Tres Jordis i una passió

La lite­ra­tura de gènere sol estar infra­va­lo­rada pel món acadèmic i de la crítica pel fet de ser gènere, no exclu­si­va­ment per la qua­li­tat literària de l’obra que toqui. Que una novel·la negra, romàntica, de ciència-ficció, fan­tasy o històrica, per posar cinc exem­ples, pot ser bona o dolenta, és evi­dent, tan bona o dolenta com una de les deno­mi­na­des gene­ra­lis­tes. La grui­xuda eti­queta, però, fa que uns lec­tors la menys­tin­guin i altres sàpiguen què s’hi tro­ba­ran. Els segons solen ser fidels al gènere, que té capa­ci­tat de desen­vo­lu­par fenòmens de fan.

La novel·la històrica inclou totes les èpoques, perquè n’hi ha d’ambi­en­ta­des a l’edat mit­jana, a l’imperi Romà, a la pre­història, al segle XVIII..., i, a més, pot estar com­bi­nada amb altres gèneres, com ara mis­teri o romàntic. De fet, gai­rebé sem­pre està com­bi­nada.

Tres autors coin­ci­dei­xen amb tres nove­tats de novel·la històrica ambi­en­ta­des a Cata­lu­nya o amb pro­ta­go­nis­tes cata­lans. Jordi Molist pre­senta El batec del mar. L’epo­peia del jove Roger de Flor (Columna, traduïda per Núria Parés; en cas­tellà a Pla­neta); Jordi Nogués ha publi­cat Ter­res de fron­tera (Rosa dels Vents) i Jordi Tor­rent La com­pa­nyia del coco­dril (Pagès Edi­tors). Par­lem amb tots tres de les seves nove­tats i dels motius pels quals es dedi­quen bàsica­ment al gènere històric.

Jordi Molist (Bar­ce­lona, 1951) va ajor­nar, per raons fami­li­ars, la seva precoç vocació per l’escrip­tura, que va poder satis­fer, després d’una llarga tra­jectòria pro­fes­si­o­nal a grans cor­po­ra­ci­ons, quan va publi­car Los muros de Jericó, el 2000. El batec del mar és la seva desena novel·la.

Blanca, una bella dama del segle XIII, ho perd tot després de la der­rota de la seva família a la guerra i, per con­ser­var el seu fill amb vida, ha de patir els pit­jors abu­sos dels ven­ce­dors. El nen, fugint de la misèria, s’embarca com a gru­met en una galera, la nau més dura i peri­llosa de l’època. Al mar hi bus­carà la lli­ber­tat de la seva mare, la seva família per­duda i ven­jança. Aquesta és la trama de l’obra, basada en fets reals, en què Molist ens tras­llada als últims anys de les cro­a­des a Terra Santa i a la guerra pel domini del Medi­ter­rani entre França i la Corona d’Aragó.

Jordi Nogués (Artesa de Segre, 1968) va estu­diar història i actu­al­ment és patró i direc­tor de la Fun­dació Parc Temàtic de l’Oli. Ter­res de fron­tera és la seva setena novel·la, la ter­cera en català i de temàtica cata­lana després de L’espasa i la lla­vor, que reviu la fun­dació i cons­trucció del mones­tir de Poblet al segle XII, i La rosa i la creu, sobre sant Jordi i l’ori­gen de la lle­genda de la rosa i el drac al Mont­blanc del segle XIV.

A les aca­ba­lles del segle IX, els cam­pe­rols de la vall de Lord es veuen obli­gats a lliu­rar un delme cruel i abu­siu al seu senyor o bé a aban­do­nar casa seva i bus­car una nova llar en terra de ningú, entre la marca hispànica i l’al-Ànda­lus. En un viatge fas­ci­nant que els con­duirà a Mont­ser­rat, a una Tar­ra­gona en ruïnes i gai­rebé deserta i a la Lleida musul­mana, en Ber­nat i els seus com­panys de viatge i d’aven­tura conei­xe­ran la Bai­xira, esposa d’un ric comer­ci­ant sarraí de Tor­tosa, i en Sah­nun, un savi que busca un alcorà per­dut a les valls piri­nen­ques, i des­co­bri­ran que, en aquests temps con­vul­sos, hau­ran de llui­tar perquè el nou món que neix no els esclafi.

