Crítica
música
Viatge en el temps
Un espectacle pur de rock-and-roll es va esquitllar enmig d’un festival que fa bé de trencar qualsevol frontera que impliqui la paraula black. S’ha de dir, amb tot, que el cantant i guitarrista dels joves neerlandesos DeWolff, Pablo van de Poel, es va creure en alguns moments el mateix James Brown, sobretot quan el vaig perdre de vista de l’escenari i me’l vaig trobar uns segons després palplantat davant meu trencant-se la veu i ballant a la pista com si no hi hagués un demà mentre la mirada incrèdula dels mòbils l’anava perseguint.
DeWolff, o l’udol del llop, és des de fa anys un grup de culte i tot allò que els historiadors del rock podrien situar entre Chuck Berry i The Black Crowes. Des de l’inici aclaparador amb Night train fins a l’èpic epíleg amb Rosita –una cançó de 20 minuts que en el disc van gravar en directe i en una sola presa–, el trio s’hi va deixar l’ànima, en una fusió de rock clàssic, psicodèlia, blues i soul implacable.
Sense un baixista a l’escenari, Robin Piso, a l’estil de Ray Manzarek, va colpejar amb ràbia el seu Hammond mentre portava el ritme al costat del bateria, un aprenent de John Bonham que no només suava la cansalada mentre percudia, sinó que cantava tan bé o més bé que el seu germà.
No van tenir cap vergonya, com ha de ser, a immergir-se en els grans clixés que han sobreviscut durant dècades: jams llarguíssimes, solos èpics, batalla d’instruments i corredisses per l’escenari.
El líder, per la seva cara de felicitat, tant va semblar Michael J. Fox en la famosa escena de la guitarra a Retorn al futur com una encarnació de Hendrix mentre encadenava temes que tant podrien haver estat en el repertori clàssic de la Creedence com de Cream o anant a l’origen de tot de Howlin’ Wolf, sobretot l’extraordinari blues Will o’ the wisp.
Només ens vam quedar amb les ganes de veure’ls amb coristes i secció de metall, com en alguns directes que han fet en el seu país. Queda pendent per a l’edició del 2025. En prenem nota.