El soroll d’Els Pets

Els Pets sur­ten solem­nes, a poc a poc, amb una llum tènue, càlida. A ritme de Moon River d’Andy Willi­ams. No hi ha pressa. Saben que quan vul­guin es men­ja­ran l’esce­nari. Però de moment no cal. A la pan­ta­lla lumínica que tenen al dar­rere per fer d’esce­no­gra­fia va apa­rei­xent, a aquest mateix ritme, la data del 1963, la data que dona títol al nou disc. Així, sense fer gaire soroll, Els Pets ini­cien el seu con­cert. Les pri­me­res cançons són noves, poca gent les coneix i l’ambi­ent és més aviat fred. Però a Els Pets no els importa, ells domi­nen, por­ten el con­trol. Entre cançó i cançó, aquest humor par­ti­cu­lar que només entén en Lluís Gavaldà, un humor sec, sim­ple, una mica anglès, però que per alguna raó sem­pre li acaba fun­ci­o­nant.

Arri­bem a la cin­quena cançó de la nit, el públic per pri­mer cop sem­bla que comença a picar de mans i a aixe­car els braços. Bé, ja és alguna cosa. Ep! La següent cançó la conec. La vida és bonica però com­pli­cada. A pri­mera fila veig que s’aixeca una pare­lla, i més enrere una altra també es posa dem­peus. Sem­bla que ara sí que ha arri­bat l’hora de començar a can­tar. Arri­ben més cançons cone­gu­des i final­ment, amb Blue Tack, la pla­tea acaba dreta. Entre­mig, però, el can­tant n’intro­du­eix una de sin­gu­lar. Som a Cap Roig, al fes­ti­val de La Caixa. I com aquell pet que fa estona que et guar­des fins que ja no pots més, sona Atra­ca­ment a La Caixa, una cançó satírica que juga amb una banda de delinqüents, tot i que no queda gaire clar qui són els lla­dres de veri­tat. El con­cert con­ti­nua fins a arri­bar al pri­mer clímax de la nit Bon dia. El públic embo­geix, la canta a ple pulmó i salta i balla. A par­tir d’aquí ja no tor­nem a seure més. Anem engan­xant-ne una dar­rere l’altra i, en aca­bar cada cançó, peti­tes ova­ci­ons. El soroll d’Els Pets ara retruny per tots els jar­dins i arri­bem a un nou clímax. Jo vull ser rei. Altra vegada la gent la canta com si s’hagués d’aca­bar el món. Des del públic llan­cen un parell de samar­re­tes a en Gavaldà, que se les posa al cap i anima la gent a treure-se-les. Un parell més de cançons ani­ma­des i aca­bem amb la que no podia fal­tar. Bai­xen les llums, esce­no­gra­fia estel·lar, els músics seuen a l’ampit de l’esce­nari, sonen els pri­mers acords, un “Oh!” del públic i a cap­pe­lla tots la can­tem. Bona nit, i visca la mare que us va parir!