Burruezo i la revolució sufí

Pedro Bur­ru­ezo és un home de múlti­ples interes­sos. Es pre­senta com a “artista, músic, escrip­tor i hor­talà orgànic”. Però no n’hi ha prou per defi­nir la seva per­so­na­li­tat polièdrica. Bur­ru­ezo és també peri­o­dista, espe­ci­a­lit­zat en temes medi­am­bi­en­tals –va diri­gir durant dues dècades l’edició en cas­tellà de The Eco­lo­gist i ara és al cap­da­vant d’El Eco­men­sa­jero Digi­tal, de l’asso­ci­ació Vida Sana –, però també va ser molts anys crític de fla­menc de l’edició cata­lana del diari ABC, i coneix molt bé les pro­fun­di­tats del món jondo. Final­ment (o no), Pedro Bur­ru­ezo, musulmà i mem­bre d’una con­fra­ria sufí o tariqa, ha tre­ba­llat des de fa més de dues dècades per rei­vin­di­car des del segle XXI el lle­gat musi­cal i espi­ri­tual de les tres cul­tu­res que van con­viure a la península durant l’edat mit­jana.

Si li que­dava alguna cosa per fer cre­a­ti­va­ment a Pedro Bur­ru­ezo (Bar­ce­lona, 1964), que també ha fet cinema i ha publi­cat un parell de lli­bres d’assaig, segu­ra­ment era una novel·la. I la novel·la ha arri­bat. Es titula Auto-sufí-cien­cia (Man­dala Edi­ci­o­nes) i té un subtítol que no se sap si ori­enta o tot el con­trari: “Una his­to­ria de gnósti­cos, gita­nos, irre­den­tos y otros periféricos...”. En rea­li­tat, és una història de ficció, amb alguns ele­ments molt reals, que ser­vei­xen a l’autor per plas­mar alguns dels seus temes cab­dals, expo­sats fins ara. “És com un trac­tat de sufisme, però no escrit des de la pers­pec­tiva d’un mes­tre o un eru­dit, alguns m’han dit que és de les coses més inau­di­tes que han lle­git mai”, explica Bur­ru­ezo, asse­gut al cos­tat de Mercè Diago, filòloga i tra­duc­tora, que ha exer­cit en aquest cas com a edi­tora, no des de la pers­pec­tiva empre­sa­rial, sinó com a ori­en­ta­dora o asses­sora.

Mercè Diago està molt impli­cada en els orígens d’aquesta novel·la, que comença jus­ta­ment en un local que coneix de pri­mera mà: La Venta del Pozo, un tablao fla­menc que va exis­tir a final dels anys sei­xanta a Sant Feliu de Guíxols, molt adreçat als turis­tes euro­peus, que lla­vors ja començaven a arri­bar per gau­dir de “lo más típico de la Costa Brava”, i que regen­ta­ven els seus pares, Santi i Dolors, que apa­rei­xen en el lli­bre amb els seus noms. A La Venta del Pozo, hi actu­ava als estius un jove bai­laor gitano bar­ce­loní ano­me­nat Miguel Fernández i cone­gut com el Fara, de faraó. “Levan­taba el muc­hacho los bra­zos y parecían los bra­zos de Shiva. Taco­ne­aba Miguel y los dio­ses del Vedanta tem­bla­ban. Ori­ente en Occi­dente.” Va ser Diago la que li va par­lar per pri­mera vegada a Bur­ru­ezo del Fara, quan com a mem­bre d’una asso­ci­ació cul­tu­ral de Platja d’Aro, Cul­tu­re­jant, va con­tac­tar amb ell per orga­nit­zar un con­cert seu a S’Agaró. Bur­ru­ezo es va impli­car tant en la història que, a través de les seves conei­xen­ces en el món fla­menc, va tro­bar el Faraón –un bai­laor de gran estil, però poc cone­gut pel gran públic– i va acon­se­guir que, després de molts anys sense veure’s, el bai­laor es retrobés amb la Dolors, que havia estat com la seva segona mare paia durant els estius a Sant Feliu. I sense haver-se plan­te­jat mai escriure una novel·la, en va aca­bar fent una en pocs mesos.

La novel·la comença en ple maig del 1968 i, segons l’autor, en aquell local de Sant Feliu s’estava ges­tant una revo­lució artística, espi­ri­tual i men­tal (“Sufismo en estado puro. Heren­cia anda­lusí”) més “pro­funda” que tot allò que estava pas­sant en aquell moment a les bar­ri­ca­des de París. I en una inter­mi­na­ble nit de dis­sabte, ja de mati­nada i amb el Fara ador­mit amb el cap sobre una taula, van aparèixer per La Venta del Pozo els dos autèntics pro­ta­go­nis­tes d’aquesta història: Manuel Mon­toya, El Medi­a­luna, can­taor gitano, i la seva dona, Merit­xell Vidal, la Txell, una “señora bien”, que for­ma­ven una pare­lla d’orígens “dia­me­tral­mente opu­es­tos” però eren també dues ànimes que tran­si­ta­ven jun­tes per la vida, sovint per camins tor­tu­o­sos, a la recerca d’un món nou. És aquest el viatge que narra Bur­ru­ezo a Auto-sufi-ciència: un llarg viatge que comença a l’Empordà i passa, en les dècades poste­ri­ors, per Tànger –on la pare­lla arriba després que Anto­nio Gades fitxés Mon­toya a La Venta del Pozo per a la seva com­pa­nyia– i Gra­nada abans de tor­nar de nou a l’Empordà. “És un viatge iniciàtic, exte­rior però també inte­rior. Com li diu la Txell al Mon­toya: no podem anar enlloc perquè tot està colo­nit­zat. Per tant, es plan­te­gen cap a on han d’anar, i ho tenen clar: cap a dins!”, explica Bur­ru­ezo, que afe­geix que els seus pro­ta­go­nis­tes, musul­mans con­ver­sos, “tor­nen a l’Islam més tra­di­ci­o­nal, del que beu el sufisme, perquè és el més obert”. De fet, la con­fron­tació entre la tra­dició i una idea per­versa de la moder­ni­tat és un dels molts temes que tracta el lli­bre, pot­ser un dels més poten­ci­al­ment polèmics, sobre­tot tenint en compte que Bur­ru­ezo va ser un dels grans refe­rents de la moder­ni­tat bar­ce­lo­nina en els anys vui­tanta i noranta. “Jo he tin­gut moltíssims amics de la con­tra­cul­tura i me’ls estimo molt, però la con­tra­cul­tura no ha repre­sen­tat cap alter­na­tiva real, perquè forma part del sis­tema des del seu propi nai­xe­ment, encara que sem­bli el con­trari. En aquest sen­tit, la novel·la s’atre­veix a posar en dubte coses que ara ningú s’atre­veix a qüesti­o­nar.”

Des del seu refugi empor­danès, Manuel i Txell comen­cen a intuir també els des­as­tres climàtics que patim actu­al­ment: la sequera, el mar de plàstics... “Ells se situen en una perifèria ideològica: tot això pas­sarà, però sense la nos­tra com­pli­ci­tat”, diu l’autor. “També pen­sen que els dis­rup­tors hor­mo­nals o endo­crins, que estan pre­sents als plàstics, als fer­ti­lit­zants i a tot arreu, ens han con­ta­mi­nat a tots i poden modi­fi­car les nos­tres con­duc­tes, pro­vo­cant una espècie de sot­me­ti­ment químic que crea una soci­e­tat cada vegada més indi­vi­du­a­lista i ego­ista. Sem­bla ciència -ficció, però no ho és.”