Claustrofòbia illenca

Miquel Àngel Raió (habi­tual espe­ci­a­lista en vide­o­pro­jec­ci­ons en els espec­ta­cles) va gua­nyar el premi Mallorca de tex­tos tea­trals 2020 amb aquest títol, que ara fa estada qua­tre dies al TNC. Fa bé Carme Por­ta­celi d’aco­llir pro­duc­ci­ons d’obres que que­da­rien mor­tes massa d’hora al País Valencià i a les Illes Bale­ars (i més amb el pano­rama d’una cul­tura nega­ci­o­nista de la dreta espa­nyola, que ha recu­pe­rat tots dos governs). A l’iso­la­ment físic i polític, s’hi suma un títol sobre el con­fi­na­ment i la sole­dat de les vícti­mes, una claus­trofòbia duta a l’extrem.

En rea­li­tat, l’escena supera la paraula per la seva cru­el­tat. Altres for­mes mou el punt de vista: tot i que la peça abordi la des­pro­tecció de les dones que patien violència de gènere i que es van tro­bar con­fi­na­des amb els seus bot­xins durant la pandèmia, la peça s’explica des de la veu de la filla ado­les­cent (Àstrid Janer, entre­gada en una mun­ta­nya russa del pre­sent con­tinu), que no sap com afron­tar la situ­ació de violència i de vidres tren­cats del pis.

La direcció és crua. La ràbia és el motor que fa trans­pi­rar els per­so­nat­ges i que, vis­cut des de la ingenuïtat d’una noia que s’està fent gran i vol des­co­brir el plaer, porta a espais quasi fantàstics i alhora ter­rorífics. La violència s’accen­tua dins del pis amb un dolor latent i una inca­pa­ci­tat de defen­sar-se. Al cos­tat de la mare, l’Alba busca la fugida psi­cològica i física del pis. Ho fa sabent que se salta la norma, que pot entrar en con­tacte amb el virus que la con­tagiï, movent-se per intuïció, a través d’un cos que ja té un pla pen­sat però que no coneix el cer­vell.

El virus és una arma que, fora de les zones con­fi­na­des, esdevé arma de doble tall: fereix i pot matar. Com la sida dels anys noranta. Altres for­mes, en rea­li­tat, aborda la por de la mort ines­pe­rada. De prin­cesa, Alba fa el salt a reina. Per un moment, amb la seva mare, se sen­tirà inven­ci­ble, com una gavina que pla­neja per sobre d’un barri degra­dat, de vides humils a les quals només l’excés els fa somiar una certa pros­pe­ri­tat. Raió, però, és infle­xi­ble amb tot­hom.