Cap a un destí daurat

En una entre­vista, el guio­nista de Los Fabel­man, Tony Kush­ner, afir­mava com, arran de la fuga del cinema cap a les pla­ta­for­mes, cert cinema busca refugi en la infància per obser­var allò per­dut. Ste­ven Spi­el­berg arriba després que James Gray, Ken­neth Bra­nagh, Paul Tho­mas Ander­son o Pedro Almodóvar anes­sin al cinema de quan eren nens. Los Fabel­man és una peça sin­cera, poètica i ten­dra, però mal­grat les seves inne­ga­bles vir­tuts pro­voca la sen­sació que la sin­ce­ri­tat poètica no troba el to i que en mirar al pas­sat la nostàlgia s’imposa.

La pel·lícula té la prin­ci­pal vir­tut de des­co­brir-nos que tot el cinema indus­trial de Ste­ven Spi­el­berg ja ama­gava moments d’evo­cació dels seus anys d’apre­nen­tatge. A més dels extra­ter­res­tres, E.T. o Encon­tres a la ter­cera fase ama­ga­ven algun secret de les vivències del cine­asta. Fent aquesta con­fessió, Spi­el­berg apro­fita per demos­trar-nos com va assu­mir lite­ral­ment la famosa frase d’Orson Welles que “el cinema és el més gran tren elèctric”.

Los Fabel­man no és expli­cada en pre­sent. No vivim en directe allò que passa en la vida d’un nen quan després de veure El fabulós món del circ té una estra­nya reve­lació que el du a esde­ve­nir un cine­asta. Al llarg de la pel·lícula és massa latent la idea que tot gest iniciàtic amaga un gran destí i ser­veix per expli­car la geni­a­li­tat del futur. Aquest sen­ti­ment fa que el relat sigui una intros­pecció cap allò que el geni ha per­dut, cap a aquell Rose­bud con­ver­tit en una petita càmera fami­liar que el geni ha per­dut en la memòria.

El segon pro­blema de Los Fabel­man rau en el drama fami­liar. El nen cine­asta de família jueva es troba lli­gat entre un pare que vol con­ver­tir-lo en científic i una mare que el mig entén. La mare mal­viu en el seu entorn fami­liar i s’acosta cap a un ter­cer per­so­natge mas­culí. La relació de la mare amb aquest per­so­natge esquitxa tota la pel·lícula i també la vida del futur cre­a­dor, però s’allarga de manera inne­cessària i cau en la deriva sen­ti­men­tal. Spi­el­berg es posa al cos­tat de la mare. Mic­he­lle Willi­ams és una actriu extra­or­dinària. Los Fabel­man par­teix d’un mate­rial esplèndid, està feta per un gran cine­asta, però no és la gran pel·lícula de Spi­el­berg, com Dolor y glo­ria tam­poc no ho era d’Almodóvar. Quan la ficció ja ha estat mirall de la vida, tor­nar cap a la vida no és gens fàcil.