Una mirada a les ferides obertes del conflicte basc

Alum­nes ‘out­si­ders’

La mateixa Escac, l’escola on van estu­diar, par­ti­cipa com a pro­duc­tora del film. Però són un grup d’alum­nes una mica out­si­ders, reco­nei­xen: “Si out­si­der vol dir que t’has sen­tit lluny del camí més o menys esti­pu­lat que ells et mar­quen, sí que ho som, sobre­tot un cop hem començat el pro­jecte –refle­xi­ona Adrià Roca–. Ens vam sen­tir dis­tants al que es pro­po­sava des de l’escola o el que nor­mal­ment es feia.” Nico­lau Mallofré diu: “ens hem cone­gut a l’escola i allà és on hem creat aquest vin­cle”, però a mesura que la pel·lícula pre­nia forma “anàvem dis­tan­ci­ant-nos de la forma en què ens havíem dit com es feia cinema”. Reco­nei­xen sense embuts el caràcter polític de la seva pro­posta, encara que es troba a anys llums del cinema de Ken Loach, per posar un exem­ple del gènere. “La pel·lícula per a nosal­tres també és política, no la pots enten­dre sense conèixer la història política recent del País Basc. Està molt allu­nyada del que pro­po­sa­ria l’Escac per poder tenir la màxima difusió en un cir­cuit inter­na­ci­o­nal o naci­o­nal. És una pel·lícula incòmoda. Ho sabíem des del prin­cipi, era un dels ris­cos, i no ho dic en sen­tit nega­tiu.”

Nico­lau Mallofré posa la història en con­text: “La pel·lícula es con­cep deu anys després del final de ETA. Som un grup de joves, bas­cos i no bas­cos, que no hem vis­cut ple­na­ment el con­flicte. El que ens tro­bem són les ruïnes del con­flicte, les feri­des que han que­dat ober­tes. El que pre­te­nem fer amb la pel·lícula és endin­sar-nos en aques­tes ruïnes.”

Negu hur­bi­lak és pro­ta­go­nit­zada per una ihes­lari, nom basc per refe­rir-se a una per­sona que fuig. Just quan ETA anun­cia que deixa les armes, aquesta noia, inter­pre­tada per Jone Las­piur, l’única intèrpret pro­fes­si­o­nal del film, s’amaga a les gol­fes d’una casa del poble de Zubi­eta, a la vall de San­tes­te­ban (Navarra), amb la intenció de tra­ves­sar la fron­tera. Però les coses es com­pli­quen i ha de can­viar d’ama­ga­tall: va a un caserío on con­viu amb un pas­tor. La boira, el siri­miri (pluja fina típica d’Euskal Her­ria), els prats verds, els bos­cos, les mun­ta­nyes... tenen una forta presència a la història.

Negu hur­bi­lak és una pel·lícula de silen­cis, allu­nyada dels grans titu­lars, de la lluita armada, de l’acció i l’espec­ta­cu­la­ri­tat amb què sovint s’aborda el con­flicte. “El silenci és una cosa que ens vam tro­bar a mesura que anàvem endin­sant-nos en aques­tes ruïnes, en les feri­des –comenta Nico­lau Mallofré–. T’ado­nes que el que exis­teix, en última instància, en tot aquest dolor, és el silenci. La pel·lícula és en certa manera un retrat i una mena d’home­natge a aquest silenci, per aju­dar a què es pugui començar a par­lar. El dolor és tan latent que no es pot par­lar. Hem vol­gut retra­tar aquells herois anònims que no sor­ti­ran als lli­bres d’història, quan el dolor se l’han empor­tat ells.”Adrià Costa opina que aquesta aposta ofe­reix “un retrat més fidel” de la rea­li­tat: “Hem anat allà i hem plas­mat aques­tes ruïnes perquè són les que hem vist, no ens hem inven­tat gaire cosa.” Nico­lau Mallofré hi afe­geix: “La pel·lícula en si mateixa és un pont, un accés a aquesta dimensió més rea­lista, o si més no, més íntima, del con­flicte. Molt sovint és velada per la violència, per la dico­to­mia entre bons i dolents, per la ide­o­lo­gia política, que ama­guen aquesta dimensió emo­ci­o­nal i iden­titària, aquesta part vital de l’ésser humà.”Ekain Albite i Mikel Ibar­gu­ren, els direc­tors bas­cos del col·lec­tiu Negu, conei­xen de pri­mera mà el dolor, els silen­cis, les feri­des ober­tes del con­flicte. Com tota la seva gene­ració: “La gran majo­ria tenen una o diver­ses històries que els vin­cu­len direc­ta­ment amb el con­flicte basc –comenta Adrià Roca–. Encara que no ho hagin vis­cut en pri­mera per­sona, ho tenen a l’ima­gi­nari, a l’incons­ci­ent.” Els cata­lans, a la nos­tra manera, també ho hem vis­cut, afe­geix: “Sem­pre hi ha hagut una espècie com de mirall, et resulta simi­lar: de petit ho vèiem a la tele­visió, de més ado­les­cent, amb tot el que ha pas­sat d’aquí, et torna d’alguna forma, i quan ens ha sor­tit l’opor­tu­ni­tat de fer una pel·lícula sobre una per­sona que ha vis­cut en pri­mera per­sona, ens hi hem tirat de cap sense arnès, entre­vis­tant tot­hom, par­lant amb tots els tes­ti­mo­nis pos­si­bles...” La fase de pre­pa­ració va ser llarga: “Abans de rodar, vam estar dos anys docu­men­tant-nos i fent un tre­ball de camp per enten­dre real­ment què va pas­sar, i tot i que sem­pre et sen­tiràs de fora, almenys jo, perquè no ets basc, aca­bes sen­tint-te part de la comu­ni­tat, i per això hem pogut fer aquesta pel·lícula.”Un ele­ment impor­tant de la pel·lícula és la mito­lo­gia basca, gai­rebé ine­vi­ta­ble a la zona de Navarra on van rodar, on un per­cen­tatge molt alt de la població parla èuscar. “No està tan folk­lo­rit­zat com pot pas­sar aquí amb les sar­da­nes, per exem­ple –argu­menta Nico­lau–. Allà tot­hom sap ballar la dansa tra­di­ci­o­nal, totes les noies joves de Zubi­eta saben tocar la triki­tixa [acordió basc]... Era impos­si­ble fer una pel·lícula sense cap apa­regués tot això. El car­na­val és el dia més espe­rat de l’any.”Rodar la pel·lícula en 16 mm té molt a veure amb l’apre­nen­tatge a l’ESCAC “És un tipus de rodatge molt limi­tat –diu Adrià–, no pots repe­tir molt les pre­ses, i nosal­tres tenim un punt d’auto­e­xigència, i d’obsessió amb el detall. Amb el digi­tal pots fer cin­quanta vega­des una presa. Però per man­te­nir el to espe­cial o màgic, només pot si fer una o dues pre­ses.” Nico­lau Mallofré subrat­lla que “volíem man­te­nir les veri­tats d’aque­lla gent amb la qual anàvem con­for­mant la pel·lícula, i l’analògic et dona l’opor­tu­ni­tat de, amb una única presa, cap­tu­rar el gest que és únic i sin­gu­lar”.Ara mateix, el col·lec­tiu Negu no té cap nou pro­jecte entre mans, però és pos­si­ble que en facin un altre junts. “Pas­sarà quan hagi de pas­sar, i segu­ra­ment quan menys ens ho espe­rem –diu Adrià–, de la mateixa manera que va anar aquesta pel·lícula.”