La importància de l’‘underground’

La set­mana pas­sada a la gale­ria Bom­bon de Bar­ce­lona (Tra­fal­gar, 53) es va inau­gu­rar l’expo­sició de Naza­rio Anar­coma, tú y yo, basada prin­ci­pal­ment en pàgines ori­gi­nals de les his­to­ri­e­tes pro­ta­go­nit­za­des per Anar­coma, un detec­tiu trans­ves­tit que inves­ti­gava casos deli­rants a la Bar­ce­lona del per­so­nal més greixós, amo­ral i delic­tiu que es movia pel barri xino bar­ce­loní als anys setanta.

Si no fos pel con­tin­gut de les obres res faria pen­sar que es trac­tava d’un ver­nis­satge gens dife­rent de molts d’altres que sovint se cele­bren en aquesta zona de la ciu­tat de gran presència galerística. Però mirant a la cara d’alguns dels pre­sents a l’esde­ve­ni­ment com el mateix Naza­rio, o Felipe Bor­rayo, cre­a­dor de la lli­bre­ria Makoki i coau­tor d’aquest per­so­natge jun­ta­ment amb els tras­pas­sats Gallardo i Medi­a­vi­lla, ens podíem trans­por­tar a un pas­sat en què tro­baríem que els ori­gi­nals que ens envol­ten són alguna cosa més que una sin­gu­lar cre­ació artística, són també la repre­sen­tació del movi­ment under­ground que des de prin­ci­pis dels anys setanta i com a emmi­ra­lla­ment hippy del que havia pas­sat a la costa oest dels Estats Units als sei­xanta, va escriure un de les pàgines cul­tu­rals més bri­llants i menys­tin­gu­des de la Cata­lu­nya de la segona mei­tat del segle XX.

Anar­coma és filla de la con­cen­tració que es va pro­duir a Bar­ce­lona d’autors de dife­rent pro­cedència que van tro­bar en aquesta ciu­tat un grau de tolerància inèdit en gran part del ter­ri­tori de l’Estat espa­nyol. Eren els dar­rers anys del fran­quisme i l’opressió del règim havia estat direc­ta­ment pro­por­ci­o­nal al desig de tren­car nor­mes de tota mena: sexu­als, soci­als i polítiques. En aquest con­text, els autors under­ground en què podríem tro­bar també, para­do­xal­ment a ulls d’ara, Maris­cal, prac­ti­ca­ven la lliure cre­ació esqui­vant la cen­sura amb auto­e­di­ci­ons que venien per bars i car­rers: la seva acti­tud i obra tren­ca­do­res van dei­xar anar una ener­gia cre­a­tiva que ja als anys vui­tanta s’ins­ti­tu­ci­o­na­lit­za­ria rela­ti­va­ment amb la cre­ació el 1979 de la revista El Víbora que dona­ria una sor­tida pro­fes­si­o­nal als autors con­tra­cul­tu­rals i pro­dui­ria per­so­nat­ges com els cre­ats per Max: Gus­tavo, agi­ta­dor anti­nu­clear, o Peter Punk, en què, ins­pi­rat en el per­so­natge de James Mat­hew Bar­rie, retra­tava totes les tri­bus urba­nes del moment.

Anar­coma també va ser un dels refe­rents d’El Víbora i en les seves històries es bar­re­ja­ven el cos­tu­misme amb el tren­ca­ment del tabús sexu­als. Tot això amb tocs de ciència-ficció i home­nat­ges a la lite­ra­tura popu­lar de tipus poli­cial.

El que donava força a aques­tes històries és que, a diferència d’altres autors de còmic, Naza­rio no només es nodria de docu­men­tació externa. Les seves eren històries vis­cu­des amb el lògic ama­ni­ment del com­po­nent fantàstic. En l’etapa de la Tran­sició, Naza­rio i la seva colla entre els quals es tro­bava el malau­rat Ocaña, eren pro­ta­go­nis­tes de pro­vo­ca­tius saraus de trans­ves­tisme en un moment en què encara estava vigent l’hereva de la ley de vagos y male­an­tes: la cone­guda llei de peri­llo­si­tat social que pena­lit­zava l’homo­se­xu­a­li­tat i que, ins­tau­rada el 1971, no va ser dero­gada fins a l’any 1995.

Naza­rio, després de viure amb inten­si­tat pro­fes­si­o­nal i per­so­nal el món de la his­to­ri­eta under­ground als setanta i vui­tanta, als noranta va ini­ciar una car­rera com a pin­tor rea­lista en què en les seves com­po­si­ci­ons de tall clàssic dei­xava entre­veure en els seus bode­gons detalls sub­tils de com­pli­ci­tat amb la seva etapa més agi­tada. A banda de les pàgines ori­gi­nals a la venda, la mos­tra, que es podrà veure fins al 16 de juny, exhi­beix docu­men­tació i revis­tes ori­gi­nals en què es va publi­car el per­so­natge.