Goldin ‘versus’ Sackler

Podria con­si­de­rar-se que a La belleza y el dolor (All the beauty and the blo­ods­hed) hi con­flu­ei­xen dues pel·lícules docu­men­tals: una tes­ti­mo­nia la vida i l’obra de Nan Gol­din, a través de la seva pròpia nar­ració i de les seves foto­gra­fies, i l’altra el seu acti­visme en con­tra de la família Sack­ler, pro­pietària de l’empresa Pur­due Pharma, que ha produït i posat en cir­cu­lació l’Oxy­Con­tin, un opi­aci al qual la fotògrafa va engan­xar-se després que un metge l’hi receptés a causa d’una ten­di­ni­tis.

Es con­si­dera que, només als Estats Units, unes 200.000 per­so­nes han mort a causa de l’Oxy­Con­tin. Gol­din se’n va sor­tir i, com recull el docu­men­tal amb el qual Laura Poi­tras va gua­nyar a la dar­rera Mos­tra de Venècia, ha emprés amb un col·lec­tiu (PAIN) una sèrie d’acci­ons en museus que han ser­vit als Sack­ler per blan­que­jar els seus guanys cri­mi­nals. El cas és que, si bé la justícia ha demos­trat de nou que no és igual per a tot­hom i els Sack­ler només han hagut de pagar una indem­nit­zació, Gol­din i els seus com­panys han acon­se­guit que alguns museus (entre els quals, el MET, el Gug­gen­heim, la Tate i el Louvre) hagin renun­ciat a les dona­ci­ons de la pode­rosa família.

En tot cas, les dues línies s’acor­den: la vida lli­gada a una obra, o a la inversa, i l’acti­visme. Això, perquè també hi ha una dimensió política en les foto­gra­fies més cèlebres de Gol­din, que fan visi­ble un món aliè a l’ordre social: el con­tra­cul­tu­ral del Nova York dels últims anys setanta habi­tat per artis­tes under­ground, punks i drag que­ens.

Eren els seus amics i poc després molts van morir a causa de la sida davant de la indi­ferència de les auto­ri­tats, el sis­tema sani­tari i les far­macèuti­ques .