Josep Pujiula, “el Tarzan d’Argelaguer”

Josep Pujiula (1937), que va morir tal dia com avui el 2016 amb 79 anys, va dedi­car-ne més de qua­ranta a crear un parc únic a Cata­lu­nya. En Gar­rell, com també li deien en honor de la casa del barri del Pont d’Arge­la­guer on va néixer, va ser cone­gut popu­lar­ment com el Tar­zan d’Arge­la­guer, l’home de les caba­nes. Era tor­ner d’ofici i va cons­truir i recons­truir un majestuós labe­rint d’arbres i caba­nes enmig del bosc. El dia abans de morir, Pujiula, que havia nas­cut a Cas­tell­fo­llit, encara tre­ba­llava en la seva obra. Al lloc exacte on se’l va tro­bar s’hi va cons­truir un cer­cle amb pedres: “Aquí va morir el Gar­rell, el dia 2 de juny del 2016.” Va ser auto­di­dacte però la seva obra artística, que alguns ano­me­nen “art brut”, és indis­cu­ti­ble, ja que aplega un ampli ven­tall d’arts, que van des de l’escul­tura pas­sant per l’arqui­tec­tura i la pin­tura.

Pujiula va morir prop de les seves caba­nes dels afo­res d’Arge­la­guer. El pro­jecte va començar com un modest refugi per a una barca a la riba del Fluvià i va aca­bar sent decla­rat “bé cul­tu­ral de gran interès” pel Con­sell Comar­cal de la Gar­rotxa. Men­tre va estar obert va ser un reclam turístic de pri­mer ordre, sobre­tot per a les famílies amb mai­nada, atre­tes per la sin­gu­lar trama d’escul­tu­res, caba­nes, tor­res i labe­rints bas­tits amb mate­ri­als diver­sos, sobre­tot fusta de saule i acàcia. Tot ho relli­gava amb ferro i ho acu­mu­lava vora del rec de can Sis Rals. El pro­blema és que ho feia sense per­mi­sos. L’hi van des­man­te­llar i final­ment es va tan­car la part prin­ci­pal, sobre­tot arran de la cons­trucció de l’auto­via que hi pas­sava pel cos­tat, tota una metàfora de la lluita entre la natura i el progrés.

La cre­ació de Pujiula, a mesura que va anar crei­xent, va anar atra­ient l’atenció de cre­a­tius d’arreu del món i va ser motiu de repor­tat­ges, pro­gra­mes i docu­men­tals sobre la seva obra, que ador­nava amb escul­tu­res d’estil propi. La pro­fessió de tor­ner el va aju­dar amb la tècnica per crear el parc, que va anar crei­xent sobre­tot a par­tir del moment en què es va jubi­lar, el 1999, quan va poder-hi pas­sar més hores.

El pri­mer cop que l’hi van clau­su­rar, el 2013, no va ser el defi­ni­tiu. Davant la petició de la gent del poble, l’Ajun­ta­ment hi va posar unes tan­ques i unes bara­nes per garan­tir la segu­re­tat dels visi­tants, que no tenien accés a la part que va ser decla­rada bé d’interès local. El 2018 es va ins­tal·lar una torre d’home­natge a Pujiula al pati de l’escola Mont­pa­lau, on es va repro­duir una de les cons­truc­ci­ons més emblemàtiques del parc. Dos anys abans s’havia estre­nat a Salt el vídeo pòstum L’últim bar­ret d’en Gar­rell, d’Ivó Vinu­esa, on el direc­tor retra­tava el procés de cre­ació de l’autor. El títol feia referència al seu últim bar­ret, el que posava dalt de les seves cre­a­ci­ons. El 2013 també s’havia estre­nat un altre docu­men­tal tele­vi­siu –Gar­rell, el Tar­zan d’Arge­la­guer– i el 2014 Sobre la marxa. La inves­ti­ga­dora Jo Farb Hernández va defi­nir l’espai de can Sis Rals, ara molt aban­do­nat, com “la Sagrada Família de l’art brut”. A Cas­tell­fo­llit també li van retre un home­natge.