La monja culta i lliure

El seu pare va ser la seva sort i la seva desgràcia. La sort, perquè va inver­tir una for­tuna en la seva for­mació en uns temps en què creure en el talent d’una dona no era el més habi­tual. I la desgràcia, perquè va voler con­tro­lar-la i domi­nar-la i deci­dir per ella el destí de la seva vida, és a dir, casar-la. No se’n va sor­tir. Juli­ana Morell (Bar­ce­lona, 1594 - Avinyó, 1653) va aca­bar aga­fant el timó i amb catorze anys va ingres­sar al con­vent domi­nicà de Santa Pràxedes d’Avinyó per poder-se dedi­car ple­na­ment al que més desit­java: pen­sar, lle­gir, escriure, tra­duir, i com­pon­dre i tocar música.

“És un exem­ple de lli­ber­tat feme­nina a la recerca d’un espai propi”, exclama la filòsofa Geor­gina Rabassó, que fa anys que es cap­bussa en arxius per recons­truir la seva història, cèlebre per una fita: va ser la pri­mera dona del món que es va doc­to­rar, fora de la uni­ver­si­tat (dins de la uni­ver­si­tat, la pri­mera, la ita­li­ana Elena Lucre­zia Cor­naro Pis­co­pia, ho va acon­se­guir setanta anys després). Però, com en tan­tes altres bio­gra­fies de pio­ne­res, tot ha que­dat força reduït a aquest eslògan. Rabassó en volia saber més, d’ella, i ara que ja en té una bona part inves­ti­gada ha comis­sa­riat una expo­sició al mones­tir de Pedral­bes, El lle­gat retro­bat de Juli­ana Morell (fins al 14 d’abril), que si algú es pensa que pel fet de trac­tar d’una monja s’avor­rirà, es ben equi­voca.

No només perquè el de Juli­ana Morell va ser un recor­re­gut vital atípic, sinó també perquè està tra­ves­sat de fets heroics, alguns de prou pel·licu­lers, i inclús dramàtics i vio­lents. Aquests dar­rers no tenen a veure amb ella sinó amb el seu pare, Joan Antoni, un ric can­vista i comer­ci­ant de teles, ali­ments, espècies, joies i obres d’art amb qua­tre boti­gues, una a Bar­ce­lona, al car­rer de l’Argen­te­ria, i tres a les ter­res de Lleida. Hàbil amb els nego­cis, tenia una per­sona escla­vit­zada, Alí. Mitja vida se la va pas­sar als tri­bu­nals denun­ciat per ban­quers i pel fet de mer­ca­de­jar amb pro­duc­tes dels quals no tenia la llicència. I sem­bla ser que era un fal­di­ller. Almenys un afer extra­ma­tri­mo­nial sí que el va tenir, amb una minyona de nom Bar­to­meua que és la que li va parir la filla. La mare adop­tiva i un germà de Juli­ana van morir quan ella era una nena.

Una nena que als qua­tre anys tenia tres mes­tres a casa, un dels quals a més li donava classe men­tre cami­na­ven fins al mones­tir de Santa Maria de Montsió, on con­ti­nu­ava la seva edu­cació. La jor­nada d’estudi començava a les sis del matí i no aca­bava fins a les vuit del ves­pre. Tots els dies de l’any. El seu pare estava obses­si­o­nat que aprengués llengües, fins a aquest extrem que ell mateix va escriure: “A aque­lla edat mai no vaig donar-li ni alba­neca ni ocell ni altres cri­a­tu­ra­des si no m’ho dema­nava en bona frase lla­tina.” A més del llatí, Juli­ana aca­ba­ria domi­nant el català, el cas­tellà, el francès, l’italià, el grec i l’hebreu; aquesta dar­rera, de llen­gua, amb con­ne­xi­ons als orígens fami­li­ars, ja que la hipòtesi és que els Morell eren jueus con­ver­sos.

