Sempre Cristina, sempre Cervià!

Vam seure amb en Xavi, en Sebi, la Maite i el petit Mateu a la ter­rassa del bar que hi ha al cos­tat del monu­ment de Jacint Ver­da­guer, espai ideal perquè em pre­gun­tes­sis per tren­tena vegada si havia escol­tat les cançons tel·lúriques del Roger Mas, et vaig con­tes­tar que no i, després d’indig­nar-te, vaig llançar una parida barata i vas riure amb aque­lla ria­lla que ens abri­gava a tots. Fou el dar­rer dia junts i, allà, vas fer una exhi­bició antològica de la dua­li­tat entre la Cris­tina i la Cervià, una oda a l’actriu i a l’amiga, una mos­tra de la ten­dresa vis­ce­ral de la Cris­tina –que avui fa just cinc anys que ens va dei­xar– pri­vada i de l’exu­berància expan­siva de la Cervià pública, la Cris­tina que donava el pri­mer biberó del Mateu (tenia deu dies, ara també ha fet cinc anys i ja sap qui ets) i la Cervià reina de la festa a qui tot­hom salu­dava men­tre anun­ci­a­ves als qua­tre vents que mun­ta­ves una arros­sada per cele­brar la vida: l’exce­dent de carisma de qui feia de l’esce­nari una habi­tació con­ti­gua de la seva llar i es con­ver­tia, sense esforç, en la gran dama de Girona.

Aquell esmor­zar va ser com un assaig d’El brin­dis del qual preníem notes men­tals per apren­dre de la Cervià de tea­tre i la Cris­tina de car­rer, la Cervià extre­ma­ment rigo­rosa amb qual­se­vol detall escènic i la Cris­tina càlida quan els llums s’apa­ga­ven, la Cervià exi­gent al límit en un bolo d’un poble per­dut i la Cris­tina ger­mana quan la vida ens tre­mo­lava entre les bam­bo­li­nes de la rutina: vam apren­dre a esti­mar la Cervià, mai vam dei­xar d’ado­rar la Cris­tina, i ara no parem d’enyo­rar-te com a Cris­tina Cervià.

El matí avançava entre els reco­nei­xe­ments sen­tits de qui es parava per abraçar-te, men­tre tu t’ana­ves can­sant perquè les for­ces jus­te­ja­ven i jo, espec­ta­dor de la nos­tra amis­tat, et mirava dient-me un “Moles molt Cris­tina” quan et veia acot­xant el Mateu i em rega­la­ves L’home sense veu de la Clàudia Cedó (el Mateu va tar­dar bas­tant a par­lar i va haver-hi un moment que em vaig cagar en tu, la Clàudia i el lli­bre), i allà recordo una mirada de reüll amb en Xavi perquè encara tenies moments antològics de bar­re­jar bron­ques amb les ria­lles iden­titàries de qui no vol dei­xar pre­so­ners. Des de lla­vors t’hem bus­cat entre les línies de cada nova pro­ducció, amb els recur­rents sense la Cris­tina no hauríem seguit aquesta història, amb un puta imi­tant la teva ento­nació jocosa, amb les notes de veu guar­da­des al mòbil per fer-te pre­sent quan arriba la pri­ma­vera, amb els car­rers de Girona farts de la teva absència, i amb el record de com can­ta­ves les veri­tats sense anestèsia en el moment més impen­sat, uns moments que han aca­bat essent les anècdo­tes pre­fe­ri­des jun­ta­ment amb el no m’hau­ria pen­sat mai que us esti­ma­ria tant com a últim adeu. Per cert, i perquè vegis que a vega­des et faig cas, he com­plert i vaig anar a can Pagans a veure el Ven­tura de la Meri i el David, i sí, quan vaig sor­tir vaig tenir el gust de sen­tir l’admi­ració pel tea­tre de veri­tat, però, d’altra banda, també t’haig de reconèixer que encara no he escol­tat les cançons tel·lúriques d’en Roger Mas, i no és que m’agradi por­tar-te la contrària (que també), però em posa­ria massa melancòlic i, mira, pre­fe­reixo enyo­rar-te en la tris­tesa serena que assa­bo­reixo cada vegada que tinc la sort d’estre­nar a La Pla­neta: el moment de soli­tud quan la sala queda buida, asse­gut a les cadi­res del cos­tat dels tècnics, gau­dint de l’esce­no­gra­fia del Ricard, i ima­gi­nant-me si hagues­sis accep­tat diri­gir el nou text pel sim­ple gust d’estar al nos­tre cos­tat, i allà, amb el desig con­tin­gut de sen­tir un altre sí, xiu­xi­uejo per a mi mateix: Sem­pre Cris­tina, sem­pre Cervià!