Quina dona dels nostres temps?

Una dona (Juli­ane) des­co­breix casu­al­ment que el seu marit, en lloc de fer un viatge de nego­cis, es pas­seja amb una jove per París: l’indici d’una infi­de­li­tat. Podria ser un ele­ment clau d’una comèdia d’embo­lics a la manera roh­me­ri­ana si no fos que el film, diri­git per Jean-Paul Civey­rac i pro­ta­go­nit­zat per una Sop­hie Mar­ceau amb un ros­tre hieràtic que pretén reflec­tir la repressió emo­ci­o­nal del per­so­natge, intro­du­eix prèvia­ment els espec­ta­dors en una atmos­fera cri­mi­nal i dolo­rosa; ella és una comissària de poli­cia (tot i que sem­bla que mai tre­ba­lli en aquesta feina i que la seva ocu­pació sigui escriure novel·les d’intriga) que res­sent la tris­tesa i la impotència de no haver evi­tat la mort de la seva ger­mana en com­plir-se’n el cinquè ani­ver­sari: un acci­dent que podria haver-se produït com una forma de suïcidi d’una dona en un estat pròxim a la des­es­pe­ració.

Allò que va des­co­brint Juli­ane li revela que el marit (la trama argu­men­tal du a supo­sar que no se’l “mirava” gens) du una doble vida mar­cada per una infi­de­li­tat per­sis­tent (amb un epi­sodi que la toca de prop i pro­fun­da­ment) que el títol del film a l’Estat espa­nyol defi­neix com una “traïció”. El pit­jor és el títol ori­gi­nal, que pre­senta Une femme de notre temps. Una dona dels nos­tres temps que, a diferència del marit ardent que la defi­neix com un “cor pur” que pro­te­geix amb la men­tida, sem­bla no sen­tir desig i que desen­vo­lupa una acti­tud ven­ja­tiva con­tra la mas­cu­li­ni­tat que fa que mati un mal­trac­ta­dor? Aquest s’intro­du­eix amb calçador a través d’una sub­trama plena d’ambigüitats que pot fer créixer una mena d’indig­nació amb un film ple de paranys: què vol dir que és una dona dels nos­tres temps ?