Quan va com­plir set anys, la seva vida va fer un tomb dràstic. El seu pare va ser acu­sat d’haver assas­si­nat un home amb el qual sem­bla ser que com­par­tien amant. Joan Antoni va fugir a l’estran­ger, i al cap de res Juli­ana es va afe­gir al seu exili. Abans d’ins­tal·lar-se a Lió, van fer esta­des a Car­cas­sona, Colònia i París. La cri­a­tura va posar l’acce­le­ra­dor als sabers de filo­so­fia, teo­lo­gia i juris­prudència fins que als dotze anys li va arri­bar el gran moment: va defen­sar les seves tesis en lògica i moral extrau­ni­ver­sitària­ment, a casa. “Va ser un esde­ve­ni­ment amb un enorme ressò inter­na­ci­o­nal. Morell es va con­ver­tir en icona de la dona docta arreu d’Europa”, explica Rabassó. El pare li va fer dis­se­nyar un ves­tit espe­cial perquè encara causés més impressió (a l’expo­sició del mones­tir de Pedral­bes en llu­eix una pro­ba­ble rèplica). I va enviar còpies de les tesis a cinc rei­nes hispàniques al cap­da­vant de diver­sos governs euro­peus i al papa Pau V. No se n’ha con­ser­vat cap exem­plar, però Rabassó per­sis­teix en la recerca per loca­lit­zar-lo, i té espe­ran­ces.

Joan Antoni, insa­ci­a­ble, la va pres­si­o­nar perquè entomés segui­da­ment el doc­to­rat en juris­prudència. “Tant cert és que li va pro­por­ci­o­nar una for­mació pri­vi­le­gi­ada com que va explo­tar-la intel·lec­tu­al­ment. I ella, que sí que creia que era inno­cent de l’assas­si­nat, mai es va refiar del tot d’ell. La relació era tòxica”, remarca la comissària. El cas és que Juli­ana es va plan­tar i es va enclaus­trar a Avinyó. “L’única elecció lliure que fa és entrar al mones­tir.” El pare, enfu­ris­mat, li va negar el dot i va amenaçar de des­he­re­tar-la. Però ella, que ja tenia un pres­tigi, va tro­bar la com­pli­ci­tat d’una mece­nes. A Santa Pràxedes va arri­bar a ser pri­ora en tres oca­si­ons. I allà va ser feliç fent de mes­tra de cor, com­po­sant i tocant l’orgue, l’espi­neta i el llaüt.

També tra­duint del llatí al francès el Trac­tat de la vida espi­ri­tual de Vicent Fer­rer, sumant-hi els seus pro­pis comen­ta­ris. I escri­vint obres per­so­nals com els Exer­ci­cis espi­ri­tu­als sobre l’eter­ni­tat, que es con­serva a la Bibli­o­teca Cec­cano d’Avinyó i que ara es tra­duirà al català i publi­carà la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona. En aquest lli­bre, quan s’ima­gina l’infern, Juli­ana ho fa així: “Si con­ver­sar amb una o dues per­so­nes contràries al nos­tre humor ens resulta tan molest i ens sem­bla tan insu­por­ta­ble, com seria estar eter­na­ment amb aquesta innu­me­ra­ble i maleïda xusma d’ànimes con­dem­na­des sense poder ama­gar-nos o esqui­var-la ni tan sols una mica?”

Juli­ana Morell va viure la major part de la seva vida a França, però mai es va obli­dar que era de Bar­ce­lona, i la prova són els seus exli­bris, en què signa com a Juli­ana Morell Barc­hi­no­nen­sis. Bar­ce­lona tam­poc la va obli­dar a ella. A par­tir de la Renai­xença se la va començar a rei­vin­di­car amb força i el seu nom va que­dar gra­vat al saló dels il·lus­tres del para­nimf de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona, en què només s’hi honora una altra dona, Teresa d’Àvila. Però a part d’un nom va tenir una tra­jectòria que ara, per fi, podem conèixer i reconèixer.