“Hem d’anar cap a la vida!”

Maria Girona (Bar­ce­lona, 1923-2015) i Fina Mira­lles (Saba­dell, 1950) es van conèixer en els ambi­ents artístics bar­ce­lo­nins, van tenir una bona relació i fins i tot es van inter­can­viar obres. Però ni l’una ni l’altra s’hau­rien pen­sat mai que una ins­ti­tució, la Fun­dació Vila Casas, els aca­ba­ria orga­nit­zant expo­si­ci­ons simultànies que, tot i estar sepa­ra­des, és ine­vi­ta­ble que dia­lo­guin. Què poden tenir en comú aques­tes dues dones de gene­ra­ci­ons, interes­sos, caràcter i estètica tan dife­rents? Prou que ho sabem: que crear en femení sem­pre, encara ara, ha topat amb una bar­rera d’incom­pren­si­ons i menys­te­ni­ments que han aixe­cat els majo­ritària­ment pres­crip­tors de l’art mas­cu­lins. Però tant Girona com Mira­lles també han com­par­tit una cosa més llu­mi­nosa: que van deci­dir anar per lliure, pas­sar de modes i fer el que cre­ien que havien de fer al marge dels postu­reigs del món de l’art.

El cas de Mira­lles, una presència res­plen­dent avui a la roda de premsa dels bar­ce­lo­nins Espais Volart, és para­do­xal. Encim­be­llada per les seves pri­me­ren­ques pràcti­ques con­cep­tu­als dels anys setanta, a les quals el Macba ha dedi­cat una expo­sició recent, el seu tre­ball pictòric poste­rior, des­ple­gat als vui­tanta i noranta, ha res­tat pràcti­ca­ment tot ocult. Par­lem, compte, de cen­te­nars de peces sobre paper o tela que la mateixa artista va donar el 1999 al Museu d’Art de Saba­dell. Un lle­gat museïtzat, per tant ben con­ser­vat, però invi­si­ble (amb escas­ses excep­ci­ons) que ara les comissàries Maria Lluïsa Faxe­das i Maia Creus han desen­ter­rat, estu­diat i dotat de forma expo­si­tiva (Des de més enllà del temps, fins al 14 de gener) sense la para­fernàlia d’aquells experts que es cre­uen més savis que els matei­xos cre­a­dors. Han dei­xat que les obres s’impo­sin per si soles en com­pa­nyia d’alguns escrits de Mira­lles que les evo­quen o les invo­quen: “La natu­ra­lesa és la meva força, la més íntima i pro­funda. L’emoció de la per­ti­nença a l’arrel comuna de totes les coses.”

La lla­vor (un terme que a Mira­lles la fas­cina) d’aquest impres­si­o­nant con­junt de pin­tu­res va ser un viatge, “iniciàtic” en diu Faxe­das, que l’artista va fer el 1986 i durant sis mesos a l’Amèrica del Sud, on va entrar en con­tacte amb cul­tu­res indígenes de sabers ances­trals no con­ta­mi­nats per la civi­lit­zació Occi­den­tal. Va mar­xar de Cata­lu­nya “malalta”, cor­cada per les pres­si­ons soci­als, i en va tor­nar “humana”. Lliure. “Vaig mar­xar que era una pedra i vaig tor­nar que era una papa­llona.” Lliure. Va renun­ciar per sem­pre més “a la cul­tura bur­gesa” i es va aliar amb la pobresa mate­rial, l’aïlla­ment i el silenci per pro­duir un art “que és a dins”. “El món és inte­rior. Tot és a dins, com les lla­vors”, exclama, i avisa en un clam: “Hem d’anar cap a la vida!” 

“Les seves pin­tu­res estan tra­ves­sa­des per l’ener­gia de la vida”, sosté Creus. Al llarg d’aquells anys vui­tanta i noranta va crear moltíssim seguint un iti­ne­rari vol­gu­da­ment nòmada que la va dur a París, Nor­man­dia, Bar­ce­lona, Agra­munt i Cadaqués, i en què sor­gi­ren els traços sub­tils de tot allò que l’havia fusi­o­nat amb la natura: l’aigua, l’aire, la terra, els arbres, les flors, éssers espi­ri­tu­als que se li van aparèixer tot d’una i... les lla­vors. “Va fer algu­nes expo­si­ci­ons a París però mai en espais comer­ci­als. No va voler mer­ca­de­jar amb el seu art”, explica Faxe­das. Abans d’entrar al nou mil·lenni, Mira­lles va posar fi a la seva tra­jectòria amb una dar­rera sèrie de nom Memo­rial, far­cida de sim­bo­lis­mes. Des de lla­vors i fins fa pocs anys, va desen­vo­lu­par acci­ons en col·labo­ració amb gent esti­mada, però mai més cap obra física.

L’expo­sició de Maria Girona (Con­tem­porània de si mateixa, fins al 14 de gener), una visió inte­gral de tota la seva car­rera, també trenca en certa manera la imatge este­re­o­ti­pada que habi­tu­al­ment s’ha tin­gut d’ella. “Ingènua, sí; inno­cent, no”, pre­cisa el co-comis­sari Àlex Susanna, que va moure cel i terra perquè la retros­pec­tiva es fes quan ella era viva. La indi­ferència de les ins­ti­tu­ci­ons va ser molt gran, lamenta. La Vila Casas, que Susanna ha diri­git fins fa uns mesos i ara comanda Ber­nat Puig­do­llers, l’ha pro­gra­mat en l’any del cen­te­nari del seu nai­xe­ment, coin­ci­dent amb el del seu marit, el també artista i poeta Albert Ràfols-Casa­mada, molt més cone­gut i reco­ne­gut, però un cop mort, el 2009, tam­poc no massa: ni ell ni ella van entrar en les com­me­mo­ra­ci­ons ofi­ci­als de la Gene­ra­li­tat d’aquest 2023.

“Girona, tímida, par­lava poc de la seva pin­tura. Era molt intuïtiva i sen­si­ble”, anota la també co-comissària Vic­to­ria Com­balía. Ella i Susanna han des­co­bert un bon gra­pat d’obres inèdites i, sense obviar l’evi­dent har­mo­nia que domina les teles de Girona (“No hi ha mai con­flicte, és un món ideal”, deta­lla l’experta), han posat la lupa sobre gests ago­sa­rats que han pas­sat des­a­per­ce­buts quan se l’ha posat dins del sac de la pin­tura naïf d’herència nou­cen­tista. I és en algu­nes pin­ze­lla­des vio­len­tes, en fons abs­trac­tes, en l’ús d’esprai a la manera dels gra­fits o en les ins­tal·laci­ons que va fer a l’escola Eina on alguns poden tenir un curt­cir­cuit men­tal.