Jordi Tor­rent Escala (Bar­ce­lona, 1959), artista plàstic i escrip­tor, ha estat impul­sor de tota mena de pro­jec­tes artístics, musi­cals i ecològics, o bar­reja de tot ple­gat, com el Fes­ti­val Posidònia, del qual va ser fun­da­dor, pro­duc­tor i direc­tor artístic. El 2014 va ini­ciar la tetra­lo­gia El Lli­bre de les Coses, la segona part de la qual és La com­pa­nyia del coco­dril, en què Tor­rent crea la bio­gra­fia ima­gi­nada d’un pecu­liar germà bas­tard del rei Jaume, en Pere de Boi­sançó. La ter­cera és La des­fi­lada dels Sants i El Mones­tir tanca la història. “Després hi havia una mena de seqüela que al final vaig con­ver­tir en Dimoni pelut, que des­criu en clau de novel·la de cons­pi­ra­ci­ons polítiques i immo­biliàries l’ambi­ent que vaig tro­bar a For­men­tera a finals dels anys setanta”, deta­lla Tor­rent.

Els autors de novel·la històrica fa l’efecte que són els més apas­si­o­nats perquè se sub­mer­gei­xen en la docu­men­tació i solen tras­lla­dar aquest entu­si­asme al text. Segons Tor­rent: “La ficció històrica ve acom­pa­nyada de la per­ti­nent docu­men­tació, entre altres coses, per no fer el ridícul ni enga­nyar ningú i perquè és una bona ocasió d’apren­dre coses d’altres èpoques. És agra­da­ble entrar a l’entre­llat del temps i fer-ne una des­cripció tan acu­rada com sigui pos­si­ble, que el moment històric es pugui tocar i ensu­mar, per dir-ho així. Perquè la història ens explica, d’alguna manera.” “En el meu cas, neces­sito tro­bar un tema que m’apas­si­oni. Perquè per escriure una novel·la inver­teixo un parell d’anys i crec que només així es pot posar prou emoció al relat i que arribi al lec­tor”, hi afe­geix Molist. Nogués hi està d’acord. “És una apre­ci­ació que molts lec­tors fan, també. I és cor­recta. En el meu cas, el fet d’escriure es com­bina amb la meva passió per la història. L’he estu­diat, l’he tre­ba­llat i, per a mi, és la màxima de les ciències. També he de dir que escriure em tras­llada fins al lloc on pas­sen els fets, i és aquest el veri­ta­ble impuls d’escriure novel·la històrica. Per força aquest entu­si­asme arriba al lec­tor i per això també aquests són tan fidels a la novel·la històrica.”

Als lec­tors els atrau del gènere les ganes d’apren­dre, de ser tras­lla­dats a una altra època i espai, conèixer fets del pas­sat..., però fa l’efecte que també com­bi­nar eru­dició i dis­tracció, amb tra­mes de patró, amb llui­tes de poder, amors, ven­jan­ces i traïcions, grans bata­lles, per­so­nat­ges heroics... “Diuen que només hi ha set tra­mes de novel·la. En el meu cas, però, no desen­vo­lupo la trama pen­sant en si li agra­darà al lec­tor. Pri­mer m’he de convèncer a mi mateix. Després, a la resta. També és cert que des­viar-se gaire del que és habi­tual des­con­certa el lec­tor i el mateix món edi­to­rial”, pensa Nogués. “Jo inves­tigo molt l’època històrica, no només perquè el relat sigui creïble, sinó perquè m’apas­si­ona la història. Però no per això em per­meto cas­ti­gar el lec­tor amb un excés de dades o donant-li una lliçó d’història. Per als que volen saber més els dedico una part final amb expli­ca­ci­ons addi­ci­o­nals sobre per­so­nat­ges, cir­cumstàncies i què va pas­sar després. La part històrica és l’esce­nari i el que veri­ta­ble­ment interessa són els per­so­nat­ges, les rela­ci­ons, les emo­ci­ons, l’aven­tura...”, és la visió de Molist. Tor­rent també pensa que no hi ha tan­tes tra­mes per com­bi­nar. “El patró es pot tras­lla­dar a totes les històries. No és per fer-me l’intel·lec­tual, però des d’Homer fins a García Márquez, pas­sant per Shakes­pe­are, les nos­tres històries de la vora del foc par­len gai­rebé sem­pre d’aquests patrons, encara que vin­guin dis­fres­sats de Guerra Civil, de novel·la negra, de road movie o del que sigui.”

Són autors de novel·la històrica, també en són con­su­mi­dors? Tor­rent és omnívor. “Ho lle­geixo tot, m’és igual si és històric o no. De fet, tam­poc m’importa si és ficció o assaig, però la novel·la històrica m’interessa perquè, a banda d’entre­te­nir, també ense­nya.” Molist també lle­geix de tot, però reco­neix que té “debi­li­tat per les tra­mes històriques”. Nogués s’allu­nya dels seus com­panys. “Lle­geixo molt poca novel·la històrica. Vinc del món més acadèmic de la història i he tre­ba­llat fent recerca. Lle­geixo molt assaig històric, filo­so­fia, antro­po­lo­gia. I com a espai d’esca­pa­ment, novel·les de fan­ta­sia, ciència-ficció i també novel·la negra i thri­llers. Lle­geixo de qua­tre a sis hores cada dia; a banda del que demana la novel·la que tin­gui entre mans. Crec que la màxima font de la cre­a­ti­vi­tat per a un escrip­tor és la lec­tura.”

