Com ballar partitures

El Grec torna a sumar el Palau de la Música al fes­ti­val d’estiu de Bar­ce­lona. Ho fa afe­gint la pàtina escènica a reper­to­ris ambi­ci­o­sos musi­cals. L’Orfeó Català inter­pre­tarà el Rèquiem de Mozart, diri­git per Simon Hal­sey, aquest diven­dres al ves­pre i seguint una pro­posta escènica de Pere Faura. El Cor de Noies farà el movi­ment d’un cor que batega i que es des­maia per la pèrdua de per­so­nes esti­ma­des en un pro­grama a l’entorn de la figura de la verge Maria i amb l’Sta­bat mater de Per­glo­esi com a punt cul­mi­nant de la vet­llada del 18 de juliol. Els dos cors han après les par­ti­tu­res i així es pre­sen­ten acces­si­bles a tot tipus de movi­ment i sense que la car­peta els refugiï de les mira­des del públic. Faura defi­nia l’exer­cici de ballar la par­ti­tura com si fos una core­o­gra­fia. Hal­sey es mos­trava eufòric per l’aven­tura i cele­brava que hi hagi tan­tes pos­si­bi­li­tats de pro­var nous camins pel cor de l’Orfeó dins del mateix Palau, un fet que “no és nor­mal” en altres con­junts d’aquest pres­tigi. Faura va ser ahir en la pre­sen­tació diver­ti­da­ment eufòric per acon­se­guir dis­po­sar d’un cas de 83 balla­rins per a aquesta peça, per ara, irre­pe­ti­ble.

El coreògraf Pere Faura, que ha rei­vin­di­cat la música i el ball disco, ha denun­ciat la pre­ca­ri­e­tat en els seus mun­tat­ges per­so­nals. Després d’un iti­ne­rari pel món zombi, va cul­mi­nar la seva obra core­ogràfica amb un Rèquiem noc­turn (que sal­pe­brava amb el icònic All that jazz de Bob Fosse). Aquesta peça, per cert, es repro­gra­marà la tem­po­rada vinent al Mer­cat de les Flors. Faura, dèiem, ha tor­nat a una par­ti­tura de Mozart que va com­ple­tar quan estava al llit, malalt, cons­ci­ent que es moria. Per al direc­tor escènic, al cos­tat d’una música empo­de­ra­dora hi ha un text cen­tral, que l’ajuda a tro­bar el pinyol del sen­tit. Els músics inter­pre­ten el pri­mer tema pels pas­sa­dis­sos del Palau ves­tits apa­rent­ment infor­mal­ment i serà quan s’ajunti a l’escena que s’anirà com­pro­vant un cro­ma­tisme que els empas­tarà, al cos­tat de l’apa­rició dels solis­tes (Mireia Tar­ragó, Tànit Bono, César Cortés i Elías Arranz), guar­nits amb motius flo­rals i vege­tals, sumant-se a l’explosió de colors de l’esce­nari. És un reper­tori clau per a l’Orfeó perquè va ser el pro­grama que van uti­lit­zar per repren­dre la seva acti­vi­tat musi­cal, després de la Guerra Civil espa­nyola. Per a Faura, tot ha estat molt orgànic fins que han estat els solis­tes que li han pre­gun­tat quin era el seu rol en la peça, i això ha des­per­tat un nota­ble debat de per­so­nat­ges que van evo­lu­ci­o­nant en els assaigs.

A les mares, l’‘Sta­bat’

‘L’Sta­bat mater del Cor de Noies es remunta a abans de la pandèmia. Serà una actu­ació en la qual les can­tants (amb una versió reduïda de Ves­pres d’Arnadí, de 14 músics) faran un home­natge a totes les dones. La direc­tora, Buia Rei­xach i Fei­xes, admet que va fer aquesta tria com a agraïment a ser mare de tres fills i alhora a intuir la res­pon­sa­bi­li­tat de cui­dar-los i l’angúnia de per­dre’ls. El qua­dre de Sta­bat mater repro­du­eix l’abraçada de la verge a Jesús aca­bat de bai­xar de la creu, d’un dolor pro­fund. Rosich bus­cava uns tex­tos que com­ple­tes­sin aquesta part musi­cal, d’una certa con­tem­po­raneïtat. Va aparèixer, de casu­a­li­tat, arran d’un altre espec­ta­cle que ha estre­nat aquest Grec al tea­tre Akadèmia (i que es repo­sarà a l’Atrium a la tar­dor): Isa­dora a l’armari. La mare de la dansa moderna nord-ame­ri­cana va escriure uns tex­tos de molt de dolor arran de la mort dels seus dos fills en un acci­dent fortuït, quan el cotxe en què ells viat­ja­ven amb la seva dida va caure al riu Sena, a París.

Aquest espec­ta­cle té una altra funció pre­vista el 31 de juliol al Fes­ti­val de Tor­ro­e­lla de Montgrí. A més de les solis­tes Ulrike Haller i Mata Infante (la mateixa Buia s’ha afe­git al cor com una can­tant més, per cert) hi emer­geix el tre­ball core­ogràfic de Davo Martín i Carme Milán, dos col·labo­ra­dors habi­tu­als en algu­nes peces de Marc Rosich. El dra­ma­turg admet que l’Sta­bat no tenia la nar­ra­tiva de Dido & Aeneas, que havia trans­for­mat escènica­ment amb el Cor Jove de l’Orfeó fa uns anys.