Aquells estaquirots que menjaven entrepans a Can González

La mort d’Akira Toriyama m’ha fet reviure records. A diferència d’altres gene­ra­ci­ons a les quals els va mar­car la infància, jo, mal­grat que em va aga­far més gran, li agrairé sem­pre haver sobre­vis­cut millor la puta mili. Encara recordo com si fos avui entrar per la porta del bulliciós Bar González de Sant Cli­ment Ses­ce­bes, on feien els entre­pans més colos­sals que he men­jat mai, i con­tem­plar al·luci­nat com una munió de reclu­tes joves però no tan joves esta­ven engan­xats a la tele­visió dis­fru­tant amb passió l’evo­lució de les eli­mi­natòries del Gran Tor­neig de les Arts Mar­ci­als com si fos un par­tit de final de Cham­pi­ons. Entre els aspi­rants, hi vaig des­co­brir aquell petit guer­rer des­pen­ti­nat que, com qui no vol la cosa, esde­vin­dria no només el campió sinó, més enda­vant, el gran sal­va­dor del pla­neta. No vaig tri­gar a fer-me’n fan, de Son Goku, aquell qui resulta que cer­cava set boles de drac –pur McGuf­fin– amb una noia empo­de­rada quan ni tan sols sabíem què volia dir això (l’esti­mada Bulma), que no s’estava de repar­tir mas­te­gots a les pro­po­si­ci­ons d’aquell vell verd ano­me­nat Follet Tor­tuga (com ara dei­xar-li veure les cal­ces o poder fer xof-xof als pits... ai!). Que eren altres temps no hi ha cap dubte, com el fet que a Bola de Drac li devem la tasca enorme per nor­ma­lit­zar el català. Encara hi ha cas­te­lla­no­par­lants que reco­nei­xen que no podrien veure un epi­sodi en una altra llen­gua que no fos la cata­lana. O què dir de l’ampli ven­tall d’insults que ens va ense­nyar en Vegeta, ampli­ant el voca­bu­lari de tota una gene­ració de cata­lans: pela­ca­nyes, esta­qui­rot, mitja bufa, baliga-balaga, mig pollet, mane­fla, mer­deta seca, tros d’imbècil aca­bat... I graciés a un cros­so­ver de sèries vam saber apre­ciar les caques roses de l’Arale i l’uni­vers com­plex del Dr. Slump