“L’obra de Gaudí surt de la Barcelona violenta”

Gaudí no va tenir mai un des­patx. Sí que va tenir, quan era jove, una tar­geta de visita, però molt poc temps. Quan rep l’encàrrec de la Sagrada Família, ins­tal·la el seu taller al tem­ple i, per tant, tota la seva obra fora de la Sagrada Família està con­ta­mi­nada de la Sagrada Família, i a l’inrevés. És un lloc únic en què l’obra es pro­du­eix intel·lec­tu­al­ment, això és evi­dent, però també i sobre­tot es pro­du­eix mate­ri­al­ment.

Des de la visió capi­ta­lista de la divisió del tre­ball artístic, a l’arqui­tecte li cor­res­pon inven­tar els pro­jec­tes que després rea­lit­zen altres. En canvi, el taller de Gaudí és un espai que s’assem­bla més a un taller d’un artesà i molt més encara a un obra­dor d’un escul­tor, amb tota la imat­ge­ria de lloc del desor­dre, del soroll, de la matèria, de la matèria des­bor­dada fins i tot. Encara que hi hagi plànols enrot­llats, el més impor­tant és el que surt dels gui­xos, dels mate­ri­als mol­tes vega­des ines­pe­rats que ell uti­litza, els fil­fer­ros, els tros­sos de vidre… en un procés que mai con­clou. De fet, no acaba cap de les seves obres.

Els seus mobles no són pròpia­ment dis­seny en el sen­tit més tra­di­ci­o­nal. Estan fets amb uns pro­ce­di­ments en els quals mol­tes vega­des l’ope­ració prèvia no ha sigut un dibuix, sinó una massa de matèria que ell tre­ba­lla amb les mans.

És un con­cepte que Lévi-Strauss defi­neix molt bé. El bri­co­leur és un tipus de pen­sa­ment dife­rent, no hi ha res de menor en el que fa. Men­tre l’arqui­tecte, l’engi­nyer i el dis­se­nya­dor fan el pro­jecte i després bus­quen els ele­ments per rea­lit­zar-lo, el bri­co­leur té els ele­ments i fa l’obra. És un procés invers. Té molt a veure amb una idea de con­ti­nuar la cre­ació de Déu des del punt de vista d’un home religiós com era Gaudí. Gaudí està con­vençut que és un alter deus.

Jo crec que sí que se’n sen­tia. Però el tòpic de l’“arqui­tecte de Déu”, és a dir, el que entén que Gaudí ha estat esco­llit per Déu per cons­truir el tem­ple on s’han de tro­bar els bar­ce­lo­nins redi­mint els pecats de la ciu­tat vio­lenta en què viuen, un mite que crea Joan Mara­gall en els seus arti­cles, és una cosa. I l’altra, el con­cepte de l’alter deus, el de l’artista que té el poder de trans­for­mar la matèria, que ve des dels grecs. Al Renai­xe­ment, Miquel Àngel també devia estar con­vençut de ser-ho. Però, vaja, les dues coses, sant i geni, al final encai­xen bas­tant en la cons­trucció de la figura de Gaudí. Gaudí no és un per­so­natge humil, no. Només cal veure la dimensió, en tots els sen­tits, de la seva obra, però també les anècdo­tes que ens el pre­sen­ten menys­te­nint el món que té al vol­tant, o sen­tint-se dife­rent del món que té al vol­tant.

No sé si tant… però sí que ho era, sí. Hi ha una pila d’anècdo­tes d’ell exhi­bint-se en situ­a­ci­ons con­flic­ti­ves. Gaudí és pre­sen­tat com un excèntric des del pri­mer fins a l’últim dia. Té el caràcter que es cor­res­pon amb la idea de l’artista bohemi, del que no encaixa en les regles que esta­bleix la soci­e­tat, tam­poc en les regles del seu ofici. Sent ell un home que cons­tru­eix grans obres per a cli­ents de la més alta bur­ge­sia de la ciu­tat i a més amb una presència pública molt forta. És real­ment un per­so­natge de la seva època.

En vida seva, està clar. El Gaudí que està fora del món i que és capaç d’abso­lu­ta­ment qual­se­vol cosa és el per­so­natge que el mateix Gaudí cons­tru­eix. No dona entre­vis­tes, però té un munt de segui­dors, de col·labo­ra­dors, d’apòstols, que par­len i escri­uen per ell. Però tot això no és veri­tat, ni en Gaudí ni en ningú. En la soci­e­tat bar­ce­lo­nina del canvi de segle, amb mol­tes inse­gu­re­tats, con­tra­dic­ci­ons i violència, un indi­vidu així ser­veix per fugir de mol­tes de les coses que són la veri­tat a través de la fan­ta­sia d’aquesta espècie d’ultra­cre­a­dor.