La con­versa ens porta a les fonts d’ins­pi­ració i a la meto­do­lo­gia de tre­ball, però tots tres tenen ganes de par­lar de la seva nove­tat, així que els ho posem fàcil. Què tro­barà el lec­tor a El batec del mar? “Hi tro­barà una època i un mar Medi­ter­rani fas­ci­nants. I la història d’una dona valenta i d’un noi dis­po­sat a llui­tar con­tra tot per tor­nar-li tot allò que ella li ha donat. Visi­tarà Brin­disi, la ciu­tat de sor­tida dels pere­grins i cro­ats a Terra Santa, Sant Joan d’Acre, la Nova York d’aquell temps, el dar­rer bastió cristià de les cro­a­des, alhora riquíssim i amenaçat. I Mes­sina, la base de la flota cata­la­no­si­ci­li­ana que surt amb 40 gale­res a la recerca de l’armada fran­cesa, que en té 80. Conei­xerà no només Roger de Flor, també Roger de Llúria, el gran mes­tre tem­pler, i sobre­tot els almogàvers”, explica Jordi Molist.

Per a ell, la nos­tra història és molt igno­rada a l’Estat espa­nyol. “Sem­bla que s’ha obli­dat la Medi­terrània en favor d’Amèrica. Però al Senat de Madrid hi ha el qua­dre Entrada de Roger de Flor a Cons­tan­ti­no­ble, pin­tat el 1888, on no només veiem Roger, també l’exèrcit català dels almogàvers. Jo ja havia lle­git la crònica de Ramon Mun­ta­ner i també la de Des­clot, i repas­sant-les em va sem­blar que la infància i la pri­mera joven­tut de Roger tenia molt més dra­ma­tisme i interès que els seus moments de glòria. Fill d’un noble mort llui­tant con­tra la invasió fran­cesa de Sicília, quan ell només tenia un any, la seva mare les va pas­sar magres per sal­var-li la vida… És una història d’amor, super­vivència i ven­jança”, con­clou Molist.

El 2013, Jordi Nogués va fer una pri­mera versió de Ter­res de fron­tera. “Ales­ho­res em fal­tava ofici, tenia el relat molt clar, amb els per­so­nat­ges per­fi­lats i és del que ara estic més satis­fet, però no ha estat fins al 2023 que ho he pogut escriure amb l’exigència que calia.”

I com ens pot ven­dre la novel·la? “És una història pro­funda que va molt més enllà de l’argu­ment, amb aspec­tes com ara el dret a la diferència, un pre­fe­mi­nisme medi­e­val i el món de la page­sia. També, i això és el veri­ta­ble pal de paller, toca el fac­tor religiós a nivell indi­vi­dual –con­fron­tació cris­ti­ans ver­sus islam– des d’un punt de vista molt neu­tre i equi­li­brat, i, sobre­tot, ple de natu­ra­li­tat. Aques­tes diferències tan mar­ca­des que hem here­tat, del tema moros i cris­ti­ans, no eren tan accen­tu­a­des i, en molts casos, la interacció superava de manera molt fàcil la diferència de credo”, refle­xi­ona Nogués.

Què tro­barà el lec­tor a La com­pa­nyia del coco­dril? Tor­rent explica: “Hi tro­barà un per­so­natge enten­dri­dor, d’una innocència càustica, i una època tre­pi­dant que, en part, assentà les bases del món modern. I parlo de món, perquè els peri­ples del Boi­sançó no es limi­ten a Cata­lu­nya. El meu orfe recorre el món des de Mont­pe­ller fins a l’actual Myan­mar. Un Marco Polo a con­tra­cor.” Per a Tor­rent, l’escull més gran ha estat “haver de resu­mir”. “Sin­te­tit­zar sense que es perdi la poe­sia de la història però que tam­poc es desin­fli en ritme és el gran dic­ta­dor de la nar­ra­tiva.” I la satis­facció més gran ha estat “tro­bar la veu” que l’ha acom­pa­nyat també a les novel·les que ha escrit després. “La meva ambició literària és escriure una història actual en què no passi res que surti de la quo­ti­di­a­ni­tat, però que tin­gui tots els valors d’un Shakes­pe­are de volada. Una història sen­zi­lla que ho digui tot és el més difícil a què pot aspi­rar un escrip­tor.”