Estopa, apoteosi al Porta Ferrada

Qua­tre anys després, els ger­mans Muñoz, Estopa, ho van tor­nar a fer. Emple­nar el Guíxols Arena com ja ho havien acon­se­guit en la seva dar­rera visita, el 2018, i exhau­rir entra­des al Porta Fer­rada per segon cop aquesta tem­po­rada. Però, amb permís de Joan Manuel Ser­rat, diu­menge, amb tot el públic de la pista dem­peus.

Prop de 6.000 per­so­nes van assis­tir al dar­rer con­cert a Cata­lu­nya de la gira Fuego, amb què David i Jose van pre­sen­tar tres dels temes del dar­rer disc homònim d’una de les cançons, a més d’El último renglón i Cami­seta de Rockan­rol amb dedi­catòria inclosa a Fito Cabra­les per la seva col·labo­ració. Però tot just una gota enmig del mar de gai­rebé trenta títols que van can­tar sobre l’esce­nari, amb un públic entre­gadíssim i un per­cen­tatge ele­vat d’espec­ta­dors de pro­xi­mi­tat.

El duet va obrir les dues hores llar­gues de con­cert amb un vol­gut retard, per donar temps que l’afo­ra­ment hagués acce­dit al recinte. I van triar aquest cop Tu calorro per escal­far motors, abans d’un altre clàssic una mica més recent, Vino tinto, abans de salu­dar el públic en el retorn a casa, una Cata­lu­nya que enyo­ren durant les distàncies de les gires.

Després d’Hemi­cra­neal, el reci­tal va recu­pe­rar el ritme amb Par­ti­endo la pana, una altra de les com­po­si­ci­ons fun­da­ci­o­nals del grup que van man­te­nir les espa­ses, braços i telèfons mòbils ben amunt, abans d’una balada, Último renglón, per a la qual van dema­nar permís amb iro­nia franca –“no ens hi pro­di­ga­rem perquè ens posa­rem sen­si­bles”, van fer broma– i que van apro­fi­tar dese­nes d’espec­ta­dors per fer una esca­pada a la barra. Tot cal­cu­lat per tenir un altre cop l’audi­tori a punt abans de La raja de tu falda i altres moments de rumba que van cul­mi­nar amb El del medio de los Chic­hos, a mitja actu­ació.

I és que encara res­tava molt per al final, però els ger­mans Muñoz van fixar el límit de la mit­ja­nit, a l’estil del conte de la Ven­ta­focs, fent temps amb la con­ca­te­nació d’altres temes de la mítica maqueta de 36 que ja tenien enre­gis­trats a finals dels anys noranta, i que després de bas­tir el seu disc de llançament el 1999 han dosi­fi­cat i polit en tre­balls suc­ces­sius: Vuelvo a las anda­das, Pas­ti­llas de freno i Me falta el ali­ento, con­ju­ga­des amb Fuente de energía i un Paseo, que va pre­ce­dir una inter­rupció tan seri­osa que algu­nes dese­nes dels menys devots comen­ces­sin a des­fi­lar recinte enfora.

Després d’uns minuts de des­cans, i d’espe­rar que les bus­ques del rellotge mar­ques­sin la mit­ja­nit, Jose i David van tor­nar a l’esce­nari, a soles, tot con­fir­mant que el Barça havia gua­nyat a Ano­eta i feli­ci­tant els 15 anys del fill de David, pre­sent al con­cert, per ence­tar una recta final en acústic amb Escucha Prin­cesa, una altra de les com­po­si­ci­ons de la maqueta que aviat, van dir, edi­ta­ran ofi­ci­al­ment, i d’altres, com ara Demo­nios i Oji­tos Rojos que van uti­lit­zar de tran­sició de nou cap al so elèctric d’ins­tru­ments i ampli­fi­ca­dors en l’apo­te­osi final. Cacho a cacho va per­me­tre con­fir­mar que l’audiència se sabia les lle­tres, com a assaig previ al clàssic final, Como Camarón, l’himne amb què clo­uen els con­certs i, aquest cop, la 60a edició del Porta Fer­rada. Com a anun­cis, els ger­mans Muñoz van avançar que pre­pa­ren un nou disc per al seu 25è ani­ver­sari, el 2024. I segur que els tor­na­ran a veure al Porta Fer­rada, on són un valor segur.