La història de la història del movi­ment modern ha hagut de fer un esforç per nete­jar-lo d’una cosa que no era còmoda ni accep­ta­ble des del punt de vista de la seva ide­o­lo­gia. És veri­tat que hi ha arqui­tec­tes nazis, o fei­xis­tes, que encai­xen en el movi­ment modern, se’ls renta una mica per aquí i per allà i entren en tota aquesta con­tinuïtat supo­sa­da­ment pro­gres­sista. Gaudí és un home con­ser­va­dor, ultra­catòlic, amb unes idees fins i tot ultra­mun­ta­nes. Al lli­bre que van escriure Josep Lluís Sert i James John­son Swe­e­ney, publi­cat el 1960, diuen clara­ment que l’escul­tura de la Sagrada Família no val res, que és acadèmica i que no té cap sen­tit, però, en canvi, que les xeme­ne­ies, els fer­ros… es poden com­pa­rar amb Miró, Cal­der, Arp o amb qui sigui. És a dir, l’obra de Gaudí es frac­ci­ona, es des­mem­bra, es foto­gra­fia a tros­sos, i amb això es cons­tru­eix un Gaudí ade­quat per a la visió de l’avant­guarda. I evi­dent­ment això es fa en con­tra de la com­prensió de Gaudí en la seva com­ple­xi­tat, que és la d’un per­so­natge amb unes con­tra­dic­ci­ons que ell assu­meix. Gaudí és un cas excep­ci­o­nal i, com deia Joan Mara­gall, mons­truós en aquest sen­tit. La seva obra és molt pode­rosa i tras­passa qual­se­vol tipus de loca­lisme, però, compte, ell és un arqui­tecte de Bar­ce­lona, fa tota la seva obra a Bar­ce­lona, excepte unes obres de joven­tut. Ell està lli­gat a una soci­e­tat que el neces­sita.

Hi ha una visió del que és la història de l’art modern que fa que ningú s’ima­gini que la Pedrera s’està cons­truint al mateix temps que Picasso està pin­tant Les senyo­re­tes d’Avinyó. Com si fos­sin dos mons com­ple­ta­ment dife­rents. Dit això, a Gaudí, Picasso no li devia interes­sar gens ni mica. Però no hi ha cap menció. Al revés, sí. Quan Picasso viatja per pri­mer cop a París, el 1900, envien ell i Car­les Case­ge­mas una carta a Bar­ce­lona al seu amic Jacint Reventós (la cal·ligra­fia és de Casa­ge­mas però la carta, amb dibui­xos de Picasso, és de tots dos) que diu: “Digue-li a Opisso que per la sal­vació de la seva ànima deixi de tre­ba­llar a la Sagrada Família.” Molt irònic, però em sem­bla que està claríssima la con­si­de­ració que Picasso tenia per la Sagrada Família.

Ja... Opisso i Picasso es bellu­ga­ven en un món con­tem­po­rani a Gaudí, però opo­sat. Picasso en la seva joven­tut bar­ce­lo­nina té els seus con­tac­tes anar­quis­tes. Just el con­trari del que repre­senta Gaudí. Des de la nos­tra posició, en aquesta Bar­ce­lona d’ara, amb Gaudí con­ver­tit en un bibe­lot turístic i amb la història esbor­rada, és molt difícil ima­gi­nar que Gaudí era, per a algú que tenia una mínima consciència d’esquer­res revo­lu­cionària, el ros­tre del poder, l’arqui­tecte dels rics i de l’Església.

Total­ment. En la mito­lo­gia de la bur­ge­sia i de l’Església, la Sagrada Família és la cate­dral dels pobres, i ja només en aquesta expressió hi ha una con­dició de cari­tat i de pater­na­lisme tre­mends en un moment en què a Bar­ce­lona hi ha un pro­le­ta­riat que comença a estar ben orga­nit­zat i que és capaç de con­vo­car vagues gene­rals, ter­ro­risme anar­quista a part. Les cari­ca­tu­res de la premsa satírica demos­tren bas­tant bé què era el que pen­sa­ven d’ell.

