L’art llegit per Liddell

Angélica Lid­dell situa les lleis de l’art per sobre de les soci­als. Tre­ba­lla a par­tir d’obses­si­ons que prova de sim­bo­lit­zar a l’escena amb imat­ges impac­tants (“la meva influència ve pel cinema i la plàstica i, és clar, la lite­ra­tura”). La paraula “és el vehi­cle fona­men­tal per arri­bar a les idees”. Avui estrena Cari­dad, (també hi ha funció demà) al Canal de Salt. Cele­bra la relació esta­ble i de con­fiança amb el Tem­po­rada Alta, i admet que va pen­sar que aquest mun­tatge calia estre­nar-lo dins del fes­ti­val tot i que, poste­ri­or­ment, va anar crei­xent fins a incloure 22 artis­tes en escena, en un caos que pre­si­deix una gui­llo­tina que defi­neix com “un símbol de lli­ber­tat”.

Lid­dell lle­geix que els per­so­nat­ges de la Cari­tat viatja de l’Eros al Tha­na­tos. Perquè el cato­li­cisme atri­bu­eix a Maria Mag­da­lena el seu paper d’adúltera que se salva de ser lapi­dada i també la ger­mana de Llàtzer que demana Jesús que el res­sus­citi. Lid­dell també el rela­ci­ona amb la pin­tura Cari­tat romana, de Rubens, en què es veu una jove com dona el pit al seu pare pres, con­dem­nat per la llei. Els jut­ges, en veure l’escena, aca­ben per­do­nant el pres.

Angélica Lid­dell es revolta con­tra un tea­tre cada cop més purità i bonista que uni­for­mitza i aplana el valor de la cul­tura. Cari­dad acaba sent un home­natge a Jean Luc Godard (rebutja qui qüesti­oni l’obra del rea­lit­za­dor: “La mirada de Godard és mera­ve­llo­sa­ment mas­cu­lina”). En rea­li­tat s’ins­pira en refle­xi­ons de Geor­ges Batai­lle. Lid­dell lamenta que el segle XX es mor i, amb aquests autors, des­a­pa­reix una recerca de la pròpia immo­ra­li­tat, que es mos­tra reve­la­dora a l’escena. Pro­clama: “Només l’acti­tud immo­ral ens eleva intel·lec­tu­al­ment.” En canvi, avui la soci­e­tat de la denúncia pro­hi­beix la lli­ber­tat de l’expressió artística. Acla­reix, que la seva acti­tud de ciu­ta­dana pot ser dife­rent (“soc resis­tent la barbàrie”) però exi­geix que l’art es mereix la mateixa com­passió que un homi­cida.

Cari­dad es con­forma de nou qua­dres, sovint posant al públic el seu grau de com­passió: com més com­passió, menys escàndol i menys repressió cal a l’expressió de l’artista, resu­meix el pro­grama de mà. El tea­tre de Lid­dell aixeca sovint polèmica. Però també hi ha cele­bra­des sor­pre­ses com les femi­nis­tes revo­lu­cionàries dels anys setanta que li van agrair la rudesa de The Scar­let Let­ter, o els amants del fla­menc que van enten­dre la pro­fun­di­tat del can­taor Agu­je­tas, que ella va posar a escena a Tere­brante.

De nou, el tor­neig

Com ja és tra­dició, el tor­neig de dra­matúrgia pre­sen­tarà vuit noves auto­ries: Yaiza Ber­ro­cal, Víctor Borràs, Xavi Buxeda, David Mataró, Berta Pri­eto, Lola Rosa­les, Carla Rovira i Ser­gio Ser­rano. Els pas­sis es faran des de dilluns vinent i fins a la gran final del 12 de desem­bre (l’última acció del Tem­po­rada Alta). Les ses­si­ons es podran seguir tant pre­sen­ci­al­ment (amb dret a vot) com vir­tu­al­ment, a través del Zoom. També es pro­grama nova­ment el tor­neig en versió ins­ti­tuts de Salt i Girona.