Llibres

“Joyce és distant però no hostil”

Joaquim Mallafrè va donar a conèixer per primera vegada la novel·la en català el 1981, per a Leteradura

La pri­mera edició en català de l’Ulis­ses va ser impul­sada per Elvira Cobos i Pedro Anco­ec­hea, de la lli­bre­ria Lete­ra­dura, fun­dada el 1968 al pas­seig de Gràcia, amb una cam­pa­nya de micro­me­ce­natge a base de subs­crip­ci­ons. S’hi van adhe­rir des de Pas­qual Mara­gall fins a Antoni Tàpies. “Edi­ta­ven títols mar­gi­nals amb molta cura i una col·lecció que en deien Ready Made, en la qual recu­pe­ra­ven revis­tes cul­tu­rals històriques, com ara La Llu­ma­nera de Nova York”, recorda Joa­quim Mallafrè, l’autor mate­rial de la pro­esa. Ja ales­ho­res els pro­mo­tors van sen­tir-se com­pla­guts del paral·lelisme que supo­sava edi­tar l’Ulis­ses en català des d’una lli­bre­ria i amb el suport d’apor­ta­ci­ons voluntàries, el mateix pro­ce­di­ment que havia fet ser­vir Syl­via Beach el 1922 a Shakes­pe­are & Co. Per arro­do­nir les simi­li­tuds, Mallafrè va tar­dar set anys a enlles­tir la tra­ducció del lli­bre (“amb una Oli­vetti Pluma 22, a tres espais, per a les cor­rec­ci­ons a mà”), el mateix temps que va dedi­car Joyce a escriure’l. “No tenia cap pressa, ni l’obli­gació de lliu­rar-lo en una data deter­mi­nada com passa ara sovint i que fa que algu­nes tra­duc­ci­ons se’n res­sen­tin”, comenta, però també acla­reix: “Per sort, mai no he hagut de com­plir cap encàrrec per força.”

Mallafrè no era un eru­dit, sinó un beneit, com asse­gura en recor­dar que va lle­gir per pri­mera vegada l’Ulis­ses quan tenia dis­set o divuit anys, en l’edició cas­te­llana de José Sala Subi­rats, per l’atracció que des­per­tava, encara sota el règim fran­quista, “allò que era pro­hi­bit”. “No el vaig aca­bar, passa a les millors famílies”, admet. De tota manera, alguna cosa va cri­dar-li l’atenció: l’abundància de referències reli­gi­o­ses, tan pro­pe­res a l’adoc­tri­na­ment naci­o­nal­catòlic, i les coin­cidències dels jocs lingüístics joy­ce­ans amb la riquesa del par­lar popu­lar de la seva infan­tesa, ple de girs engi­nyo­sos, fra­ses reves­ses, refranys, acu­dits, renecs. “Em va ani­mar a explo­rar un català que encara era viu, mal­grat Franco”, explica.

Sobre la difi­cul­tat de lec­tura que com­porta la novel·la i la com­ple­xi­tat dels refe­rents que Joyce hi va dis­se­mi­nar, Mallafrè la defensa asse­gu­rant que “hi ha un ordre dins el caos”: “Tot el lli­bre res­pon a un pro­grama molt ela­bo­rat que ja comença amb Dubli­ne­sos i acaba en la dis­bauxa del Fin­ne­gans Wake. L’Ulis­ses, vista l’evo­lució, encara és assu­mi­ble.” En tot cas, la difi­cul­tat prové de la quasi absència d’argu­ment, tot i que no dei­xen de pas­sar-hi coses. “Joyce repre­senta una nova manera d’enfo­car la novel·la a la qual els lec­tors no esta­ven acos­tu­mats. No és l’expe­ri­men­ta­lisme del segle XX, sinó una altra cosa: acaba amb una tra­dició i amb una manera d’escriure. Proust, amb qui se l’ha equi­pa­rat, repre­senta de fet la cul­mi­nació de la lite­ra­tura del segle XIX, un món de cor­ti­nes de vellut, encara que por­tat a la seva màxima expressió artística. Joyce més aviat és al cos­tat de Kafka, en el sen­tit que inau­gura una altra mirada.”

L’absència d’empa­tia i sen­ti­men­ta­li­tat pot ser una difi­cul­tat afe­gida per al lec­tor d’avui, però Mallafrè s’afa­nya a pun­tu­a­lit­zar: “Joyce és dis­tant, però no hos­til. Leo­pold Bloom, que al pri­mer capítol pre­senta al vàter, podia ser ridi­cu­lit­zat molt fàcil­ment, però el tracta amb dig­ni­tat i de fet rei­vin­dica que un jueu irlandès pugui viure amb nor­ma­li­tat, men­tre que acaba escar­nint el naci­o­na­lista fanàtic.” Mallafrè, que acaba de rebre el pri­mer premi Mont­ser­rat Abelló de tra­ducció per la seva tra­jectòria, elo­gia la “labor heroica” amb què autors com Jordi Arbonès van con­tri­buir a fer arri­bar al públic en català els clàssics anglo­sa­xons des de l’exili, i valora “la millora extra­or­dinària” que ha expe­ri­men­tat la tra­ducció des que va entrar a la uni­ver­si­tat com a espe­ci­a­lit­zació. De tota manera, agra­eix igual­ment la feina dels cor­rec­tors, que con­si­dera que hau­rien de cons­tar també als crèdits, com els dos revi­sors “de luxe” amb què va comp­tar: Jem Caba­nes, per a l’Ulis­ses, i Andreu Ros­si­nyol, per a Dubli­ne­sos.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia