Pebrot d’estadi

No ha de ser fàcil fer-se vell amb un grup que, en el pas­sat, va jugar tan a fons la carta de l’adre­na­lina, però, en qual­se­vol cas, això no deu pre­o­cu­par gaire a Red Hot Chili Pep­pers, que, 31 anys després de Blood sugar sex magik i 23 de Cali­for­ni­ca­tion, són capaços, com van fer ahir, d’omplir (o gai­rebé) tot un Estadi Olímpic Lluís Com­panys, esce­nari que els cali­for­ni­ans, amb un his­to­rial a Cata­lu­nya de Palaus Sant Jordi, Palaus d’Esports i fins i tot Palaus Olímpics de Bada­lona, encara no havien con­que­rit mai.

Segona data d’una gira mun­dial de pre­sen­tació del seu dotzè tre­ball d’estudi, Unli­mi­ted love, que sig­ni­fica també els pri­mers con­certs en més de quinze anys del grup a Europa amb el seu gui­tar­rista clàssic, John Frus­ci­ante, i el retorn a Bar­ce­lona dels grans con­certs d’estre­lles inter­na­ci­o­nals a l’Estadi després del d’Ed She­e­ran el juny del 2019, la d’ahir dels Pep­pers va tenir uns quants ingre­di­ents per enten­dre per què, 39 anys després de la seva fun­dació i a diferència de tants altres com­panys d’escena i gene­ració resig­nats a tocar per sem­pre més en clubs, la seva popu­la­ri­tat no única­ment no es desin­fla, sinó que va en aug­ment: una ras­te­llera de hits que no se l’aca­ben (ahir, després de Can’t stop, tema inau­gu­ral, van tocar unes ova­ci­o­nadíssi­mes Dani Cali­for­nia i Around the world, que en el pri­mer con­cert a Sevi­lla s’havien permès el luxe de guar­dar a la guan­tera) i una posada en escena (impres­si­o­nant veure Flea, 59 anys, entrant a escena fent la roda) que, miri com es miri, no té equi­va­lents.

Càntics entre el públic de “Frus­ci­ante, Frus­ci­ante” després d’una de les jams amb què Red Hot Chili Pep­pers con­ti­nuen embran­cant-se com si esti­gues­sin al local d’assaig; un fibrós Ant­hony Kie­dis, també 59 anys, entre­tei­xint les seves lle­tres amb l’slap­ping del baix de Flea i par­lant amb ell dels cafès a Bar­ce­lona; Chad Smith, a la bate­ria, no per­dent el ritme, i cançons com ara Snow (Hey oh), Other­side, Under the bridge i Give it away, rebu­des amb fer­vor. No piquen tant com en l’època de, per exem­ple, Mot­her’s milk (1989), però tam­poc es pot dir que aquests pebrots hagin per­dut el gust.