Aquest con­cepte al seu temps no exis­tia, però alerta, les obres de Gaudí, en par­ti­cu­lar el Park Güell i sobre­tot la Sagrada Família, però també la casa Cal­vet, la casa Batlló, la Pedrera… són la imatge de la immensa majo­ria de les tar­ge­tes postals que es fan a Bar­ce­lona men­tre ell és viu. A les pri­me­res dècades del segle XX, Gaudí ja és clau en la pro­moció turística de la ciu­tat. La seva obra ja era allò que els que venien a Bar­ce­lona havien de veure. No la cate­dral o el palau de no se què: Gaudí i el barri Xino. Quan Bar­ce­lona és visi­tada per gent impor­tant, sem­pre la por­ten a veure l’obra de Gaudí. Mira, una altra con­nexió amb Picasso: André Bre­ton, quan ve el 1922 a fer la con­ferència de l’expo­sició de Pica­bia, a les gale­ries Dal­mau, fa tota una expli­cació, que després publica, de la impressió que li ha fet la Sagrada Família; l’única cosa que no li agrada, diu, és que sigui una església. El van escol­tar, a l’Ate­neu Bar­ce­lonès, els pro­gres bar­ce­lo­nins de l’època, i molts devien pen­sar: “Què fa Bre­ton par­lant d’aquesta por­que­ria que tenim aquí?” Ho pen­sa­ven i molts ho van escriure. Com altres pari­sencs com Chris­tian Zer­vos: “Gaudí és l’arqui­tecte que ha des­hon­rat la ciu­tat de Bar­ce­lona.” Gaudí és un per­so­natge de con­fron­tació cons­tant entre aquesta gent.

Després de la con­ferència, Bre­ton va enviar una postal de la Sagrada Família a Picasso en què li deia: “Vostè coneix aquesta mera­ve­lla?” Home, és clar que la conei­xia, però ni tan sols n’hi devia haver par­lat. Hi insis­teixo: Gaudí estava al cen­tre d’atenció. Això pas­sava el 1922, no s’havia mort encara. I des del 1928 Dalí ja parla de Gaudí, i això és sig­ni­fi­ca­tiu perquè pren d’exem­ple una cosa que fas­ti­gue­jarà els nou­cen­tis­tes: allò que a vosal­tres no us agrada és el que a mi m’agrada.

D’entrada, hi ha una exal­tació de l’obra de Jujol que pot­ser s’hau­ria de rela­ti­vit­zar una mica. Ara resul­tarà que Gaudí no ho va fer, sinó Jujol. Aviam, quan Jujol va començar a tre­ba­llar amb Gaudí, Gaudí ja era un arqui­tecte que ho havia fet tot amb els fer­ros, amb el tren­cadís, havia reci­clat, havia sigut bri­co­leur abans que ningú. Això, per una banda. Per l’altra, en aquesta rei­vin­di­cació de Jujol, que em sem­bla molt bé que es faci però dins dels límits de la rea­li­tat, la dis­cussió de si això és seu o de Gaudí és pura­ment acadèmica. No ser­veix per a res per enten­dre el que és l’obra de Gaudí i el que sig­ni­fica Jujol dins l’obra de Gaudí. Tot forma part d’una obra, no són dues obres dife­rents. “Ara, Jujol, vostè s’encar­re­garà d’aquesta part.” No, Gaudí no li diu això. Són dues per­so­nes, però en el moment en què Jujol llança pin­tura al cadi­ram de la cate­dral de Palma i al seu cos­tat Gaudí li diu “molt bé”, en són una.

Gaudí forma part d’un engra­natge gegant, el negoci de Bar­ce­lona que és el turisme. No hi ha un altre exem­ple enlloc d’una iden­ti­fi­cació tan gran, d’una dependència, al cap i a la fi, tan gran, d’una ciu­tat amb un arqui­tecte. Men­tre no es canviï el model de la ciu­tat, i temo que ara pre­ci­sa­ment estem tor­nant a una impos­si­bi­li­tat total perquè canviï, Gaudí con­ti­nuarà sent un pro­ducte hiper­ex­plo­tat. I si ha de ser un pro­ducte de venda mas­siva, que sigui fàcil de ven­dre per a uns con­su­mi­dors –no par­lem de públic, perquè és una altra cosa–, s’ha de sim­pli­fi­car. I així és com es redu­eix a qua­tre tòpics que no res­po­nen gens, en abso­lut, ni a Gaudí ni al que és Bar­ce­lona.

Així és. Bar­ce­lona es pro­jecta com una ciu­tat ama­ble i tran­quil·la, que ni ho ha sigut ni ho és ara. S’ha fet un gran esforç per fer-la una ciu­tat ven­di­ble i s’ha nete­jat molta cosa no ven­di­ble d’aquesta ciu­tat. Però és que és la nos­tra història! L’obra de Gaudí surt de la Bar­ce­lona vio­lenta d’aque­lla època.