Fugir de la contingència

Fer per no res: fer sense una fina­li­tat, sense uti­li­tat. Vet aquí la fórmula fona­men­tal de la feli­ci­tat, i també allò que fa una acció intrínse­ca­ment humana, segons el filòsof Byung-Chul Han. És el que el pen­sa­dor coreà expressa a Vita con­tem­pla­tiva. Elogi de la inac­ti­vi­tat (2023), un recull de cinc capítols (o assa­jos breus) en els quals canta les vir­tuts de la inacció. Ho fa con­vo­cant algu­nes veus de pen­sa­dors que han dit la seva sobre la fecun­di­tat del no-fer, d’entre les quals són espe­ci­al­ment sig­ni­fi­ca­ti­ves les píndo­les de filo­so­fia hei­deg­ge­ri­ana (de la qual Han és espe­ci­a­lista, i en la qual tro­bem “ras­tres de pen­sa­ment que es con­den­sen en una ètica de la inac­ti­vi­tat”).

La festa, l’espera, el silenci. Vet aquí algu­nes for­mes de la vida con­tem­pla­tiva, en perill d’extinció, que l’autor posa de senyal com a impres­cin­di­bles per apro­fun­dir el secret de l’existència. En el món neo­li­be­ral, l’obsessió per l’eficiència, l’opti­mit­zació del temps i la pro­duc­ti­vi­tat a ultrança es postu­len com a impe­ra­tius exis­ten­ci­als. Els moments d’oci no se n’esca­pen: en la soci­e­tat del ren­di­ment, esde­ve­nen moments morts, des­proveïts d’inten­si­tat vital, de con­tem­plació; matem el temps per no avor­rir-nos. Fins el des­cans es bres­sola al ritme de l’acció: con­sa­grada a poder ren­dir més, la nova power nap esdevé un com­bus­ti­ble per a la pro­duc­ti­vi­tat. Amb tot, anem per­dent la capa­ci­tat de no fer res.

Ara bé, lluny de ser el sim­ple nega­tiu de l’acció, la inac­ti­vi­tat és –defensa Han– una capa­ci­tat autònoma, amb una lògica, una arqui­tec­tura, una tem­po­ra­li­tat i una res­plen­dor carac­terísti­ques. D’entre aques­tes acti­vi­tats, l’autor posa en relleu la festa. Com a ritu­als simbòlics, les fes­tes ens lli­guen, ens vin­cu­len: es repe­tei­xen en el temps, fixen eixos que cons­tru­ei­xen una estruc­tura tem­po­ral esta­ble. “Les repe­ti­ci­ons apro­fun­dei­xen l’ésser.” Avui, però, la impro­duc­ti­vi­tat dels ritu­als fes­tius fa que a poc a poc vagin per­dent pis­to­nada en les nos­tres comu­ni­tats. Per­dem els lli­gams, i també el con­tacte amb els símbols. La con­tingència ho amara tot: en lloc d’un temps con­den­sat en la repe­tició, vivim en un temps con­tin­gent i pas­sat­ger. La digi­ta­lit­zació i la infor­ma­tit­zació, que pene­tren quasi totes les esfe­res de la vida, des­com­po­nen el temps i el tor­nen addi­tiu, la qual cosa “impos­si­bi­lita que l’ésser, que creix len­ta­ment, es con­densi”.

Vivim en la soci­e­tat de la imme­di­a­tesa, que com­bat com l’acèrrim ene­mic el temps d’espera, la pausa, el silenci; impres­cin­di­bles tots ells per ori­en­tar amb sen­sa­tesa l’acció i el pen­sa­ment. En aquest vòrtex frenètic, no queda temps per pen­sar, per sos­pe­sar refle­xi­ons, per deli­be­rar, de manera que el lliu­re­pen­sa­dor es va extin­gint. La forma pròpia del llen­guatge, en l’era de la pro­duc­ti­vi­tat, és la infor­mació; una infor­mació addi­tiva, des­mem­brada. Si l’ésser humà és un ani­mal nar­rans, que neces­sita crear històries que ori­en­tin la vida i li con­fe­rei­xin sen­tit, el llen­guatge infor­ma­tiu frag­men­tari, incapaç de cons­truir cap relat, cons­ti­tu­eix “el grau abso­lut de minva de l’ésser”. Tot amb tot, “avui dia, el cor humà no pot ofe­rir cap refugi a la peren­ni­tat”.

La nos­tra era nar­ci­sista i per­for­ma­tiva també dona raó de la crisi de la religió, que és essen­ci­al­ment, raona Han, “una crisi de l’atenció”. Ens ocu­pem tant de pro­duir-nos i afir­mar-nos a nosal­tres matei­xos que no dei­xem lloc per a una experiència que demana, per con­tra, el des­pre­ni­ment d’un mateix.

L’advertència del filòsof sobre la nos­tra pèrdua de la capa­ci­tat de con­tem­plació entronca amb una crítica al pen­sa­ment de Han­nah Arendt. Mal­grat la seva con­dició de jueva, Han explica que el dis­curs de la filòsofa ignora per com­plet la dimensió con­tem­pla­tiva (la dimensió del sàbat), fins i tot en el món grec. En el dis­curs de l’ale­ma­nya, tot allò que ens fa pròpia­ment humans es juga sem­pre al ter­reny de l’àgora, a l’esfera de l’acció. El coreà apunta algu­nes insu­ficiències del pen­sa­ment que Arendt expressa en el seu elogi de la vita activa i subs­criu, en canvi, la idea de Hei­deg­ger segons la qual és la inac­ti­vi­tat el que dona res­plen­dor a l’existència humana. “La inac­ti­vi­tat també és el llin­dar d’un fet inau­dit”, apunta: és impres­cin­di­ble per refle­xi­o­nar, per crear, per conèixer qui som i donar un sen­tit i un rumb a les nos­tres vides. La inacció és l’adob fer­ti­lit­zant de l’acció.