El barroc català ja té museu, a Manresa

Man­resa ha acon­se­guit el que rara­ment passa a Cata­lu­nya: poder expli­car un relat del país des de fora de l’aca­pa­ra­dora Bar­ce­lona. Serà el del bar­roc, en un nou museu que s’inau­gu­rarà el pròxim 21 de febrer. Quan el 2015 es va començar a par­lar del pro­jecte, el direc­tor del lla­vors només Museu de Man­resa, Fran­cesc Vilà, va sor­tir d’una reunió amb una frase lapidària que li van dir: “No m’ho crec, que es farà.” Ell tam­poc s’ho creia. Però, més enllà de la bona idea que era dedi­car un cen­tre a l’art català dels segles XVII i XVIII, el museu cen­te­nari de la capi­tal del Bages es tro­bava en una situ­ació d’emergència: la seva seu, l’antic col·legi Sant Ignasi, estava en unes con­di­ci­ons deplo­ra­bles i en un entorn urbà, al cen­tre històric, desen­dreçat (per dir-ho de manera suau).

Tram­pe­jant un munt de difi­cul­tats que ocu­pa­rien tot aquest arti­cle, l’ope­ració s’ha fet rea­li­tat. Una ope­ració que és doble. S’ha fet una reha­bi­li­tació inte­gral de l’edi­fici, bar­roc és clar (ha cos­tat 7,5 mili­ons d’euros; compte, que té més de 9.000 m²), magnífica, sig­nada per l’arqui­tecte muni­ci­pal David Clo­ses, i en una plaça que fa goig. I, a la pri­mera planta, s’ha creat el Museu del Bar­roc de Cata­lu­nya (1,9 mili­ons), a Man­resa perquè és la ciu­tat per excel·lència d’aquest estil (cus­to­dia un fons d’obres extens i relle­vant), però amb l’ajuda de divuit museus més del país que hi han dipo­si­tat mol­tes de les seves joies del període. Si algú es pre­gunta què vol dir tre­ba­llar en xarxa i des­cen­tra­lit­zar les estratègies cul­tu­rals, el Museu del Bar­roc de Cata­lu­nya n’és el millor exem­ple.

Un alcalde, Marc Aloy, emo­ci­o­nat de veres (“tenim un equi­pa­ment cul­tu­ral de pri­mer ordre”) i ara a la caça i cap­tura de més finançament per com­ple­tar els con­tin­guts de l’antic col·legi: dis­se­nyar les noves sales del museu d’història de la ciu­tat, a la planta 2, i obrir l’espai del pin­tor i escenògraf Josep Mes­tres Caba­nes, a la planta 3. Una direc­tora gene­ral del Patri­moni Cul­tu­ral, Sònia Hernández, par­lant dels números que sí que impor­ten (el Depar­ta­ment de Cul­tura de la Gene­ra­li­tat ha inver­tit els últims dos anys 60.000 euros en l’adqui­sició de dotze peces per al museu). I un direc­tor del MNAC, Pepe Serra, sen­tint-se seva la cri­a­tura i no com un ovni que ha cai­gut a la perifèria de Bar­ce­lona (el museu de capçalera de l’art català és el major pres­ta­dor d’obres: 27. En total, se n’expo­sen 182). “Neces­si­tem que el mapa dels museus del país sigui fort”, remarca Serra.

Quin museuàs. En 675 m² (en una segona fase els doblarà) irra­dia tota la força bar­roca que va aflo­rar a Cata­lu­nya, de nord a sud i d’est a oest. El recor­re­gut expo­si­tiu arrenca amb la cara més trista d’aquest feno­men: la de les des­truc­ci­ons de la Guerra Civil. Això s’ignora sovint, que el 1936 les esglésies con­ti­nu­a­ven deco­ra­des amb art bar­roc: res o gai­rebé res era medi­e­val. El gust popu­lar era bar­roc, però es va estron­car amb les ràtzies dels incon­tro­lats. A l’entrada, dèiem, es posa de mani­fest amb peces que con­ser­ven feri­des que els va pro­vo­car la ràbia anti­cle­ri­cal. Si es vol, mig des­tros­sa­des, però al cap i a la fi sal­va­des, no com la majo­ria de retau­les: es cal­cula que un 90% van ser cre­mats.

No pas el retaule del Roser de l’església de Sant Pere Màrtir de Man­resa, que es va treure del tem­ple abans que el comitè revo­lu­ci­o­nari local decidís ender­ro­car-lo. El gegant de fusta va ser des­mun­tat i desat al museu. I així, a tros­sos, llu­eix al nou equi­pa­ment, de manera que també es fan enten­dre les històries heroi­ques de res­cat del patri­moni cul­tu­ral amenaçat durant la guerra espa­nyola.

El retaule del Roser va ser creat per l’escul­tor Joan Grau, mem­bre d’un potent nucli d’artis­tes de Man­resa que des de Man­resa van escam­par obres per tot el ter­ri­tori: Cer­vera, Lleida, Reus, Tar­ra­gona, Prada de Con­flent... Més raons per esco­llir la capi­tal del Bages per fer-hi el museu. L’equi­pa­ment ha de ser­vir per divul­gar els noms dels prin­ci­pals mes­tres del bar­roc català, del tot des­co­ne­guts per la població en gene­ral, pot­ser només excep­tu­ant Antoni Vila­do­mat, ni que sigui perquè té car­rer a Bar­ce­lona.

Fora tòpics i pre­ju­di­cis

De Vila­do­mat, es poden veure tres de les pin­tu­res del con­junt dedi­cat a sant Fran­cesc d’Assís que orna­men­tava, fins a la invasió napoleònica, el claus­tre major del con­vent de Sant Fran­cesc de Bar­ce­lona. D’una altra star de l’època, Joa­quim Jun­cosa, del qual es pre­serva ben poca obra, s’imposa la Fla­gel·lació de Crist, un dels qua­dres com­prats recent­ment per la Gene­ra­li­tat.

I tants més. Fran­cesc Tra­mu­lles, Fran­cesc Pla (El Vigatà), Josep Ber­nat, Andreu Sala, Ramon Ama­deu, Agustí Pujol, Pere Costa..., uns en pin­tura i els altres en escul­tura, van capi­ta­ne­jar l’estètica bar­roca cata­lana, que malau­ra­da­ment encara car­rega tòpics i pre­ju­di­cis erro­nis (el d’estar vin­cu­lat als segles de la decadència del país ja s’ha superat, o gai­rebé, per sort!). Proveït de recur­sos visu­als i sonors de tec­no­lo­gia cap­da­van­tera, el museu té l’ambició que els cata­lans “s’ena­mo­rin del seu bar­roc”, diu la direc­tora gene­ral del Patri­moni Cul­tu­ral. En rea­li­tat, que se’n tor­nin a ena­mo­rar, com els seus avant­pas­sats embar­ro­cats, i no tan llu­nyans.