Casa Blanca als ateneus

Anem a la història. El novem­bre del 1961 Pau Casals va deci­dir tren­car (pun­tu­al­ment) la seva negació a actuar davant de fei­xis­tes o admi­nis­tra­ci­ons col·labo­ra­ci­o­nis­tes que els dona­ven una cober­tura necessària sota l’excusa de com­ba­tre l’amenaça del comu­nisme. Ho va fer actu­ant a la Casa Blanca, davant del pre­si­dent John Fitz­ge­rald Ken­nedy (JFK), 10 anys abans que el vio­lon­cel·lista pro­nunciés el seu famós i sen­tit dis­curs a l’ONU en rebre la Meda­lla de la Pau (“I am a cata­lan”). El gener del 1961, JFK havia pro­nun­ciat un altre memo­ra­ble dis­curs a Berlín en pro de la democràcia: “Ich bin ein ber­li­ner.” L’espec­ta­cle, produït amb l’impuls de la Xarxa de Tea­tres Ate­neus de Cata­lu­nya (XTAC), va néixer amb el com­promís de prop de 50 actu­a­ci­ons en 34 ate­neus d’arreu de Cata­lu­nya i una breu estada de 10 fun­ci­ons al Tea­tre Gaudí de Bar­ce­lona. La mini­tem­po­rada bar­ce­lo­nina pràcti­ca­ment coin­ci­dirà amb els 50 anys de la mort de Pau Casals. A Bar­ce­lona, ja s’ha vist al Cen­tre de Gràcia, Sants Tea­tre, el Tea­tre de Sarrià, l’Aliança de Poble­nou i els Lluïsos d’Horta. La gira es va ini­ciar el mes de març al Ven­drell, la ciu­tat natal del vio­lon­cel·lista inter­na­ci­o­nal català, que va ser una insu­bor­na­ble ban­dera de l’exili català durant el fran­quisme.

El dra­ma­turg Jordi Roigé i el direc­tor Llo­renç Rafe­cas han vol­gut ima­gi­nar què es podrien haver expli­cat dues per­so­nes que, es té cons­ta­tat, s’admi­ra­ven mútua­ment. Se sap pels die­ta­ris de Pau Casals que va dub­tar fins a l’últim moment actuar davant del pre­si­dent dels Estats Units. Com tots els exi­li­ats, van patir com una traïció el suport dels ame­ri­cans a Franco, un cop aca­bada la II Guerra Mun­dial. No ha trans­cen­dit res d’aque­lla ines­pe­ra­da­ment llarga con­versa entre els dos pro­ta­go­nis­tes. En tot cas, és ima­gi­na­ble que Casals pro­va­ria de forçar un canvi de posició dels Estats Units envers Franco. I, per això, el mun­tatge es plan­teja com si fos una par­tida d’escacs, una con­versa edu­cada i ama­ble però que pro­cura apun­ta­lar les opi­ni­ons per­so­nals sobre la política mun­dial. Mingo Ràfols (Pau Casals) i Roc Esquius (JFK) són els dos pro­ta­go­nis­tes que es vene­ren i s’escol­ten. Mercè Pons com­pleta la tri­lo­gia del repar­ti­ment des­ple­gant un ampli ven­tall de per­so­nat­ges (des de l’ofi­cial nazi que va con­vi­dar Casals a tocar per a Hit­ler fins a Jac­que­line Ken­nedy). La XTAC pro­mou una pro­ducció cada dos anys per poder tenir un repar­ti­ment d’actors sol­vents i con­tras­tats, expli­cava fa uns dies a aquest diari el pre­si­dent de la Fede­ració d’Ate­neus de Cata­lu­nya, Pep More­lla.

El peri­o­dista, guio­nista, pro­duc­tor i direc­tor de cine Jordi Roigé (fun­da­dor de Cata­lu­nya Cul­tura el 1999 i de la pro­duc­tora Uto­pia Glo­bal el 2017) cons­tru­eix les esce­nes a par­tir de les opi­ni­ons dels dos per­so­nat­ges públics que recu­pera des dels die­ta­ris o decla­ra­ci­ons publi­ca­des als mit­jans de comu­ni­cació i trenca la con­venció tem­po­ral (“ara tot el temps és nos­tre”, diu cal­mo­sa­ment JFK) en avançar la crisi dels míssils a Cuba i el tràgic desen­llaç d’un pre­si­dent que sem­blava l’espe­rança per als des­a­fa­vo­rits, del 1963. Per això, pos­si­ble­ment Pau Casals va jugar-se la seva inte­gri­tat moral per pro­pi­ciar aquest momen­tum polític. Pel que fa a la tra­jectòria del músic, després de fer un repàs pel seu exili a França i conèixer la seva jove porto-rique­nya Marta Casals, que conei­xe­ria com a alumna a Prada de Con­flent i que s’hi casa­ria el 1957, també es recorda la tra­jectòria del cos del músic que no arri­ba­ria a Cata­lu­nya fins al 1979 (un cop mort Franco), com­plint el tes­ta­ment del músic.

La bona idea del mun­tatge no troba la tensió que man­tin­gui un debat encès. En la funció als Lluïsos d’Horta del 2 de juny pas­sat, els dos actors estan massa cons­trets per les cites i dis­cur­sos dels dos per­so­nat­ges històrics. Es con­ver­tia en una mena de bio­pic útil per enten­dre quins rep­tes van tenir (per­so­nals i polítics) però no enfron­tava prou el prag­ma­tisme ame­ricà amb l’ide­a­lisme del català. En canvi, Mercè Pons, que es des­plega en tots els altres papers de l’auca, llu­eix molt millor la seva ver­sa­ti­li­tat.

El diàleg entre cava­llers es com­pleta amb frag­ments de com­po­si­ci­ons del músic i amb pro­jec­ci­ons rela­ti­ves a la història, tot i que rebo­ten més com una cor­tina sonora per omplir les el·lipsis tem­po­rals. Es merei­xe­ria més inten­si­tat emo­ci­o­nal. Sí que com­mou, final­ment, l’espe­rat Cant dels ocells, que ser­veix de coixí per a la dar­rera rèplica davant del tau­lell d’escacs, un ins­tant que es gua­nya l’aplau­di­ment final generós del públic.

El nazisme va voler legi­ti­mar-se a través del món de la cul­tura. L’ele­vada qua­li­fi­cació cul­tu­ral i artística fa més incom­pren­si­ble la política d’exter­mini nazi, que va uti­lit­zar la Guerra Civil com a camp de pro­ves per a la II Guerra Mun­dial. Pau Casals va rebre una invi­tació per actuar a Berlín durant el nazisme (que va poder evi­tar-la), men­tre que Char­lie Rivel sí que aca­ba­ria actu­ant davant del führer (com recorda el preciós mun­tatge Uuuuh, de Gerard Vázquez el 2005 al TNC dins del mala­gua­nyat cicle de suport a la dra­matúrgia T6).