Els Carbonell de Ribes

Nas­cut fa 36 anys a Ribes de Fre­ser en un entorn fami­liar molt artístic que el va ani­mar sem­pre a estu­diar música i a con­ver­tir-la en el seu ofici, Sergi Car­bo­nell té ja un llarg his­to­rial, que inclou haver estat mem­bre fun­da­dor i teclista de Txa­rango, grup amb el qual va fer milers de quilòmetres i va asso­lir grans èxits durant més d’una dècada. Ara, en Sergi està en una altra fase vital i musi­cal: a prin­cipi d’aquest any va publi­car el seu cinquè disc en soli­tari, Refugi (Halley Records), que ell con­si­dera el pri­mer, perquè els ante­ri­ors eren obres ins­tru­men­tals en què el piano era el gran pro­ta­go­nista, i amb aquest Refugi s’estrena com a can­tant de les seves pròpies com­po­si­ci­ons, amb un regis­tre més inti­mista que el de Txa­rango i poc piano. “És una altra fines­tra que he obert dins la música, jugant com sem­pre amb eines que em ser­vei­xin per expres­sar-me”, explica Sergi Car­bo­nell, que avui pre­sen­tarà Refugi al ter­cer cicle de con­certs Nits de Tra­mun­tana , a Can Marly de Llançà, a les 22 h, i demà diu­menge actuarà en la festa major del seu poble, Ribes de Fre­ser, amb un con­cert al Tea­tre Muni­ci­pal (18 h). L’espai triat és molt adi­ent perquè Car­bo­nell remarca que ha pre­pa­rat “un directe molt bonic i poètic, amb poca llum i un punt tea­tral, i per això fun­ci­ona millor en tea­tres”. A més, intenta que a tots els con­certs “hi pas­sin coses” i que “no sigui sem­pre el mateix”, i ho fa con­vi­dant amics músics a l’esce­nari o també el seu pare perquè reciti al seu cos­tat, com pas­sarà demà a Ribes. De fet, pare i fill van crear junts un petit espec­ta­cle de música i poe­sia, amb el nom artístic més apro­piat: Els Car­bo­nell.

Sem­pre que pot, com en els con­certs d’aquest cap de set­mana, Sergi Car­bo­nell actua amb el quar­tet que com­ple­ten Joan Palà, bate­ria, que va ser per­cus­si­o­nista de Txa­rango; Tomàs Pujol, baix, i Sebastià Gris, gui­tarra. En Sergi canta i toca la gui­tarra i algun sin­te­tit­za­dor. “Sem­pre he com­post amb la gui­tarra”, explica, i subrat­lla que la seva nova etapa com a can­tau­tor s’ha anat defi­nint “de forma força natu­ral, amb poca pre­me­di­tació”. Tot va començar amb les Live Ses­si­ons, gra­va­ci­ons en directe de ver­si­ons i temes pro­pis, amb músics amics –Sara Ter­raza, Gui­llem Roma, Alfred García, etc.– i “amb l’única volun­tat de fer música”, que ha difós a través de vídeos a You­Tube i altres xar­xes soci­als. Algu­nes de les cançons d’aques­tes Live Ses­si­ons també s’han afe­git a les de Refugi en els direc­tes.

Par­lant de Refugi, sem­bla un títol en la mateixa línia que els d’altres dis­cos recents de músics cata­lans, com ara Casa Linda, de Cala Vento; Homas, de Stay Homas, i Lar, de Judit Ned­der­mann. Són dis­cos post­pandèmics que sem­blen rei­vin­di­car l’espai pri­vat i per­so­nal davant les múlti­ples inclemències del món exte­rior. “En el meu cas, és més aviat un refugi metafòric que no pas físic, com una abraçada”, diu Car­bo­nell , que ara viu a Olot i afirma que mai no s’ha sen­tit molt arre­lat enlloc. “Ara tenia ganes de fer una cosa molt petita”, diu també el músic, després d’haver vis­cut els grans mun­tat­ges escènics del seu grup ante­rior. No sem­bla que els trobi a fal­tar.