Vallviva, festival diferent

El fes­ti­val Vall­viva , que aquest cap de set­mana ha cele­brat la seva segona edició amb un impor­tant èxit de públic, és un fes­ti­val d’estiu espe­cial per dife­rents motius: per la seva ubi­cació, a la finca gar­rot­xina Les Bri­des de l’empresa Royal­verd (la Vall d’en Bas), fora del cir­cuit crei­xent de fes­ti­vals a la Costa Brava, en una vall entre camps i mun­ta­nyes per on s’enlaira una lluna esplèndida. Vall­viva és també un fes­ti­val espe­cial pel seu espe­rit altru­ista i soli­dari, que es mani­festa per tot arreu, aquest any donant suport a dife­rents pro­jec­tes de recerca i assistència rela­ci­o­nats amb el càncer i l’ELA.

I musi­cal­ment, Vall­viva és també un musi­cal espe­cial pel seu eclec­ti­cisme, que intenta satis­fer un públic molt variat: diven­dres, per exem­ple, Rosa­rio va aca­bar la seva actu­ació a l’esce­nari prin­ci­pal poc abans de quarts d’una de la mati­nada, can­tant la fes­tiva Que­re­mos marcha (“Sou el meu millor públic, tot Cata­lu­nya!”, va dir la petita dels Flo­res per aco­mi­a­dar-se després d’una hora i mitja a l’esce­nari) i, men­tre el públic anava mar­xant del recinte del con­cert per tor­nar a l’ampli espai de soci­a­lit­zació del fes­ti­val, en un esce­nari late­ral més petit Mis­hima ja estava tocant El gran lla­dre, una cançó més aviat trista sobre el repte d’escriure una cançó d’amor honesta, com ho són la vin­tena que van tocar a con­ti­nu­ació. Entre tema i tema, David Carabén també va remar­car l’heroïcitat de Juan Car­los Unzué –diven­dres va ofe­rir una xer­rada al fes­ti­val–, abans com a por­ter del Barça i ara com a malalt d’ELA i gran divul­ga­dor sobre aquesta malal­tia.

Tot un con­trast amb la marxa de Rosa­rio, encara que ella també va tenir els seus moments de reflexió, sobre­tot quan, cap al final, va can­tar No dudaría, del seu germà Anto­nio –subrat­llant el seu mis­satge paci­fista i eco­lo­gista–, acom­pa­nyada amb entu­si­asme pels nens i nenes d’ori­gen africà de la fun­dació Nzuri Daima , de Sant Joan les Fonts. Amb una gran banda de deu músics, voca­lis­tes i balla­rins –el zapa­te­ado té un paper des­ta­cat en aquesta gira–, Rosa­rio va obrir foc amb cançons del seu últim disc, Te lo digo todo y no te digo na; va viat­jar al pas­sat amb De ley, Mi gato, Qué bonito, Estoy aquí i Mía mama; com sem­pre va recor­dar el seu pare –amb la rumba Al son del tam­bor– i la seva mare, eterna Lola, i va ver­si­o­nar dos monu­ments de la cançó melòdica: Algo con­tigo, de l’argentí Chico Novarro, i Te qui­ero, te qui­ero, clàssic en la veu de Nino Bravo. Apos­tant pel talent pro­per, Vall­viva va començar la jor­nada de diven­dres amb Agnès Algueró i Grabu , potent trio de jazz-funk que publi­carà aviat el seu pri­mer àlbum. El fes­ti­val va aca­bar dis­sabte amb Stay Homas com a cap de car­tell.