Pop de confeti

A la mei­tat del con­cert amb el qual es va obrir diven­dres el fes­ti­val Tempo Girona a la plaça dels Jurats, Gui­lle Milkyway va apel·lar als ini­cis, a fa més de 20 anys, quan el seu pro­jecte musi­cal, La Casa Azul, tenia com a imatge visi­ble una colla ado­les­cents polits i cor­rec­tes que feien play­backs als platós tele­vi­sius, i al menys­preu que rebien per una pro­posta musi­cal, injecció d’opti­misme i feli­ci­tat naïf. Els anys han vali­dat aquell pro­jecte electrònic, fes­tiu i balla­ble, que va començar amb aquells actors sor­tits de la fur­go­neta de Sco­oby Doo que inter­pre­ta­ven Super­guay a Zona Dis­ney evo­lu­ci­o­nant a l’estètica futu­rista actual, la de les androi­des que acom­pa­nya­ven Gui­lle Milkyway can­tant La Revo­lución Sexual quan fa catorze anys es va que­dar a les por­tes d’Euro­visió. TVE va recu­pe­rar Raf­fa­e­lla Carrà per pre­sen­tar el con­curs euro­vi­siu, que va gua­nyar un altre arti­fici musi­cal, però caduc, Chi­qui­li­cu­a­tre. Tot aquest con­text és inne­ces­sari per al públic que bus­cava la festa que can­tava la Carrà a través de les cançons de pop llu­minós, a vol­tes nostàlgic, ame­nit­za­des amb cano­na­des de con­feti, una explosió que ho fa tot més bonic, estètica lluïda; capa d’ale­gria. La mateixa amb què Gui­lle Milkyway dis­fres­sava, amb apa­rent intrans­cendència, fent-la inter­pre­tar per esco­lars de l’Opus, una cançó tan impor­tant per la banda com Super­guay. Impor­tant també pel mis­satge: l’enllu­er­na­ment, les rela­ci­ons tòxiques, un cant avançat a l’empo­de­ra­ment. Tú dimi­nuta y él tan grande como el sol, diu l’última frase.

La Casa Azul, que va començar amb el nou sin­gle No hay futuro –psi­codèlia dels setanta– va repas­sar els clàssics: No más Myo­las­tan , èxit inal­te­ra­ble, a l’igual que Esta noche sólo can­tan para mí . Cançons que són zona de con­fort d’on no sor­tir-ne, amb gust pel pop electrònic, de teclats i bate­ria, entre melòdic i balla­ble i que amb La Revo­lución Sexual, que havia d’haver com­pe­tit a Bel­grad, va escla­tar amb home­natge inclòs a la Carrà, al mite, amb les notes de Rumore.