La inventora de la sopa de menta

Apòcrifa es refe­reix a una cosa fin­gida, que no és reco­ne­guda pels lli­bres canònics. La lle­genda de la major­dona entra­ria en aquesta cate­go­ria. Com asse­nyala Car­les Vivó, l’artífex i divul­ga­dor de la lle­genda que atri­bu­eix a la ima­gi­nació de Josep Tarrés, “comp­tat i deba­tut, totes les lle­gen­des, per anti­gues que siguin, han començat en un moment deter­mi­nat perquè algú les ha inven­ta­des. Pot­ser aques­tes dues lle­gen­des (hi afe­geix la Coco­llona) apòcri­fes arri­bin, amb el temps, a esde­ve­nir veri­ta­bles lle­gen­des giro­ni­nes, com la de la bruixa de la cate­dral o el falcó del Cap d’Esto­pes.

Anem al gra. La major­doma era una tia-àvia de santa Afra, que va acom­pa­nyar el sant bisbe quan va venir a resi­dir a Girona. Es trac­tava d’una dona que, encara que tenia més de cent anys, tenia un aspecte ufanós, amb una pell tan ten­dra que sem­blava de flor de mató.

Era immen­sa­ment grassa, osten­to­sa­ment pre­su­mida, i una xafar­dera impe­ni­tent, amb dots de reme­iera i de cui­nera, i domi­nava les ciències dels astres i de les plan­tes. D’aquí que con­servés l’aspecte ufanós. El seu pas pels car­rers de Girona era tot un espec­ta­cle, ja que solia anar guar­nida amb ves­tits llam­pants, amb esque­lle­rincs cosits a la vora de la fal­di­lla per fer-se notar, amb el cap cobert per tocats immen­sos i que es feia acom­pa­nyar per cri­ats que la pre­ce­dien amb encen­ser i amb una cadira espe­cial per des­can­sar al bell mig del car­rer quan ja no tirava més.

Els seus dots de cui­nera li havien fet inven­tar men­jars tan sabo­ro­sos com l’oca amb peres, les pomes far­ci­des i la boti­farra de sang. I les seves habi­li­tats més o menys màgiques li van per­me­tre que, una vegada que es va enfa­dar molt, fes que totes les esglésies de Girona que­des­sin ple­nes de tera­nyi­nes, amb unes ara­nyes immen­ses i de tots colors.

Però un dia, per culpa d’una irre­ve­rent xafar­de­ria sobre sant Narcís, aquest li va reti­rar tots els poders. La major­doma es va con­ver­tir en la riota de la ciu­tat i anava esma­per­duda pels car­rers men­tre la gent, al seu pas, li tirava al damunt els sobrants de plats i olles. Pas­sar de l’èxit a la desgràcia en aquest país sem­pre ha estat fàcil.

Fins que un bon dia, la major­doma va tenir una visió i va pre­veure la tràgica mort de sant Narcís i sant Feliu, vícti­mes del mar­tiri per la seva fe. Quan els seus tris­tos pres­sen­ti­ments es van fer rea­li­tat, la major­doma va prac­ti­car la humi­li­tat i la penitència i es va dedi­car, sobre­tot, a tenir cura dels malalts i aju­dar els des­val­guts. En tro­bar-se prop de la seva mort, com a últim gest d’amor, va fer encen­dre un foc davant de la porta de la cate­dral, i allà mateix va inven­tar per als pobres i els malalts la sopa de menta. En morir, els giro­nins que es van pre­o­cu­par de l’enter­ra­ment van obser­var amb sor­presa que el seu immens cos no pesava més que el d’un par­da­let...»

PASSA A LA PLANA SEGÜENT 4