Coldplay, de franc

Con­tra la crisi, bona cara. O això deuen pen­sar Cold­play, que després d'haver acon­se­guit ven­dre en una set­mana més de 300.000 còpies del seu dar­rer disc, Viva la vida or death and all his fri­ends, es van pre­sen­tar ahir a l'Espa­cio Movis­tar amb la tran­quil·litat i la satis­facció que dóna l'èxit i, sobre­tot, la res­posta i entrega dels seus segui­dors, tot i els tèrbols moments que viu la indústria musi­cal. Fidels al que s'espera d'ells, els britànics van ofe­rir un con­cert d'inten­si­tat vari­a­ble, repar­tit entre moments d'acla­pa­ra­dora emoció coral i d'altres més deri­va­tius i avor­ri­dots, aquests últims en relació directa amb els pai­sat­ges menys afor­tu­nats d'aquest retorn. L'inici, amb Life in tech­ni­co­lor i Vio­let hill, dues grans tro­ba­lles del nou àlbum, i els him­nes Clocks i In my place, core­jats amb eufòria per la parròquia, van obrir la nit amb empenta i ener­gia, a pinyó, sense més addi­tius escènics que ells matei­xos.

Arren­cada ful­gu­rant, con­cisa i con­tun­dent que, a més a més, ofe­ria un mis­satge clar d'entrada: no era un show­case pro­mo­ci­o­nal d'aquells en què el grup pro­ta­go­nista es dedica a tocar, amb certa des­gana, bona part del nou disc, que és el que s'ha de ven­dre, i marxa cap a casa, sinó un con­cert amb intenció, una més que nota­ble pre­pa­ració per a la gira que tot just comença als Estats Units el pro­per mes de juliol i que pas­sarà pel Palau Sant Jordi el 6 de setem­bre.

Viva la vida i Chi­nese sleep chant, també del nou, van donar pas a God put a smile upon your face, del seu segon tre­ball, A rush of blood to the head, un altre moment de deliri popu­lar. La reacció de la gent evi­den­ci­ava que aquest dar­rer disc tot just havia arri­bat a les boti­gues ahir mateix i amb prou fei­nes hi havia hagut temps per memo­rit­zar les lle­tres o les melo­dies. 42, pre­ci­sa­ment un altre dels moments de Viva la vida or death and all his fri­ends, no fun­ci­ona ni a l'estudi ni a l'esce­nari, i sem­bla una ferma can­di­data a des­a­parèixer del reper­tori. Tam­poc és bona idea la recu­pe­ració de Square one, tema d'ober­tura de X & Y, obra que es rei­vin­dica amb força com la pit­jor de la seva car­rera i que, per sort, només van tor­nar a visi­tar als bisos, amb Fix you.

Superat l'equa­dor de l'actu­ació, i minuts abans de les habi­tu­als flo­re­tes a Bar­ce­lona i el seu públic, temps per a un com­bi­nat de clàssics i com­po­si­ci­ons recents: pri­mer Trou­ble, del seu debut, i després Lost! i Straw­berry swing, els dos intents més explícits, i també fallits, d'expe­ri­men­tació i oxi­ge­nació del dis­curs del grup que tro­bem a Viva la vida... En aquest moment, els qua­tre mem­bres de la banda van pujar a una de les tari­mes del recinte, en un dels late­rals, per inter­pre­tar una lec­tura refor­mu­lada de Yellow, sense la base rítmica de l'ori­gi­nal, en for­mat acústic, que va esde­ve­nir el punt àlgid de la vet­llada abans del bis. I per a aquest van reser­var l'esmen­tada Fix you i Lovers in Japan, amb explosió de con­feti inclosa. Els assis­tents es van que­dar amb ganes de més, però tenint en compte que es trac­tava d'un xou gratuït, l'hora i quart que ens van ofe­rir, amb un dia­grama emo­ci­o­nal i artístic que va anar de més a menys, és un regal més que generós.