultura de Base, al centre d’arts Santa Mònica, que “perquè la cocapitalitat fos real caldria invertir 100 milions anualment a Barcelona”. Aquesta capitalitat és, doncs, una subcapitalitat. Les xifres, recollides durant una dècada per fer evident la tendència, són tossudes.
La capitalitat cultural no és, com diem, nova. El 2006, en què va coincidir el govern de José Luis Rodríguez Zapatero amb el de Jordi Hereu a Barcelona, també es va fer servir el mateix cant de sirenes. En aquell moment, la ministra de Cultura, Carmen Calvo, va calcular que els diners per compensar la capital catalana eren 15 milions. Però el 2011 només van arribar-ne 9,5. I van acabar sent zero arran de l’entrada del govern del Partit Popular de Mariano Rajoy a La Moncloa.
Les aportacions estatals encara es van aprimar més amb l’excusa de la crisi econòmica, que a més va comportar l’increment de l’IVA cultural, que va passar del 10 al 21%, de manera que penalitzava més el consum.
En bona part, ni amb els ingressos de la capitalitat cultural del 2021, les assignacions estatals a les institucions en les quals té responsabilitat (dins dels consorcis o amb un compromís històric) s’han anivellat amb les aportacions d’abans de les retallades del 2008.
L’any passat, els 20 milions els va distribuir el ministeri de Cultura. Aquest any (un cop es resolgui una dificultat burocràtica) serà l’Ajuntament el que rebrà els diners i els adjudicarà segons el seu criteri.
Quin seria l’objectiu, a mitjà termini, de la capitalitat per a l’Institut de Cultura (Icub)? Que aquests diners permetin propulsar operacions que dotin les institucions de més pes i prestigi per ser referents internacionals. Marta Clari, gerent de l’àrea de Cultura, Educació, Ciència i Comunitat de Barcelona, defensa que aquesta partida ha de servir “per tenir un plus”, i posa d’exemple projectes com la celebració del centenari del naixement d’Antoni Tàpies o una exposició d’abast internacional a la Fundació Miró.
Clari admet que els recursos de la capitalitat cultural del 2021 es van utilitzar per cobrir dèficits. El seu repte és que els pressupostos es consolidin amb accions extraordinàries com la partida de 6 milions d’euros d’enguany (que ja han aprovat En Comú Podem i ERC) per així poder planificar i organitzar grans esdeveniments de les institucions.
Els altres milions, doncs, es quedaran novament per cobrir els compromisos estatals.
En un article publicat a El Temps, fa just un any, es recollia una investigació dels sociòlegs Joaquim Rius-Ulldemolins i Vicent Flor i de l’investigador del Center for the Study of Culture, Politics and Society Juan Arturo Rubio Arostegui, publicat a The Journal of Arts Management, Law and Society, que constatava el procés de recentralització del Ministeri de Cultura i la falta de suport a les expressions culturals que no combreguen amb els valors de la “nació espanyola” del segle XIX.
El procés de descentralització es va produir només en el període 1975-1985. Les xifres són eloqüents. Al principi de la crisi, el 2009, Madrid era la destinació del 89% de la despesa museística. El percentatge es va incrementar fins al 94% el 2013 i s’ha mantingut igual o inclús ha augmentat un cop superades les retallades.
En general, es constata que si el 2009 els museus, centres d’art, teatres i auditoris de Madrid rebien el 81,4% de tota la inversió del Ministeri de Cultura, deu anys després aquesta xifra ha pujat al 87,7%. Barcelona ha passat en aquesta dècada del 14,1% al 9,3%. La resta de territoris se situen en l’actualitat en un minso 3%.Les dades són difícils de comparar. Si es consulta l’INAEM (que atén consorcis de lírica, dansa, teatre i circ i també a festivals) es veu com les ajudes dels equipaments i produccions mantenen un relatiu equilibri entre les dues capitals. Però obvia que la part principal dels equipaments (l’estructura) es capitalitza a Madrid.
Fonts del Ministeri de Cultura aclareixen la necessitat de recuperar les aportacions per “cocapitalitat, per ser Barcelona i Madrid focus d’emissió i recepció cultural científica europea”. Diferencien aquesta aportació del govern central de la que s’aprova via pressupostos estatals, al Congrés dels Diputats.
Escampar l’ajuda
El col·lectiu Cultura de Base reclama que es tinguin en compte també els projectes de menys volum institucional. Segons càlculs de l’Icub, el 40% del pressupost d’activitat es destina als grans equipaments. L’altre 60% se’n va a les subvencions públiques i a les accions que genera l’Icub en els seus museus i en el suport a festivals.
La gerent admet que la desproporció de l’aportació estatal entre Madrid i Barcelona és molt gran. Si es compensa és, sovint, perquè les altres administracions catalanes hi aboquen més del que els correspon (l’Ajuntament ha cobert les mancances en els anys de major retrocés de l’Estat i també de la Generalitat).
Ferran Mascarell creu que és enganyós pretendre valorar l’esforç d’una administració respecte de l’altra, en relació amb el percentatge del pressupost, perquè les competències respectives exigeixen partides tradicionalment molt costoses, com l’exèrcit (en el cas de l’Estat espanyol) o la sanitat (en el de la Generalitat). Segons això, el barem correcte a cultura, per a Mascarell, seria l’1% del pressupost estatal; el 3-4% de la Generalitat (hi ha el compromís d’arribar al 2% el 2024, en acabar el mandat) i entre el 7 i el 10% municipal (avui és del 4,8%).
Un cas ben diferent és el camp científic. Catalunya té molts recursos perquè n’ha aconseguit a força de presentar projectes ambiciosos a Europa. Si Barcelona és una potència científica a escala internacional és gràcies al finançament europeu. També la Generalitat hi fa una aposta prou decidida per guanyar-se l’atenció dels equips científics capdavanters, celebra la gerent de l’Ajuntament de Barcelona.