Fira Mediterrània agafa embranzida

La recepta de Fira Medi­terrània és de les que es repen­sen la tra­dició i la història (també la con­tem­porània del procés de l’1-O, en una reve­la­dora mirada a Auto­odi) per por­tar-les a l’actu­a­li­tat. Sigui amb música electrònica, sigui apro­fi­tant ves­tu­ari i lle­gen­des per denun­ciar els pre­ju­di­cis soci­als sobre gènere (des de Rodrigo Cue­vas fins a Àfrica Llo­rens a Fora­dada apro­fi­tant una lle­genda de Mont­ser­rat). Fira Medi­terrània és un espai per car­re­gar-se les piles i tor­nar a com­ba­tre una mar­gi­nació a les car­te­lle­res, sovint per uns pre­ju­di­cis que ja fa anys que han cadu­cat, majo­ritària­ment en música. Dis­sabte, per exem­ple, es pre­sen­tava ofi­ci­al­ment la Fede­ració de Música i Dan­sai­res Tra­di­ci­o­nal de Cata­lu­nya (FeMu­Da­TraCa) i es con­vo­cava la cin­quena edició del premi Delfí Colomé. Dis­sabte Quim Bigas i l’Esbart Roca­sagna pre­sen­ta­ven a Man­resa ERA, l’obra gua­nya­dora del Delfí Colomé. Aquest guardó (que va que­dar uns anys enca­llat per poten­ciar millor el seu àmbit) està impul­sat per l’Ésdansa i Cul­tura i ja s’hi han adhe­rit el Dansàneu, Figue­res es Mou, Dansa Metro­po­li­tana, Fura Medi­terrània, el Con­sorci del Mer­cat de les Flors i la família Colomé. El mun­tatge pre­miat compta amb 26.000 euros per a la pro­ducció, tota una empenta per bus­car pro­jec­tes tren­ca­dors que res­si­tuen esbarts i dansa tra­di­ci­o­nal al cen­tre de la dansa con­tem­porània. La FeMu­Da­TraCa és el resul­tat d’un llarg debat sobre enti­tats (de molt diversa enti­tat jurídica, des de grup d’amics a asso­ci­a­ci­ons o enti­tats for­mals com el Tra­di­cionàrius) que han tro­bat un deno­mi­na­dor comú per poder fer inter­lo­cució amb les admi­nis­tra­ci­ons i pac­tar, per exem­ple, qui­nes són les con­di­ci­ons que s’han d’apor­tar als ajun­ta­ments per tenir el permís per fer una ballada en un espai públic. L’enti­tat tot just dis­posa de NIF i l’han impul­sat unes 40 enti­tats, que són un pes con­si­de­ra­ble dins del sec­tor. Les xifres de la fira són enco­rat­ja­do­res perquè ha acon­se­guit el 84% d’ocu­pació dels espec­ta­cles de paga­ment i ha con­gre­gat fins a 1.159 pro­fes­si­o­nals (923 de Cata­lu­nya però també un cen­te­nar d’inter­na­ci­o­nals i 137 de l’Estat espa­nyol). De les 84 actu­a­ci­ons, 28 cor­res­po­nen a l’Obra­dor d’Arrel (amb el qual es pro­mou un mun­tatge perquè tin­gui més actu­a­ci­ons en una xarxa que es va ampli­ant).

Fins a 35 actu­a­ci­ons han estat estrena abso­luta. Un exem­ple és el tre­ball de Fora­dada. La lle­genda parla que és un forat a les mun­ta­nyes de Mont­ser­rat que va fer el dia­ble per tor­nar a l’infern. Però també hi ha la tra­dició que postula que qui passi pel forat amb una galleda d’aigua sense ves­sar-ne ni una gota can­viarà de sexe: si és home es tor­narà dona i si és dona es tor­narà home. Àfrica Llo­rens ha triat aquest conte per abor­dar el canvi de gènere al segle XXI. Sense quasi arti­cu­lar paraula, es trans­ves­teix de noia (que li agrada seduir) a noi (amb un canvi cor­po­ral reve­la­dor). En rea­li­tat, el millor lloc on es troba és sota el cis­tell de vímet. Pot­ser per això, al final, en comp­tes de bara­llar-se en mons hos­tils, opta per aco­llir el públic sota un cau fet de vímet on tot­hom pot saber com se sent sense pre­ju­di­cis. El circ de Llo­rens és, ara, per­formàtic, dramàtic. És tot hones­te­dat, però encara li falta rodar per tro­bar els plecs del per­so­natge que no la facin ser tan vul­ne­ra­ble. També ha estat estrena Far­gar de la com­pa­nyia cata­lano-balear Berta Baliu. Guar­nits com cas­te­llers (el ballarí Pere Seda denun­ci­ava a Auto­odi el seu odi per la supe­ri­o­ri­tat dels cas­te­llers, sigui dit de pas­sada) con­ver­tei­xen la seva dansa ver­ti­cal en una insòlita cons­trucció de tor­res, amb acot­xa­dor i enxa­neta. La com­pa­nyia cata­lano-anda­lusa Lama­jara (molt cele­brada a Cata­lu­nya pel seu tre­ball ante­rior, Labranza) també va fer l’estrena de Ver­bena a Cata­lu­nya, una dansa orgànica que cele­bra la diver­si­tat i que con­vida a com­par­tir-lo en un enve­lat impro­vi­sat final.

A la plaça Major va domi­nar l’esce­nari d’Olea, de Visi­tants Tea­tre. Una esce­no­gra­fia i core­o­gra­fia amb música en directe de foc i llum que atra­pava el públic que s’amun­te­gava envol­tant-lo. Fira Medi­terrània és un hub en la cul­tura d’arrel, que pro­jecta gràcies a un pla d’impuls propi.