Una gran nit màgica d’agost

El més màgic de la Nit d’Il·lusió de Santa Cris­tina d’Aro, l’únic fes­ti­val inter­na­ci­o­nal de màgia de l’estiu a la Costa Brava, és pro­ba­ble­ment la tena­ci­tat i la força ines­go­ta­ble d’en Xevi, el seu pro­mo­tor, direc­tor, pre­sen­ta­dor i mol­tes coses més. A punt de com­plir els 80 anys, el diu­menge 19 d’agost –és de la quinta de Mick Jag­ger, Robert de Niro i Julio Igle­sias–, l’il·lusi­o­nista Xevi ha pre­sen­tat 92 gales de màgia i n’ha orga­nit­zat unes 80, 34 de les quals a Santa Cris­tina, on va néixer i on té obert al públic el Gran Museu de la Màgia. D’aques­tes 34 gales, 24 han por­tat el nom de Nit d’Il·lusió. Totes aques­tes xifres les va expli­car ell mateix, dis­sabte a la nit a l’Espai Ridaura, per pre­sen­tar la 24a Nit d’Il·lusió, un fes­ti­val amb artis­tes d’alt nivell repre­sen­tants de diver­sos països i dis­ci­pli­nes màgiques, que no té un gran suport ins­ti­tu­ci­o­nal –té el suport de l’Ajun­ta­ment de Santa Cris­tina– i se sosté bàsica­ment per en Xevi, la seva àmplia xarxa de com­pli­ci­tats amb mags de tot Europa i la fide­li­tat d’un públic que cada any omple l’audi­tori cris­ti­nenc en una nit màgica d’agost, beneïda per les Llàgri­mes de Sant Llo­renç.

Van ser més de dues hores d’espec­ta­cle, amb una desena de números i un ritme tre­pi­dant. Com sem­pre, Xevi va cobrir els can­vis a l’esce­nari entre número i número amb la seva pròpia màgia, plena d’humor àcid i des­a­com­ple­xat: “Als artis­tes el que ens agrada més són els aplau­di­ments del públic. Per això estem tan secs; molts aplau­di­ments i poc jalar”, va dir. Al llarg de la nit, en Xevi va recu­pe­rar un parell dels seus trucs històrics que feia dècades que no repre­sen­tava, com el de la llet amb què omple una pape­rina de diari –d’aquest diari en con­cret, ho va remar­car– i es trans­forma en con­feti. Un gran mes­tre de l’esce­nari.

Tots els artis­tes de la 24a Nit d’Il·lusió van excel·lir en les seves res­pec­ti­ves espe­ci­a­li­tats: va començar Rivers­son, amb un número poètic i sub­til, ambi­en­tat en un came­rino on tot res­pira màgia i desig de canvi; tot seguit va arri­bar l’humor màgic, boig i musi­cal del belga Ra-fou, i la jove Laia va fer levi­tar una bola sobre un moca­dor men­tre al dar­rere ella can­vi­ava de màsca­res acce­le­ra­da­ment i sense mans. La gran pare­lla que for­men Elas­tic i Françoise Roc­hais va bri­llar tant en duet com per sepa­rat, ell amb un gran número de faquir men­ja­glo­bus i ella com a àgil mala­ba­rista de para-sols i altres objec­tes, llançats enlaire al ritme in cres­cendo del Proud Mary de Tina Tur­ner. També van ser molt potents els dos números de grans il·lusi­ons del duet Dala Illu­si­ons, en què ell s’alli­be­rava ràpida­ment de les cor­ret­ges que el tenien lli­gat a una espècie de cadira elèctrica i després era tra­ves­sat apa­rent­ment, dins d’una caixa de cartró, per les esta­ques que hi cla­vava la seva com­pa­nya. Al final tot que­dava en un gran número de màgia clàssica, a càrrec de Gerald Le Gui­lloux, que treia del no-res coloms i altres oce­llets, amb gàbia o sense, i fins i tot un parell de gos­sets. Va ser una clo­enda ideal per a una nit màgica real­ment excep­ci­o­nal.