Un gran clàssic tractat com cal

Ara fa mig segle, un jove i virtuós músic britànic va debu­tar amb una espècie de sim­fo­nia gra­vada gai­rebé al com­plet per ell mateix amb ins­tru­ments majo­ritària­ment pro­pis de l’uni­vers del rock. Eren temps en què tri­om­fava el rock pro­gres­siu i simfònic –el mateix any Pink Floyd va publi­car The dark side of the moon–, però tot i així el jove i ambiciós Mike Old­fi­eld va tri­gar força a tro­bar una dis­cogràfica que li publiqués el seu inclas­si­fi­ca­ble Tubu­lar bells, fins que un nou segell, Vir­gin Records, hi va apos­tar i les dues parts en van sor­tir molt bene­fi­ci­a­des. Aquí comença la lle­genda i neix un clàssic, perquè això és ja Tubu­lar bells: un clàssic que mereix ser inter­pre­tat com a tal al segle XXI, amb res­pecte i fide­li­tat a l’ori­gi­nal, com ho fa la for­mació cata­lana Opus One –de fet, un dels noms que Old­fi­eld va con­si­de­rar abans de triar el defi­ni­tiu Tubu­lar bells–, impul­sada i diri­gida per Xavier Alern (gui­tar­res elèctrica, clàssica i acústica, man­do­lina i baix elèctric) per com­me­mo­rar els 50 anys d’aquesta peça clau de la música, no se sap si cul­tura o popu­lar, del rock o de la de música con­tem­porània. Sobren eti­que­tes.

Després d’estre­nar-se en directe fa poques set­ma­nes al Palau de la Música Cata­lana, Opus One va arri­bar aquest diven­dres a l’Audi­tori de Girona, en aquest cas amb el can­tant britànic Barry Pal­mer –voca­lista fit­xat per Old­fi­eld a l’època del disc Dis­co­very (1984)– com a con­vi­dat estel·lar, paper que l’esco­cesa Mag­gie Reilly va assu­mir en la pre­sen­tació bar­ce­lo­nina, en tots dos casos per recrear en la segona part del con­cert alguns dels èxits que Old­fi­eld va asso­lir als anys vui­tanta, durant la seva etapa més pop, la que va de Five miles out (1982) a, espe­ci­al­ment, Cri­ses (1983) i Dis­co­very.

Els pri­mers 50 minuts i escaig, es va con­cen­trar en la inter­pre­tació exacta de Tubu­lar bells com una orques­tra de cam­bra, amb catorze músics en escena molt ben con­jun­tats en tots els sen­tits, també en la ves­ti­menta negra. El resul­tat és una mera­ve­lla que et fa ado­nar de dues coses no sem­pre evi­dents quan escol­tes el disc: de la com­ple­xi­tat ins­tru­men­tal de l’obra i del gran pes de les gui­tar­res, que són les grans pro­ta­go­nis­tes de l’obra –fins a qua­tre alhora–, molt més que les gai­rebé anecdòtiques cam­pa­nes tubu­lars. També és molt des­ta­ca­ble el paper de Xavi Lite com a Cave­man, el deli­rant mes­tre de cerimònies, que hi posa el punt de boge­ria.

Després d’una pausa, Opus One va rea­parèixer amb una imatge més infor­mal, però el mateix rigor, per inter­pre­tar les cançons del període 82-84, amb la gran veu d’Anna Luna en temes com ara To France, la cèlebre Moon­light sha­dow i Family man, alter­na­des amb les inter­ven­ci­ons d’un pletòric i molt agraït Barry Pal­mer, que en temes com ara Poi­son arrow, Crime of pas­sion, Dis­co­very i Tricks of the light –aquesta, can­tada en duet amb Luna–, va demos­trar que manté el mateix nivell vocal que quan les va gra­var fa 40 anys. Un parell d’ins­tru­men­tals, la balla­ble Guilty (1979) i Muse, extreta de Gui­tars (1999), l’últim cant de Mike Old­fi­eld a la gui­tarra, van tan­car la segona hora d’una nit molt com­pleta. Opus One també actuarà el 14 de juliol a Puig-reig i, de nou amb Barry Pal­mer, el dia 19 d’agost a Palma.