Ós d'Or al cine brasiler

El jurat pre­si­dit per Costa-Gav­ras va tan­car la 58a edició de la Ber­li­nale amb un pal­marès que tor­narà a ser objecte de debat, amb guar­dons que tenen el vis­ti­plau de la crítica, i altres per a films que havien pas­sat sense des­per­tar massa entu­si­asme davant la premsa al llarg d’aquests deu dies.
La bra­si­lera Tropa de elite ha rebut l’Ós d’Or, prin­ci­pal premi de la festa cine­ma­togràfica ber­li­nesa, pel seu retrat de la cor­rupció poli­cial i tràfic de dro­gues a les fave­les de Rio rere els pas­sos de Ciu­dad de Dios. És una de les opera prima que s’han vist en la secció ofi­cial i la signa l’ahir exul­tant José Padilha.

El vere­dicte del jurat ha alter­nat noves pro­me­ses i talents més vete­rans, i un exem­ple dels segons ha sigut el més inex­pli­ca­ble Ós al docu­men­ta­lista nord-ame­ricà Errol Mor­ris per Stan­ding ope­ra­ting pro­ce­dure, gran premi del jurat. Una apro­xi­mació a la tor­tura i la vexació de pre­so­ners ira­quians a la presó d’Abu Ghraib a mans de mari­nes, dis­cu­ti­ble, entre d’altres, per la seva recons­trucció este­ti­cista i la luxosa banda sonora.

Més con­sens, sens dubte, ha tin­gut la recom­pensa a There will be blood (Pozos de ambición, com han deci­dit bate­jar-la a Espa­nya). Estava can­tat que havia de tenir premi. L’incòmode retrat d’un mag­nat fet a si mateix a l’Amèrica del prin­cipi del segle XX encapçalava les vota­ci­ons dels son­de­jos de crítics.

La incògnita era, però, saber fins a quin punt seria recom­pen­sada a Berlín tenint pen­dent la immi­nent cita dels Oscars, en què opta a vuit esta­tu­e­tes. Sim­ple­ment perquè certàmens de cine com aquest solen decan­tar-se per donar sor­tida a un cine més alter­na­tiu, el que no té un gran estudi al dar­rere o clara vocació comer­cial. El talent, però, ha pesat sobre l’estratègia i Paul Tho­mas Ander­son ha gua­nyat el premi al millor direc­tor. La banda sonora del film, valent, expe­ri­men­tal i poc habi­tual en una pro­ducció de Hollywood, també ha estat recom­pen­sada amb l’Ós de Plata a la con­tri­bució artística.

Un altre dels films que havia cri­dat l’atenció, la mexi­cana Lake Tahoe, de Fer­nando Eimbcke, ha estat el premi Alfred Bauer, des­ti­nat a reconèixer “nous camins en l’art del cinema”.

Els actors
Molt aplau­dits han estat els pri­mers guar­dons de la nit per als actors. Sally Hawkins, pro­ta­go­nista de Happy-go-lucky, de Mike Leigh, era una de les favo­ri­tes i ha con­fir­mat pronòstics, empor­tant-se l'Ós de Plata per posar-se en la pell d’una mes­tra de primària imba­ti­ble en el seu opti­misme en el molt comen­tat (i mati­sa­ble també) gir temàtic del direc­tor britànic.

L’insòlit mètode de tre­ball de Leigh amb els actors (cons­trucció pau­sada dels per­so­nat­ges en assa­jos indi­vi­du­als i impro­vi­sació davant la càmera) li ha donat sem­pre excel·lents resul­tats, de Secrets i men­ti­des a El secret de Vera Drake, i Berlín li ha tor­nat a donar la raó.

Retrat fami­liar
L’Ós de Plata al millor actor ha estat per a Reza Naji, pro­ta­go­nista de la ira­ni­ana Avaze gon­jeshk-ha, de Majid Majidi, que s’havia gua­nyat el favor de la crítica amb el seu retrat fami­liar, un dels temes més tocats (vin­cu­lat al món de la infància) d’aquesta Ber­li­nale.

La xinesa In love we trust se’n va de Berlín amb un Ós de Plata al millor guió, sig­nat pel mateix direc­tor: Wang Xia­os­huai. Es tracta d’un drama íntim (i nova­ment fami­liar) de qui ja havia tri­om­fat aquí amb La bici­cleta de Pequín.

Mans bui­des per a Coi­xet
Fora del pal­marès s’hau­ran que­dat Elegy, de la direc­tora cata­lana Isa­bel Coi­xet; el Caos calmo, pro­ta­go­nit­zat per Nanni Moretti, i l’ex-cel·lent assaig inde­pen­dent nord-ame­ricà que va tan­car les pel·lícules a com­pe­tició: Ballast.

Més hàbil en el ter­reny de les rela­ci­ons públi­ques que a filar prim a la secció ofi­cial, el direc­tor de la Ber­li­nale, Die­ter Koss­lick, ha esco­llit una delícia de Mic­hel Gondry per a la jor­nada de clau­sura: Be kind, rewind. L’artífex d’Oblida’m (Eter­nal suns­hine of the spot­less mind) i La ciència dels som­nis hi home­natja el cine amb humor i nostàlgia.